Ensenyament i compromís social

Els nens de la classe del meu fill, de 7 anys, enviaran una carta al rei Joan Carles per demanar-li que no mati més elefants. La iniciativa, d'un mestre de l'escola, és encertada i positiva. Tanmateix algú dirà que s'està adoctrinant la mainada i que cadascú és lliure de decidir en edat adulta si vol ser caçador, ecologista, monàrquic o republicà. Però si hi pensem una mica, veurem que és educatiu que les escoles, els instituts i, per descomptat, les universitats es mullin de tant en tant. En un moment de crisi galopant, de retallades injustes i de crides al sacrifici social, és reprovable que qui ostenta la més alta representació de l'Estat es dediqui a aventures africanes tan poc edificants als ulls de la majoria.
 

Aquest exemple innocent em serveix per reivindicar el compromís en la docència.  Els mestres i professors poden fer pedagogia per potenciar l'esperit crític entre els joves i per defensar les conquestes socials que avui dia més perillen. La sanitat, l'ensenyament, la feina estable o la declaració universal del drets humans són valors gens aliens al saber acadèmic ni al discurs intel·lectual. Al capdavall, el progrés es defensa a les universitats sense dogmes i respectant les conviccions de cadascú, però també qüestionant, si cal, les conductes dels representants públics si són poc exemplars o si obstaculitzen el pensament plural i l'avenç científic.
 

 En l'àmbit universitari el compromís social continua viu; per exemple a la Universitat de Vic s'ha implantat la primera càtedra de serveis socials de Catalunya i existeixen plans de sostenibilitat, igualtat i cooperació. Malgrat aquestes realitats, però, la música que ho impregna tot a les universitats d'arreu és la cultura  resultadística de sumar punts i prou. El professorat viu massa pressionat per publicar més i més en revistes indexades d'impacte, per reciclar les seves tesis en capítols de llibres i per complir els barems marcats per les agències d'avaluació, sovint sense més objectius de fons.
 

L'excel·lència traduïda en articles científics està molt bé. Però els esforços no s'haurien d'orientar només així, ja que el principal resultat esperable de l'ensenyant és l'actitud responsable. La responsabilitat de preparar-se les classes a fons, de pensar en la formació i inserció professional dels estudiants, de renovar el material docent cada dia o la responsabilitat d'investigar amb honestedat i no només pensant en engreixar currículums. I, per què, no? la responsabilitat d'indignar-se quan es retallen els pressupostos públics mentre alguns privilegiats viuen a cos de rei. 
 

La responsabilitat passa, així doncs, per no callar. Les generacions futures es preguntaran per què les universitats, els instituts i escoles no van saber comunicar els seus coneixements per impedir que s'enderroqués l'Estat del Benestar. I la resposta serà que es van fer mobilitzacions però que, en general, els professors estaven (estàvem) distrets amb massa quefers acadèmics. De vegades, però, tampoc no cal cridar gaire per fer-se sentir. La carta ingènua d'uns nens de primària ben divulgada pot moure més consciències que no feixos de papers doctes i brillants.