I si fumen porros, què? L'acció educativa i preventiva davant adolescents consumidors de cànnabis

Si fem una lectura sobre com estem vivint els usos adolescents de la marihuana veurem que és sempre motiu de polèmica: gairebé tot consum es llegeix com un problema, amb visions esbaixiades –ens costa acceptar que existeixien diferents nivells i gravetats-, amb força polarització –abstinència o abús- i s'utlitza com a pretext i excusa d'altres problemàtiques socials i estructurals. És frequent analitzar la realitat de les persones adolescents, del fenòmen del consum de drogues i de la prevenció en general sota paràmetres propis d'èpoques passades. I l'escenari actual ha evolucionat força: tant pel que fa a la pròpia adolescència, a la questió del propi consum, les preocupacions socials, les perspectives de futur, pel que fa a la més que possible regulació a mig termini, etc. Com la pròpia situació social en temps de crisi.

 

Tendim a comparar les adolescències actuals amb les que vam viure els adults d'ara. I el que està clar és que les coses han canviat. I molt: el paper de la família, l'escola, la política, la dimensió social i econòmica, la transició al treball, el molt que s'allarga el període adolescent… Durant els últims anys els nostres futurs adults han depès cada vegada més de la sobirania del mercat, l'individualisme i de la nostra patològica (hiper) protecció. Les nostres carrinclones fòrmules comunicatives han provocat que els xavals cada vegada ens vegin com a adults i professionals més allunyats i el que és pitjor, menys referents. Més en un moment en que cal replantejar les lògiques de relació i recerca d'informació davant de la que podríem denominar -pel que fa al context 2.0- generació Facebook.

 

El context actual de crisi fa que recuperem vells discursos buits en continguts projectats en els termes de moda: emprenedoria i esforç. Com dèiem en un article anterior, ‘en èpoques de dificultats reals hem vist els resultats de la bombolla de  la hiperprotecció. Fa anys que domina un discurs excessivament proteccionista. Infants, adol·lescents  i joves que hem tractat com a vertaders tresors i sobre els que hem vetllat perquè no els hagi faltat res. Mentre hem viscut en l'abundància hem exagerat la seguretat, no necessàriament material, deixant de banda algunes qüestions per debatre i pensar: no estàvem frenant la seva capacitat d'autonomia, dificultant l'assumpció progressiva de responsabilitats, o fent de qualsevol risc un problema? Ara que ha petat la bombolla, potser que apostem per un discurs més autocrític. No valen els discursos retrògrads. Sobretot aquells que ens recorden que el passat educava millor. I que disposàvem de més -i millors- valors'. 

 

Pel que fa a les drogues, actualment el panorama és diferent al d'anys enrere. Així com les noves formes d'exclusió i inclusió social. Ens recorden les enquestes (que sovint es fan servir per criminalitzar), i també molts professionals que coneixen xavals (perquè treballen amb ells des del seu dia a dia, al carrer, a la xarxa …) que tenim una generació d'adolescents -en comparació amb els seus precedents- bastant tranquils, conscients i responsables pel que fa a drogues es refereix.  Analitzant amb una mica de detall els últims estudis (OED 2012, pàgina 10), ens indiquen que ‘entre los estudiantes, se registra una caída del consumo a partir de 2004 para todos los indicadores temporales. Se observa un ligero descenso de la continuidad en el consumo (número de personas que han probado la sustancia alguna vez en su vida y han continuado su consumo en el último año y en los últimos 30 días).' Així doncs tenim, per una banda, uns nois i nois relativament tranquils pel que fa a la seva relació amb el cànnabis, i un posterior discurs que manté l'alarma, que no alerta, sobre aquest.

