Un problema per a cada solució

Molts, massa dies que la sanitat pública —i per tant la salut— a Catalunya, es troba en una tremenda davallada. Em referiré aquí a la situació del nostre cas, que a la competició morbosa de quina comunitat autònoma ho fa pitjor ja s’hi poden dedicar articles, o llibres. Una elemental referència: en el liderat dels desastres o malifetes es manté una dura competència d’incompetències entre Catalunya i Madrid.

És pràctica usual acompanyar el desballestament del Sistema Públic de Salut de reiterades manifestacions d’autosatisfacció i cofoisme per part dels màxims responsables dels governs. Aquí amb el conseller Sr. Manel Balcells com a figura indiscutida de la pèrdua social de credibilitat i confiança.

Aniré amb compte de no traspassar el terreny de l’activisme social, que és allà on s’ubica sempre i des de sempre Marea Blanca de Catalunya. És una disciplina obligada per no caure en els conreus de la política, o d’altres que tenen la seva pròpia raó i desraó. Nosaltres, a la tasca imprescindible de l’organització cívico-social de la ciutadania empoderada en defensa de la salut i la sanitat pública.

Pretenc en unes línies il·lustrar lacònicament com amb aquest desgovern respon a cada problema amb una pretesa fake-solució que a més de no resoldre res acaba sovint empitjorant la situació. Un “mantenella i no enmendalla” lamentable.

Fixem amb el broc gros quatre greus situacions dins l’àmbit sanitari: 

1. Infrafinançament. L’única alternativa és un increment quantitatiu i qualitatiu de les inversions (que ells anomenen “despesa”) pressupostàries a totes les escales, nacional i estatal. Increment de xifres respecte a PIB, dels recursos finalistes i sobretot sense fugues/derivacions/externalitzacions del calaix públic al sector negoci privat de la sanitat (més del 50% llarg del global a destinacions privades). Acabar progressivament i sistemàtica, amb la parasitació de públic a privat, avui estratègia imperant a mans dels mercats, dels governs còmplices i de la pròpia Unió Europea. Fer Auditories externes i ciutadanes ja! Exactament al contrari del que s’està perpetrant. 
2. Mancances de personal a tots els nivells. Si ens falten metgesses, infermeres, auxiliars sanitàries i tècnics i tècniques, psicòlegs, treballadores socials, i totes les diverses formes de personal de l’“equip”. Si no incorporem prou treballadores, si ens marxen fora (a l’estranger o altres comunitats), si es prejubilen, són baixa, o senzillament pleguen avorrits... Conclourem que el primer que cal són polítiques de millora de contractació, en nombre, estabilitat i qualitat, estímuls d’adhesió al Sistema Nacional de Salut, noves incorporacions emergents de formació i agilitat controlada de captació. Respecte i sensibilitat a les demandes col·lectives (vagues!) en conciliació, salaris, carrera professional i reivindicacions sindicals. Exactament al contrari del que s’està perpetrant. 
3. Llistes d’espera desesperants. No pas fixant temps i línies vermelles propagandistes i d’incompliment manifest per habitual, sinó amb la suficiència de recursos materials i humans que permetin racionalitzar els fluxos i les demandes en la perspectiva de resoldre les necessitats reals. Sense solapar temps d’accés, orientació adient, proves diagnòstiques, aplicació de tractament, reprogramacions/allargaments sobrevinguts. Primant l’eix ordenador i de continuïtat longitudinal de cada cas/persona via atenció primària. De manera “presencial” com a millor opció i preferent, i limitant just a qüestions de tràmit i burocràtiques els instruments telemàtics, on call, en línia, o de protocols de “referència?” despersonalitzada. Exactament al contrari del que s’està perpetrant. 
4. Canvi de model a mercantil, amb afectació a atenció primària, pediatria, o l’accessibilitat. Recuperant amb urgència l’atenció primària, ofegada de tasques, empobrida (amb escandalosos enganys com dir que ja s’arriba al 25% del pressupost global quan realment és en prou feines un 17%), menystinguda, fraccionada, allunyada, amb serioses dificultats d’accés (màxim amb biaix d’edat, gènere, capacitat tecnològica i nivells sociocultural o econòmic). Sostenir en proximitat l’atenció a la població infantil, així com als pacients de major edat, pluripatologies i cronicitat, dins el control i acompanyament dels equips de primària, en coordinació amb especialitzada i hospitalària. Escoltar i fomentar la participació social en la planificació, el rendiment de comptes, el control de qualitat, i d’objectius. La ciutadania organitzada i empoderada és l’expressió indispensable de la titularitat pública del Sistema Nacional de Salut. Exactament al contrari del que s’està perpetrant. 

Les més altes responsabilitats juguen a maquillar els problemes reals i punyents amb un bany d’eufemismes, campanyes mediàtiques del sistema o mercat. Absència d’autocrítica ni d’escolta correctora. Les culpes i culpables són sempre fora de les catifes dels Governs “competents”? Ells ja ho fan bé, i no poden arribar a més. Ciutadania convidada a la resignació, paciència, submissió, o a la publicitada redempció del mercat privat que via mútues anuncien excel·lències que no compliran i que si “pinten bastos” remetran als “clients” a la sanitat pública. La nostra, que no té un no i s’acabarà ocupant de tot, i tots i totes.

O no va quedar prou demostrat amb la pandèmia de la Covid-19? I les successives epidèmies que ens atonyinen. Solucions a la fí? Pels qui manen i desfan, voluntat política i fidelitat a les promeses dels seus programes, sobretot quan escriuen del seu enorme interès per la salut i la sanitat públiques. Pels qui som manats que no ramats, saber exercir els nostres drets, saber reivindicar, (saber votar quan toqui), i sempre, sempre, saber lluitar, que és salut.