Drogues i maternitats dissidents

La maternitat és una de les qüestions en què s’ha fet més evident l’estigma que pateixen les dones drogodependents. A l’imaginari de maternitat que encara ara preval en la nostra societat s’hi suma l’estigma general associat al consum de drogues.

Parlem d’una maternitat molt idealitzada. Una maternitat que suposa una entrega al 100%, no prioritzar-nos mai, no mostrar vulnerabilitat i on els patiments propis no tenen impacte. La majoria de dones no complim amb el cànon establert inassumible, però en el cas de les dones drogodependents es pot constatar que aquest imaginari encara s’allunya més de les realitats que elles viuen.

En el nostre rol professional, per poder entendre millor aquestes realitats, hem de prendre consciència de quines han estat les seves trajectòries vitals. Moltes vegades parlem de vides travessades per la violència ja des de la infància, i on la maternitat no ha pres la forma idealitzada d’una decisió conscient, planificada i sostinguda per un entorn afectiu. Però això no implica que no pugui ser exercida amb l’acompanyament necessari.

Històricament, l’abordatge de la maternitat en la intervenció terapèutica amb drogues no ha tingut una mirada de gènere. O bé s’ha considerat, ja d’entrada, impossible d’exercir, o bé s’ha utilitzat com la motivació principal per orientar-se a l’abstinència i deixar el consum. Les dues opcions parteixen d’una mirada essencialista que considera que la capacitat per maternar és quelcom inherent a la feminitat i que quan no és així, hi ha una “falla” que no permet exercir-la. Aquest “no exercir la maternitat”, però, no és neutre. Està penalitzat socialment i és rebut com un càstig per haver transgredit la norma.

No ha estat així, en canvi, en el cas dels homes i les paternitats. En el cas dels homes drogodependents també hi ha aquesta mirada essencialista respecte la criança i, en molts casos, o s’ha obviat la paternitat o se li ha donat poc espai. La socialització masculina orienta els homes a no prioritzar els vincles i no expressar dolor respecte a la pèrdua d’aquests. Sabem que treballar la responsabilitat de la cura i la construcció i reconstrucció de vincles amb els homes és fonamental per acompanyar canvis vitals; però, d’altra banda, aquesta dissociació de la masculinitat i la paternitat resulta en una menor penalització social.

La maternitat, en canvi, és un mandat per les dones. La nostra socialització ens orienta a totes a la maternitat, independentment de si acabem sent mares o no. Les dones que consumeixen drogues i són mares o estan embarassades han de poder tenir un espai per connectar amb quin és el seu desig real i també amb les possibilitats reals de maternar en cada moment concret de la seva vida. Un embaràs en circumstàncies vitals incompatibles amb la maternitat no ha de ser sempre llegit com una irresponsabilitat. La perspectiva de gènere ens permet entendre que les dones, en la mesura que som socialitzades per ser mares, aprenem que la maternitat ens proporciona identitat. En molts casos, l’embaràs comporta una fantasia de “tenir un lloc al món”, algú a qui estimar i que ens estimi. La nostra tasca és entendre-ho i acompanyar la decisió més adequada des de la consciència i no des de la penalització.

Un dels temes més importants en l’acompanyament a persones —i encara més a les dones— és permetre decidir. En les vides creuades per violències (sexuals, familiars, econòmiques, institucionals, etc.) preval la sensació de no tenir control i d’haver-se sentit infantilitzades constantment. Les institucions i les professionals que acompanyem no podem contribuir al desapoderament vital. Sobra dir que s’han de tenir molt en compte els drets de la infància. Però moltes vegades ens equivoquem quan plantegem una disjuntiva entre els drets de les mares i els de la infància. Per sortir de la lògica de jerarquització dels drets, potser hauríem de plantejar-nos algunes preguntes: Tenim una concepció idealitzada de la maternitat? Podem pensar en maternitats sense convivència? Podem centrar l’anàlisi en la qualitat dels vincles? O ho fem des d’uns estàndards propis no comparables —i sovint privilegiats?