Accessibilitat, inclusió i les firetes

Recentment, s’ha aprovat l’aplicació del DECRET 209/2023, de 28 de novembre, pel qual s’aprova el Codi d’Accessibilitat de Catalunya. Això suposa un gran salt endavant perquè les persones que tenen alguna discapacitat puguin emprar serveis, recursos, productes i d’altres en igualtat de condicions. Se cerca l’autonomia de les persones i l’exercici dels seus drets.

Sense afany de ser exhaustiu en aquest punt, el decret se centra en dos aspectes principals: l’accessibilitat física i l’accessibilitat comunicativa. Cal eliminar tota barrera d’accés física i també biaixos en l’accés a la comunicació. Aquest decret representa una gran oportunitat per a les persones amb discapacitat, i també ens brinda l’oportunitat de parlar sobre inclusió social i accessibilitat en un sentit ampli.

Si ens cenyim a la descripció que en fa el decret en el seu glossari, l’accessibilitat és “un conjunt de condicions de comprensibilitat i usabilitat que han de complir l’entorn, els espais, els edificis, els serveis (...) perquè totes les persones els puguin emprar i en puguin gaudir amb seguretat i comoditat i de la manera més autònoma i natural possible. L’accessibilitat universal incorpora les dimensions física, sensorial i cognitiva per permetre la comprensió fàcil, la comunicació i la interacció a totes les persones; pressuposa l’estratègia de disseny universal”.

Des d’aquest punt de vista, l’accessibilitat queda circumscrita al que podríem dir l’àmbit de la discapacitat. Però el terme “accessible” també ens remet a altres àmbits.

Accessibilitat és la qualitat d’accessible, que és de fàcil accés. Aquest accés pot estar dificultat per moltes qüestions diferents. Evidentment, les persones amb discapacitat tenen unes determinades barreres d’accés, però no només aquestes persones en tenen. Però si parlem d’accessibilitat universal, no hauríem de parlar de més coses?

Si insistim a assimilar accessibilitat (de persones amb discapacitat) amb inclusió social, ens estem deixant fora moltes barreres d’accés que limiten igualment l’exercici dels drets de ciutadania i l’autonomia de moltes persones. A banda que la inclusió social va més enllà de l’accessibilitat; en un article anterior ja vaig apuntar la confusió recurrent que es dona entre inclusió social i accessibilitat.

Sabem, per exemple, que uns 140.000 infants i adolescents es queden fora de les activitats extraescolars per motius econòmics a Catalunya. Sabem, també, que les activitats extraescolars són un element clau a l’hora de determinar l’èxit educatiu dels i les joves, i de retruc, de les seves possibilitats de desenvolupament d’una trajectòria de vida reeixida.

A banda de les barreres econòmiques, n’hi ha d’altres que impedeixen que les persones accedeixin a certs serveis o prestacions. En aquest article de Bru Laín al recomanable blog de la Llei d’Engel, es fa una repassada molt didàctica de per què moltes persones queden fora de les prestacions socials tot i necessitar-les i ser-ne potencials beneficiaris. És a dir, quines són les barreres d’accés a aquestes prestacions que han de permetre una vida autònoma i l’exercici dels drets de les persones. Només per llistar-ne algunes: el disseny de les prestacions, la vergonya de demanar-les, el desconeixement, l’excessiva burocràcia, el control excessiu...,

Per acabar aquests exemples breus, també cal destacar altres barreres d’accés a certs recursos, equipaments o serveis. Només per destacar una altra tipologia de barreres, parlarem de les que operen en els equipaments i recursos públics. En aquesta Guia d’autoavaluació de la mirada comunitària dels equipaments en la que vaig participar en l’elaboració, s’avalua l’accessibilitat dels equipaments. Les dimensions d’aquest concepte són tres: la inclusió de persones diverses, la participació de diversos agents comunitaris i l’accessibilitat física (no només en termes de discapacitat sinó de què l’equipament estigui disponible per diversos usos i col·lectius). Per tant, que un equipament i recurs sigui accessible també té a veure amb qui en fa ús i qui se sent cridat a fer-ne ús. Quines activitats s’hi fan i quines s’hi poden fer. Que sigui acollidor de col·lectius diversos i permeti el desenvolupament d’activitats de forma autònoma i senzilla.

Aquest és un tema que podria donar per molt més, però en aquest article només volia posar el focus sobre el concepte de l’accessibilitat. Certament, les persones amb discapacitat mereixen esforços per garantir els seus drets, però no podem parar aquí, ja que hi ha moltes i diverses barreres que impedeixen a moltes persones exercir els seus drets i tenir vides autònomes. I si entrem a posar-hi la mirada interseccional, encara posarem en relleu una dimensió major de la problemàtica.

Per acabar, el què prometia el títol. Una anècdota sobre un ajuntament que volia fer les firetes inclusives, les atraccions de la festa major. La seva aposta va ser la de reservar una tarda de la setmana que duraven les atraccions instal·lades a col·lectius de joves amb discapacitat del municipi. Aquella tarda van posar rampes, van abaixar o parar la música i, en definitiva, van adaptar les firetes perquè persones amb diverses discapacitats en poguessin fer ús. La primera reflexió que els vam fer és que aquestes firetes no són inclusives, en tot cas integradores: de tots els dies que duraven, van reservar i adaptar una porció a les persones amb discapacitat, però aquestes no hi podien anar quan volguessin. En aquest sentit, les persones amb discapacitat no tenien dret a triar quin dia hi volien anar. No hi podien anar qualsevol dia perquè les firetes no estaven preparades per acollir-los. Millor que res? Sí. Inclusiu? No.

Però, a més, també els vam preguntar què passava amb altres barreres d’accés. Què passava amb la gent que no podia pagar el cost de les atraccions (o que havia de reservar aquests diners per altres coses i suposava un cost d’oportunitat massa alt)? O què passava amb les noies que no hi anaven perquè era un entorn hostil (per sort ara ja hi ha Punt Lila en moltes)?

En aquest cas, aquesta situació ens va permetre debatre sobre el concepte d’inclusió social i com el confonem amb el d’integració. També sobre accessibilitat i quines són les possibles barreres d’accés a certs recursos i equipaments. En aquest cas no era qüestió de criticar la iniciativa, sinó aprofitar-la per reflexionar. Igual que amb les firetes d’aquesta ciutat, el Decret d’Accessibilitat.