El potencial transformador de l’esport

Que l’esport té una importància cabdal en diversos aspectes de la vida de les persones i de la societat en general és un fet majoritàriament consensuat. L’esport promou un estil de vida actiu i saludable que contribueix a la prevenció de determinades malalties i a tenir una bona salut física. A més, la pràctica esportiva regular està relacionada amb elements que poden reduir l’estrès, l’ansietat i la depressió. 

Més enllà de la salut i al mateix nivell d’importància, cal no oblidar els seus aspectes educatius i socialitzadors. L’esport es va integrar fa centenars d’anys a la majoria dels sistemes educatius, esdevenint una poderosa eina per treballar valors i habilitats socials. Així mateix, ofereix oportunitats per relacionar-se amb altres persones, facilitant la creació d’amistats i connexions socials. Els equips i les comunitats esportives poden ser una font de suport emocional. 

Les professionals del sector social coneixen millor que ningú les possibilitats que ofereix tot allò que es troba vinculat a l’esport per promoure la inclusió i la diversitat, en brindar oportunitats a persones de diferents orígens ètnics, culturals i socials per participar i destacar en la igualtat de condicions. Sense oblidar que si es fan bé les coses, també contribueix a desafiar les barreres que limiten la participació de les persones amb discapacitat, promovent la igualtat d’oportunitats i la consciència sobre la diversitat funcional. 

Desenvolupament personal, disciplina, perseverança, resiliència, treball en equip, cohesió, solidaritat, sentiment d’identitat i pertinença... El llistat de beneficis que pot aportar l’esport és gairebé infinit i podria ser ampliat per cadascuna de nosaltres. És evident, doncs, el potencial transformador de l’esport com a eina efectiva per promoure valors positius i canviar la vida de les persones i les comunitats, objectiu final de la transformació social. 

Però aquesta foto no és perfecta. Segur que no soc l’única persona que aquests darrers dies ha pensat sobre la relació entre l’esport i l’educació després seguir el trist espectacle provocat per l’ínclit president de la Real Federación Española de Futbol. Algunes direu que això s’ha produït en l’entorn de l’esport professional, diferent de l’esport de base; d’altres pensareu que el que ha passat té més a veure amb les baralles pel poder polític i la lluita feminista que no amb el futbol i l’esport. I segurament teniu raó. Però els que hem participat en l’esport formatiu, com a jugadors, entrenadors o delegats, sabem que massa sovint les coses es comencen a torçar abans d’hora. 

Tot i que de manera general podem dir que la tasca educativa dels que treballen amb infants i joves en el món de l’esport és excepcional, en la línia del que s’explicava al principi de l’article, no podem obviar que encara queda camí per córrer. Massa gestos irrespectuosos imitant als referents adults, massa pares i mares “hooligans” als partits d’alevins, massa incoherències entre les declaracions de valors dels grans clubs i la pràctica del dia a dia, massa abusos i assetjament als nens i a les nenes per part dels qui tenen com a exemple a seguir. 

Si es gestiona de manera intel·ligent per aconseguir el suport del conjunt de la societat, el moviment de renovació i transformació que s’ha iniciat al futbol femení pot esdevenir palanca de canvi pel conjunt de l’esport, però caldria aprofitar també per enfortir i fer real el potencial transformador i educatiu de l’esport. Un món on triomfin les Mapi i fracassin els Rubiales sempre serà un món millor pels nois i noies que gaudeixen i creixen fent esport.