 

Tot plegat comporta que es realitzin imaginaris propis que acaben sent els socialment dominants: el consum es viu com a generalitzat, normalitzat, de fàcil accessibilitat, en constant augment, en edats més precoçes i viscut com a conseqüència d'una mala gestió en l'àmbit de la decisió personal, la relació grupal,  el context social i una suposada pèrdua de valors projectats en l'hedonisme i la prioritat pel consum fàcil. Compte en simplificar qüestions que són força complexes. Com ja hem comentat en nombroses ocasions, la fulla de Maria no ha de fer ombra a problemes més greus i seriosos dels joves i adolescents. Més quan a Catalunya, la taxa d'atur una vegada finalitzat el 2012 representa el 52,1% entre les persones de 16 a 24 anys, destruint-se durant l'any un 17,5% dels llocs de treballat ocupats per joves de 16 a 29 anys. Traduït: un de cada dos joves de menys de 25 anys que vol treballar no troba feina.  I les retallades en educació i la LOMCE posen en perill la supervivència d'itineraris formatius i ocupacions per adolescents que han estat exlosos (o s'han exclòs) del camí acadèmic.

 

En aquest sentit, les recents dades aportades per l'última Enquesta de Població Activa (EPA) ens ensenyaven com durant l'últim any, la taxa d'activitat entre els joves de 16 a 24 anys ha patit una lleu disminució, conseqüència, principalment de l'exili laboral a que s'han vist obligats milers de joves.  Un quasi obligat exercici social i esforç que la Ministra de Treball ha significat positivament fa pocs dies amb el cínic terme de ‘mobilitat exterior'.  Possibles conseqüències: depressió o cabreig social. Amb les seves consequents respostes: passivitat o ràbia.

 

Pel que caldria que comencéssim a trobar algunes respostes per certes preguntes:  com respondre a aquesta situació de complexitat i de caire estructural? Com afavorir ocupacions que generin motivació? Com donar resposta a una situació complexa de malestars i dificultats, sense centrar-nos en el consum com a font d'aquests?

 

 

El consequent discurs preventiu i d'atenció dificílment respon a aquestes necessitats més evidents: com fer que aquelles persones a les que ens dirigim ens escoltin, o que els resultem útils? Com passar de grans campanyes a missatges clars, propers i que generin responsabilització? Com establir mecanismes de seguretat vers pràctiques problemàtiques? Com agrupar informació, coneixement, experiència, utilitat de la informcaió? Com evitar que el model de ‘la informació objectiva i de caràcter científic' sigui el dogma dominant? Hem incorporat noves metodologies, com la reduccció de danys. Però, hem acceptat la filosofia de base? Som conscients del fons del discurs d'aquesta filosofia de treball?

 

És força present que en el context d'intervenció preventiva amb adolescents, bàsicament l'escolar, es prioritzi la visió sanitària del consum i la de les conseqüències legals per davant d'una més centrada en la presa de decisions i com pensar en els propis projectes vitals (personals i col·lectius). Un bon exemple és l'augment de demandes dels centres de secundària de sessions conduïdes per personal sanitari i dels cossos de seguretat sota el paradigma de la informació  (necessàries però no suficients).

 

Un altre exemple d'intervenció molt present en els últims anys ha estat el desenvolupament de mesures educatives adreçades a persones adolesncents sancionades per consum de drogues, com a resposta a la vigència de la llei 1/92 de Protecció de Seguretat Ciutadana (popularment coneguda com a Llei Corcuera) i de la seva aplicació. Degut al propi contingut d'aquesta llei, de dubtosa eficàcia, aquestes mesures educatives són enteses sovint com a "reparadores" o "correctores del fet causat".

 

D'aquí sorgeixen visions diverses, fins i tot contradictòries, dels processos vinculats a l'intervenció educativa, psicològica i social. Ens basem en l'antiga idea proposada per Funes (1982) de que la pretensió educativa del programa és "ocupar-se adequadament i en els moments útils de que els adolescents rebin respostes, especialment quan els seus comportaments no són socialment acceptables, i millor encara, quan més enllà d'incomodar socialment, poden esdevenir destructors de la seva pròpia persona".

