Ja fa més de 40 anys que varen sorgir els primers tallers per a persones amb diversitatt intel·lectual (que després s'han adjectivats com a "ocupacionals") per donar resposta a la necessitat que els pares tenien de "què passarà quan els nostres fills finalitzin l'escola?". Els tallers es varen començar a organitzar i l'any 1982 es regulen a través de la LISMI, decretant el 50% d'ajustament personal i 50% d'ocupació terapèutica. Curiosament, una de les paraules que més s'usa (per fer-ne apologia o per criticar-la) entre els professionals no figura en aquests dos pols entre els quals cal repartir l'ocupació, en el taller. Es tracta de la paraula productivitat (o producció). L'ajustament personal pretén ajudar a la persona a trobar un equilibri entre ella mateixa i l'entorn social, cultural, familiar, que l’envolta. L'ocupació terapèutica cerca formar a la persona en unes competències mínimes en relació a la tasca laboral.
Ja fa molts anys que el sociòleg Markus Zafiropoulus va denunciar aquesta situació en els centres ocupacionals de l'Estat francès. De la seva denúncia poques coses se n'han tret, doncs encara en molts serveis segueix primant l'acció per l'acció, la producció per la producció i l'ocupació per l'ocupació. La paraula educació s'arrauleix en el fons de les accions d'aquestes institucions. Desapareix i el seu contorn es torna erm.
La persona adulta amb diversitat acaba convertida en una mena de Peter Pan en el taller. Per una banda, algú creu que és possible que no tingui prou competències per poder accedir als rituals que ens han de permetre passar per les diferents etapes de la vida; i per l'altra juguem a que siguin "treballadors" amb el seu horari, les seves obligacions, la seva bata blava o marron, la seva setmanada (absolutament ridícula) i el seu grau de productivitat. Un estil professional que contrasta quan a la sortida del taller (alguns encara l'anomenen escola) un autobús els espera. L'educador, llista en mà, repassa de forma exhaustiva que no se'n deixi cap. Tots són marcats i l'autocar inicia la ronda de "repartiments" a domicili. Quan s'allunya, el resplendor d'un requadre, ens fa adonar que hi posa: Transport Escolar.
Com a punt il·lustratiu del que acabem de plantejar, el text d'Ober ens obre les portes a la reflexió:
"Hi havia una vegada en un C.O. una noia jove i tímida que treballava amb disminuïts psíquics. L’educadora es va estrenar com a professional en el camp de les persones amb diversitat. Què hi fa Blanca Neus en la nostra història? Ella sembla protegir els seus "petits" tot ocupant-los. Els hi fa creure que treballen? Estant ocupats i tothom sembla sentir-se satisfet, com si res no pogués pertorbar l'equilibri d'aquest bon muntatge!. Del mite de la Blanca-Neus només hi ha un pas per arribar al mite dels set Nans i al mite del treball de la persona amb discapacitat intel·lectual. A n’aquesta mena de taller tot està organitzat, és com una cadena ben engrassada i encara es percep una petita remuneració per la feina feta… Com en el conte de fades tot acaba bé …. però ….. ells no es casaran, no s’aparellaran i no tindran fills. ….Però Grimm insisteix sovint sobre les "petites" culleres, les "petites" forquilles, els "petits" ganivets, després de que digués que a la cabana tot era petit. Grimm farà dir als nans: qui s'ha assegut a la meva cadira? Qui ha menjat amb el meu plat? Qui m'ha agafat el meu tros de pa? I després, qui s'ha adormit en el meu llit? Grimm parlava als infants; pensava que aquestes qualificacions agradarien als nens del seu temps? Els nens d'avui, contràriament, volen coberts grans. Els nans són com la imatge dels infants? Dels adults-infants, representació de la debilitat en el segle de Grimm? Cossos d'adults, però amb la mentalitat d'infants, com el gran públic percep avui dia a la persones amb diversitat…
M. Ober (1996)"Blanche-Neige et les sept nains",
in Être adulte quand on est handicapé mental.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari