Els professionals de l'acció social en temps d'incertesa

Fa uns dies discutia amb alguns dels meus alumnes de la UOC al voltant de l'oferta d'un curs bàsic de prostitució professional a Valencia (podeu visionar el vídeo fent clic aquí). Els   preguntava què en pensaven, si es podia acceptar una formació per a exercir la prostitució com a via d'inserció laboral. El to provocador de la meva pregunta no restava interés a la questió de fons. M’interessava saber el seu criteri en relació a si tot val en nom de trobar una feina.

 

Al voltant del debat van sortir altres exemples que servien per situar millor aquesta questió com ara la campanya de Benetton per buscar l'aturat de l'any (podeu visionar-la fent clic aquí) o bé les pressions de Sheldon Adelson per mirar d'insta.lar el macrocomplexe d’Eurovegas a Barcelona. Segurament hi ha molts altres casos de cinisme capitalista més propers a la realitat de cadascú, però aquests ja són bastant representatius. L'utlització de la crisi del treball per donar cobertura a noves modalitats de negoci no deixa de ser un exemple dels pocs escrúpols de la lògica capitalista en que ens trobem. Exemples en els que en nom d’una feina s’el.ludeixen les pautes (morals, socials o legals) que feien del treball un regulador de l'intercanvi social.

 

En el debat, tots coincidíem en criticar l'ideal del subjecte neoliberal. Aquell que hauria d'estar en condicions de canvi i adaptació permanent en funció de les necessitats productives. Aquell que hauria de dimitir voluntàriament dels seus drets laborals conquerits al llarg de segles de lluita sindical. Tots estàvem d'acord en que es tracta d'una proposta inacceptable. Ara bé, la resposta canviava si enlloc de tractar-se d'una pregunta en abstracte, pensavem en una situació particular. Qui sancionaria que una mare de familia desesperada acabés exercint la prostitució? 

 

Aquesta problemàtica em serveix per explicar perquè la crisi dels professionals de l'acció social és una crisi doble. Per una banda de pèrdua de llocs de feina i de condicions laborals, de la que segurament n'hem parlat poc. Però per l'altra, de pèrdua dels referents socials que asseguraven la cohesió i la convivència, i que ens permetien situar el marc de la nostra funció. Atrapats en aquesta doble pressió no és estrany que emergeixi un important malestar professional: ¿Com podem mantenir-nos professionalment parlant quan la incertesa tant personal com professional també s'apodera del nostre futur?