Fins on vols arribar?

Hi ha tants llocs on no arribem! Ja sigui per falta de temps, per les limitacions de les capacitats o perquè tenim altres prioritats, no arribem a tot el que voldríem en l’àmbit personal, professional, familiar o de participació social. De fet, com a humanitat tenim grans reptes pendents d’afrontar davant les crisis que amenacen la supervivència de l’espècie, la salut de les persones i de la Terra.

Per començar, els que generen les guerres que hi ha, com aturar-les, com deixar de fomentar la violència. També la pobresa a la qual està sotmesa bona part de la nostra societat, les desigualtats que continuen, el masclisme i el racisme. Per descomptat, no donem l’abast a la crisi climàtica i les conseqüències que comporta a tots nivells. I tampoc no aconseguim arribar als moviments migratoris que tantes persones es veuen forçades a fer, a la càrrega traumàtica per la qual passa la majoria. No arribem a tota la necessitat de cura que té cada persona, cada poble i el planeta. Quanta feina hi ha per fer!

Davant d’aquesta sensació de no arribar, explorar com responem pot ser un primer pas per comprendre’ns i decidir si volem fer algun canvi.

Potser tendim a anar cap a un lloc d’autoexigència, de judici que diu “hauries de fer més”. Quan la part de jutge interna mai en té prou amb l’aportació que fem, fora bo trobar descans en la impotència de no arribar. Què vull dir amb això? Doncs, d’entrada, notar la incomoditat i no fugir-ne. Després, fer el procés d’acceptar les limitacions que tenim. De mica en mica, aprendre a valorar el que sí que hem aportat i, finalment, incorporar una veu interna que digui que és suficient.

Una altra forma de respondre és des d’una sensibilitat que desborda. Sovint també té un component important d’exigència, però aquí destaca l’ansietat i la sensació d’aclaparament. Quan el dia a dia ens sobrepassa o veure com està el món ens deixa en un estat d’angoixa exagerat, és hora de posar fil a l’agulla. Reduir l’exposició a les notícies pot ser una bona ajuda, especialment perquè solen decantar-se per explicar les desgràcies i costa trobar-hi informació sobre fets que alimenten l’esperança. Però, en aquest cas, l’èmfasi l’hauríem de posar a fomentar la regulació, a aprendre a calmar-nos internament.

De vegades, aprenem a cuidar els altres amb el propi patiment, com si passar-ho malament pogués treure dolor a l’altra persona. Aquest mecanisme mediat per la fantasia sol aparèixer a la infància, especialment en aquelles persones que van haver de cuidar-se d’altres massa d’hora. Llavors queda instal·lada una forma de contribuir que passa pel sofriment, quan realment no serveix de gaire que hi hagi més persones patint al món. El que sí que resulta d’ajuda és adquirir recursos per cuidar l’ansietat, aprendre a fer-nos-en càrrec.

També podem tendir a la polaritat contrària, la que li és igual si no hi arriba perquè es desconnecta de la sensibilitat. Així doncs, de vegades jutgem altres persones perquè sembla que no els importi el que passa al món oblidant que la insensibilització és un mecanisme de defensa més, fet amb la intenció de protegir-nos. Desconnectar de les necessitats pròpies i dels altres serveix per reduir l’aclaparament, per poder tirar endavant amb la vida. Des de la comprensió i la compassió podem cultivar els recursos per tornar a entrar en contacte amb la sensibilitat sense que resulti amenaçadora.

Aquests estils d’afrontament poc saludables no són excloents entre si; potser n’hi ha un que ens ressona més, potser tenim una dinàmica interna que passa per més d’una resposta... En tot cas, necessitem prou regulació per estar presents sense escapar. Si aprenem a trobar un espai de seguretat intern tindrem el coratge de tolerar el patiment sense voler-lo evitar i sense que ens desbordi.

Però hi ha un recurs del qual es parla poc, potser el més important i intangible, que parteix de la connexió amb la nostra essència. Es tracta d’entrar en contacte amb una ment més gran que la nostra petita, amb uns recursos més grans que les possibilitats que tenim dins del nostre espai limitat (del cos, de les habilitats, del temps, etc.) Des d’aquí pot sorgir un gest, una petita acció, que pot fer una gran aportació. Per molt que visquem amb la consciència de la separació formem part d’una xarxa invisible d’interconnexió i interdependència, així que potser fent la nostra part ja estem realitzant una contribució més que suficient.