Votem el que volem?

Si al capdavant d’una botiga hi ha una persona professional, els productes no estan posats a l’atzar. Una persona experimentada sap que la seva botiga té llocs i alçades on les coses es venen més que en d’altres. I també sap que li interessa que comprem. Amb aquests paràmetres gestiona els clients cap a on més li interessa, cap als productes on té més marge o cap als que caduquen aviat. 

M’agrada analitzar això quan vaig a una botiga o a un supermercat i comprovar com tots plegats acabem comprant coses que no teníem previstes. Fins i tot coses que no necessitem. I xarxes com ara Instagram o TikTok, són els nous aparadors de coses que no necessitem, però ens generen ganes de comprar-les. Els algoritmes ens presenten allò que més ens enganxa, de manera semblant a la dels comerciants amb les seves botigues. 

Resumint, no comprem sempre el que volem o necessitem. Una compra conscient és un exercici complicat que demana a vegades no deixar-se portar per l’emoció o les sensacions que ens crea un anunci d’Instagram o un producte molt ben presentat. 

Aquests dies hem fet una reunió de les sindicatures de greuges i defensories municipals, analitzant les passades eleccions amb els canvis i trets que es repeteixen a diversos municipis. No hem buscat consensos ni posicionaments conjunts, perquè les sindicatures són entitats independents per definició i al servei d’absolutament tota la ciutadania. Però no he pogut deixar de fer una reflexió personal per entendre el nou escenari polític. 

L’exemple del comerç em permet fer un paral·lelisme amb el fet de votar. Les eleccions no són aquell espai democràtic en què escollim allò que pensem que és la millor opció en clau individual o en clau col·lectiva. Per això caldria, com en la compra conscient, un exercici metòdic d’anàlisi i un coneixement més profund del que és, del que vol ser i del que amaga cada partit polític. Ni tan sols l’anàlisi dels programes electorals és suficient per a una elecció conscient. 

Les eleccions acaben sent el resultat de la feina d’uns bons comercials que saben vendre allò que pensen que volem comprar. I el nostre vot sovint es treballa a base d’emocions, frases que enganxen i afirmacions contundents. Al darrere de tot plegat, hi ha sovint més afany de poder que de servei, tot i que conec persones que estan a la política amb esperit de servei i hi continuo creient. 

Aquesta realitat tenia un cert equilibri quan tothom practicava aquest joc de l’engany amb relativa moderació perquè l’afany de poder tenia algun contrapès en l’afany de servei o en una ideologia que es percebia bona per al bé comú. L’aparició de la ultradreta, del feixisme, ha portat aquests mecanismes al límit i ha esdevingut la prova del cotó del sistema. La ultradreta ha posat en evidència —deixant nu el rei— el sistema, la democràcia. La seva estratègia es basa en la utilització de les emocions més ancestrals de l’ésser humà, presentant-les com un benefici per a tothom, però obeint a uns interessos particulars d’una minoria, presentant solucions que no ho són, per tal d’aconseguir el vot. Aquí no hi ha equilibris amb l’esperit de servei, perquè l’operació és tan estripada, que no ho permet. 

La irrupció de la ultradreta despulla també d’alguna manera la resta de partits perquè la dinàmica, en essència, és molt semblant. L’exercici de la ultradreta és més simple, molt professional i força efectiu. Els partits tradicionals no poden jugar al mateix. Però tampoc tenen recursos per sortir de la lògica de sempre. La inèrcia, els costums, els favors que es deuen i les motxilles no permeten massa canvis. La por de perdre el poder, tampoc. 

És per això que l’exercici de votar és tan complicat. Pensem que estem fent una cosa, i en veritat n’estem fent una altra. Hem anat a comprar pa i estem tornant amb llaminadures. Com a primer pas, ens cal treure la poesia i el romanticisme de l’acte. No, no és la festa de la democràcia, no és l’espai on expressar el que volem, no és una lluita entre iguals per expressar idees, és un supermercat que ha enfollit i on tots plegats estem comprant coses que no volíem, que no necessitem i que no ens són útils, només perquè ens han fet creure que sí que ho eren. 

Un dia vàrem entendre que el concepte de justícia no és exactament el que regeix en els jutjats. Als jutjats guanya qui té més força i més capacitat de fer lleis o d’interpretar-les a favor seu. Aquestes darreres eleccions hem comprovat que democràcia no és exactament el que es deriva de votar, ja que el vot no és fruit del raonament sinó de l’impuls i l’emoció. 

Arribats a aquest punt cal ser conscients que potser no estem votant (o deixant de votar) el que voldríem votar. 

Per revertir tot plegat, un parell d’idees. La primera és aixecar el cap, buscar horitzons, i amb paciència mirar com adreçar tot això amb temps i persistència. D’entrada no errem el primer pas, que és el dia 23 de juliol. Identifiquem els polítics amb esperit de servei, que continuen creient en el bé comú, i exigim-los coherència. La segona és l’aparició de Verificat. En les darreres eleccions aquesta iniciativa a xarxes va ajudar a analitzar afirmacions fetes durant la campanya, a descobrir falsedats i mitges veritats. A mesura que Verificat s’imposi, els partits hauran de ser més curosos en allò que diuen i que afirmen. 

Que les dues idees ens ajudin a votar el 23 de juliol, però no oblidem la lliçó i continuem treballant per canviar el sistema, ara que la ultradreta ha posat ben al descobert les esquerdes i les misèries que ja sabíem que existien.