"Anem diluint-nos en el que ens envolta [...]. Quan tu estàs en el bosc, tu ets, sense fissures, part del bosc. Quan estàs sota la pluja, tu ets, sense fissures, part de la pluja que cau. Quan estàs immers en el matí, tu ets, sense fissures, part del matí. Quan estàs davant de mi, tu ets part de mi. D'això es tracta." (Murakami, 2006, 288)
D'això es tracta, li confessa Oshima a Kafka Tamura al llibre de Kafka a la platja. De que les persones sàpiguen de la responsabilitat que porten a sobre seu, quan, indubtablement, estan en relació amb el món, és a dir, en tot moment. Les nostres necessitats, poden ben ser les necessitats de la persona que tenim enfront, i perquè no, també de les que tenim al costat.
Socialitzar-nos, per tant, es una opció que segons Oshima –l'home que vivia en un cos de dona– requereix ser conscient de l'altre, de la seva existència permanent a l'hora que la nostra també l'és. I d'aquesta manera, continuar, pas a pas, en el camí inexorable de la vida vers a la vida dels altres. Només formant part de l'altre, podem arribar a formar part de nosaltres mateixos, i per tant, del món que ens envolta.
Un bon exemple literari al respecte el trobem al llibre Momo, títol que fa referència directe al nom de la protagonista. La nena –sortida de no se sap on– posseeix el do de donar protagonisme, i per tant, importància, a totes aquelles persones que l'envolten i necessiten saber d'elles mateixes d'una forma més propera. Insegurs en el seu hàbitat natural, es retroben amb la seva ànima quan s'escolten en l'instant que es relacionen de forma directa amb la petita xiqueta d'ulls grossos. De sobte, i quan aquests es situen un enfront de l'altre, un gran mirall comença a sorgir del no res per reflectir les paraules del propi emissor, i aquest, beneït per aquestes mateixes, torna a escoltar-se una vegada més per saber el que realment pot voler.
Es probable doncs, que si tots deixéssim les pors per ser més que l'altre, seríem més conscients de l'altre, i ens aproparíem d'aquesta forma a un lloc més saludable i càlid per a tots nosaltres. Tal com volen l'Oshima i la Momo.
-
Murakami, H (2006). Kafka en la orilla. Barcelona: Tusquets.
Ende, M (2007). Momo. Madrid: Alfaguara.
Escoltar es molt difícil, però no escoltar de qualsevol manera, sinó escoltar de veritat. Es un concepte molt simple però a la vegada molt difícil de fer-ho correctament. Avui en dia hi ha poquíssima gent escoltant i això es molt trist.
Tindré que llegir a Murakami...
Felicitats per l'escrit Carles!!!
M'encata veure com gent jove en aquests moments de crisi, i no nomès econòmica, ès capaç de pensar i transmetre que hi ha valors més importants que els que normalment ens amoïnant.
Enhorabona per tenir l'oportunitat d'expressar-te, i expressar-te tant bé.
Carlos, me ha encantado la idea de mundo interconectado que planteas. Existimos en la medida en la que los otros lo hacen y somos lo que somos en la medida en la que los otros forman parte de nuestra persona. Como acertadamente escribes, ser conscientes de esta conexión connatural nos carga de responsabilidad pero al mismo tiempo nos ofrece la posibilidad de plantarle cara al individualismo extremo que a pasos de gigante se apropia de las sociedad actual.
¡Enhorabuena por el escrito!
que guai Carlos!! m'ha agradat molt llegir-te
PD. Encara que ja saps que mai ens posarem d'acord sobre quin llibre de Murakami és el millor. jeje
M'ha agradat el recordatori de la necessitat de ser "conscients de l'altre"...
I permete'm q plasmi aquí un petit fragment del llibre q tu referencies:
«Lo que la pequeña Momo sabía hacer como nadie era escuchar. Eso no es nada especial, dirá, quizás algún lector; cualquiera sabe escuchar. Pues eso es un error. Muy pocas personas saben escuchar de verdad. Y la manera en que sabía escuchar Momo era única. Momo sabía escuchar de tal manera que a la gente tonta se le ocurrían, de repente, ideas muy inteligentes. No porque dijera o preguntara algo que llevara a los demás a pensar esas ideas, no; simplemente estaba allí y escuchaba con toda su atención y toda su simpatía. Mientras tanto miraba al otro con sus grandes ojos negros y el otro en cuestión notaba de inmediato cómo se le ocurrían pensamientos que nunca hubiera creído que estaban en él. Sabía escuchar de tal manera que la gente perpleja o indecisa sabía muy bien, de repente, qué era lo que quería. O los tímidos se sentían de súbito muy libres y valerosos. O los desgraciados y agobiados se volvían confiados y alegres. Y si alguien creía que su vida estaba totalmente perdida y que era insignificante y que él mismo no era más que uno entre millones, y que no importaba nada y que se podía sustituir con la misma facilidad que una maceta rota, iba y le contaba todo eso a la pequeña Momo, y le resultaba claro, de modo misterioso mientras hablaba, que tal como era sólo había uno entre los hombres y que, por eso, era importante a su manera, para el mundo. »
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari