Postal d’estiu d’un servei socioeducatiu

Som en ple mes d’agost i moltes educadores i integradores socials continuem bolcades en garantir casals d’estiu, colònies i campaments a infants i adolescents en risc d’exclusió social. Des de finals de juny dediquem tota l’energia a assegurar què s’ho passin bé, aprenguin i comparteixin. En definitiva, que realment tinguin vacances. 

Si no hi fóssim, sabem que els infants passarien moltes hores a casa, on faltaria algú que en tingués cura, que pogués divertir-los i segués al seu costat per repassar tots els aprenentatges del curs. I no perquè les famílies se’n despreocupin, sinó perquè treballen llargues jornades per arribar, amb grans dificultats, a final de mes. Per a elles, i això és bàsic, també tenim la porta permanentment oberta: ens comparteixen les seves angoixes per tirar endavant, i ens mobilitzem per treballar en xarxa en la cerca de solucions a les seves necessitats. Amb les escoles i els instituts tancats fins al setembre, som l’espai segur i de confiança on persones adultes, infants i adolescents agafen aire. Una funció que queda diluïda quan se’ns percep com una activitat de lleure més. Ja que no sortirà a cap postal d’estiu, visibilitzem-la!

Visibilitzem que tenim els ulls posats en realitats molt difícils. En la mare monoparental que, desbordada per hores de feina inacabables en l’economia submergida, al vespre no sap com posar límits a les rebequeries de la seva filla. S’adona que perd els nervis i que la relació cada vegada és més conflictiva. Podria avergonyir-se’n i amagar-ho, però s’obre amb la seva educadora i actuem a temps per reconduir la situació, tot garantint-li acompanyament emocional i suport psicològic. L’alleugeriment és immediat, i en pocs dies troba eines per comunicar-se amb la nena i comença a veure la llum.

Hi posem els ulls, però defugim la mirada fiscalitzadora, revictimitzant o condescendent. Partim de posar en el centre els seus drets i el respecte cap als seus esforços per tirar endavant, reconeixent la seva resiliència. Aquest apropament és possible gràcies al contacte dia a dia durant tot el curs, a l’escolta activa dels educadors i educadores, a una relació basada en la confiança i el respecte.

Visibilitzem que massa sovint actuem tapant forats de l’administració, fent tasques que van més enllà de la nostra funció. Com les estones en què ajudem les famílies a fer tràmits amb l’administració, ja que el procés és telemàtic i topen amb la bretxa digital. O quan ens asseiem amb aquell pare que ens demana ajuda per activar els dos vals de 50 euros per a material escolar que li han enviat a casa, juntament amb la informació sobre on pot gastar-los. O les hores de suport en la tramitació de la Renda Garantida i l’Ingrés Mínim Vital, un autèntic laberint d’informació insuficient, processos duplicats, requisits excloents i terminis eterns que afegeix desgast i desesperació en llars sobrepassades. I per fi, arriba l’eliminació de la cita prèvia obligatòria amb l’administració de la Generalitat, que reclamàvem des de fa molts mesos i finalment es va aprovar aquest juliol, per tal de garantir una atenció presencial accessible i àgil per a aquestes persones.

Visibilitzem que la vulneració del dret a l’habitatge posa en risc el benestar de molts infants. Que els i les afecta en tots els àmbits de les seves vides i és insostenible. Per cada cas on removem cel i terra i la família aconsegueix una solució, tenim un nou desnonament al calendari, una altra família que s’ha d’amuntegar amb gent desconeguda en un pis en condicions indignes, un infant que es lleva a les sis del matí a una pensió a l’altre extrem de la ciutat, on l’han reallotjat amb els seus progenitors, per continuar escolaritzat a l’escola on va des de la petita infància. Visibilitzem que la rotació constant dels i les professionals dels Serveis Socials fa que les famílies perdin el o la referent que ha de conèixer la seva situació i donar-li resposta, i que les hores d’atenció són insuficients.

Visibilitzem, en resum, que malgrat tots els obstacles, hi som i hi continuarem sent, a peu de carrer fent costat als infants, adolescents i famílies i picant a la porta de l’administració per reclamar més recursos per a la prevenció i l’atenció de situacions de risc en la infància i l’adolescència.