Guanyar-se la vida

L'altre dia participava en un taller de recerca activa de feina amb persones desocupades i en la roda de presentacions cadascú explicava alguna cosa de la seva situació personal. Va arribar el torn a un home d'uns cinquanta i pocs anys que ens diu: "Que què faig?, doncs el mateix que tothom: guanyar-me la vida com puc". Aquesta expressió em va fer adonar que la categoria desocupat està perdent alguns dels significants als quals anava associada com percebre un subsidi que li permeti enllaçar amb una nova feina o participar en alguna acció de reciclatge professional. Al contrari, cada cop la figura del desocupat s'assembla més a la del precari, aquell que ara té feina ara no en té, vivint en una provisionalitat permanent. Aquell que necessita guanyar-se la vida perquè no la té assegurada. 

 

Pot semblar estrany però fa uns dos-cents anys no existia una categoria específica per a diferenciar aquelles persones laboralment inactives per voluntat pròpia d'aquelles que no. Aquesta diferenciació és relativament recent i va ser possible quan es van associar treball i ciutadania. Potser per això no és estrany pensar que amb la desaparició del marc de regulacions col·lectives que ho permetien, també es dissolgui la figura del desocupat. Almenys com la veníem entenent. 

 

Segurament en el seu lloc acabarem trobant-hi un desocupat d'inspiració neoliberal. Aquell a qui se'l responsabilitza de la seva situació en nom de la llibertat individual i al què es demana una renúncia a fer qualsevol lectura política del tema. Els seus antecedents els podem trobar en les polítiques de Reagan primer i de Margaret Thatcher després. En el workfare l'ajut deixa d'entendre's com un dret i passa a ser un favor que cal merèixer.

 

La resta de la història la sabem: la crisi facilita la seva extensió arreu, ara també a Catalunya. El suport personal que oferien les polítiques actives d'ocupació pot passar a ser senzillament un control social. Però aquestes orientacions neoliberals no suposen només un estalvi econòmic, sinó sobretot un gir en l'estratègia: es busca un transformació de la conducta individual a través d'un canvi en el paper de l'Estat vers l'atur. Com anem veient, per a les persones més febles socialment això ja és perceptible, en lloc de buscar feina han de fer el possible per guanyar-se la vida.