 

Hem de pensar en algunes idees per a la intervenció,  tot i ser conscients que aquest discurs no coincideixi amb el d'alguns professionals. Ni de molts ciutadans:

 

En primer lloc, caldrà que (re)pensem què significa prevenir. No és només evitar el consum, ni només fomentar l'abstinència. També es potenciar la responsabilitat, la presa de decisions, l'autonomia. I evitar-se problemes. Sovint són criticades les estratègies de reducció de riscos quan són aplicades a adolescents. Sembla que la no-majoria d'edat ha de ser l'excursa perfecta per abstenir-se, apel·lant qüestions pròies de la maduració d'aquest cicle vital, alhora que donant afirmacions científiques per confirmar aquests plantejaments. En qualsevol dels casos, i independentment de quines siguin les opcions professionals i visons vers el consum, estem obligats a plantejar propostes de convivència en la líniea de reducció i gestió del propi consum: no es tracta d'una feina concreta, sinó d'una línia d'intervenció que pot fer-se present a qualsevol actuació (converses, tallers, materials, etc); és un punt de partida: com consumeixes i seguiràs fent-ho, primer reduïm la possibilitat d'aparició de problemes; implica posicionar-se d'una forma concreta davant la persona consumidora: de manera que es senti respectada i acceptada, pel que permetrà introduir informació molt més permeablement; i segueix contemplant l'abstinència com la manera més segura d'evitar-se problemes amb les drogues.

 

En segon lloc, treballem pensant que el nostre paper professional és el d'esdevenir referents positius (Funes, 2010). Necessiten persones adultes que responguin amb confidencialitat i sinceritat a les seves cabòries. Que no els repeteixen els discursos que ens alguns contextos no els han parat de repetir. Que substitueixin la intranquil·litat que suposa el coneixement de determinades maneres de fer –i que suposen un risc -, per la confiança en la eficàcia i competència dels seus recursos. Sense oblidar-nos de la prèvia més important: per influir amb certa lògica en la vida d'algú abans has d'haver esdevingut útil i referent per aquest.

 

En tercer lloc: el focus origen dels problemes són diversos. Dit d'una altra manera:  darrere de molts consums problemàtics s'amaguen altres problemes. Bàsicament de relacions socials, amb un mateix i amb la família. Apareixen, sobretot, quan es barrejen estils de vida i malestars associats amb el propi consum, i certs hàbits adquirits. Pel que té sentit que la majoria d'intervencions es centrin en les dinàmiques familiars i les del propi adolescent/jove pel que fa a ocupacions, relacions socials, etc. Oblidant-nos sovint del paper del consum. L‘experiència ens diu que molts adolescents regulen el seu consum en funció de les seves ocupacions, i les pròpies motivacions vers aquestes. Depèn quins casos només necessitaran pautes preventives. D'altres potser requeriran atenció i seguiment. Existeixen diferents graus de problematicitat. No podem posar-les totes al mateix sac. L'abstinència (no fumar) no pot ser l'única manera de regular-se.
 

 

Entenem que davant un adolescent consumidor de cannabis devem oferir respostes educatives, que tinguin per finalitat responsabilitzar al propi subjecte vers el tema de les drogues o altres qüestions de la seva vida alhora que acompanyar-lo en el seu procés de desenvolupament. La nostra intervenció adulta passa, principalment, per estar allà, esdevenint referents útils promoguent responsabilitat i autonomia. Paral·lelament, és obligació nostra oferir els serveis i estratègies pròpies de reducció de riscos i prevenció selectiva i/o indicada per afavorir que es realitzin consums amb pocs problemes. Alhora: afavorir processos de reflexió entorn l'ocupació del temps i la relació de perspectives entre el present i el futur a curt-mig termini. I com més es tingui en compte la dimensió comunitària, millor (coneixement i acompanyament a recursos, implicació al seu barri-poble-ciutat, etc). 

 

Caldrà "vendre" l'abstinència com una de les eines més segures per evitar-se problemes. I no, en canvi, l'única, i punt. Doncs negarem una realitat present i que seguirà essent. Davant d'un missatge ineficaç –i poc realista- tipus "No a les drogues" caldrà educar-los en la responsabilitat. I aquesta no només passa per ser abstinent, sinó per fer un bon ús de la prudència, la conseqüència i el sentit comú ("comú?"). A més, podem aprofitar per educar i potenciar el sentit crític com a bona manera de fer front al consum –de tot, no només de cannabis-, autèntica pedra filosofal de l'adolescència.

 

Haurem de fer-los veure que el seu consum té poc a veure amb els tractaments de malalties com el càncer, i que la "necessitat" de relaxar-se -una de les excuses recurrents- ha de ser més pròpia de persones amb més responsabilitats que no pas ells. Caldrà que entenguin que tenen obligacions formals –principalment, acadèmiques- i que han d'aprendre a gestionar el seu temps lliure de manera que no afecti el seu dia a dia. I fer-los veure que madurar empanat, fent un ús dels porros com si d'un activitat extraescolar es tractés – o estant davant d'una pantalla d'ordinador disparant o xatejant masses hores al dia- no és, probablement, la millor manera de tirar endavant.

 

Tindrem en compte que el consum es dóna majoritàriament en grup, i que una bona manera de diferenciar-se del grup es desmarcar-se d'allò que sovint es diu que fa la majoria.

 

En resum: del ‘pensa en tu, i tu decideixes', al ‘sigues tu mateix, tenint en compte el que t'envolta'; del "ja sé que em passo' a ‘planteja't i motivat alguns canvis'; del ‘ho porto bé' al ‘porta-ho millor'; de ‘l'estic estancat' al ‘canvia de context'; del 'el problema són els porros' a ‘el problema ets tu'; o del ‘vaig per lliure' a ‘tingues pautes d'ús'*.

 

Haurem d'avisar-los de la seva il·legalitat. I les confusions presents en els mitjans de comunicació, així com les contradiccions viscudes al carrer i d'altres que creixen als balcons o en armaris d'interior, no ens ajuden gaire. Si posem una qüestió de moda –i la Marihuana, n'està -, tenim més risc de cridar l'atenció que no pas de dissuadir els potencials consumidors. La discreció –que no passotisme o tolerància- és una bona manera d'educar i d'intervenir. De fet, tampoc cal esverar-nos davant d'un possible debat constructiu sobre la seva regulació legal, mal anomenada legalització, per fer front al paroxisme actual. 

 

Transmetrem que el tema de les drogues genera beneficis a qui en participa de la venda i problemes a un sector de la gent que les consumeix. Pel que estarà bé trasmetre solidaritat davant les persones que han tingut problemes, fugint de deiscursos individualista de l'estil ‘és la teva vida'. 

 

I promoguem un discurs crític davant el nou context social, que amb l'excusa de la crisi, ha fet de l'austeritat, de l'indivualisme i de la dimensió econòmica el sentit de la seva existència. Si no ho fem, probablement, com hem comentat en nombroses ocasions, estem fent, una vegada més -mai millor dit- senyals de fum**.

-
 

 

Bernabeu, J. (19 de maig de 2010). Porros, adolescències i senyals de fum. SobreDrogues.net. http://sobredrogues.net/porrosadolescencies

 

Bernabeu, J. (6 de febrer de 2013).  Joves, cultura de l'esforç i temps de crisi. Social.cat.http://www.social.cat/opinio/3356/questions-socioeducatives-sobre-la-cultura-de-lesforc-en-temps-de-crisi

 

Funes, J. (2010). 9 ideas clave: educar en la adolescencia. Graó.

 

González, C., Funes (1987). Delinqüència juvenil ; justícia i intervenció comunitària. A Papers d'Estudis i Formació. Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya.

 

Observatori català de la Joventut (2012). Situació laboral de les persones joves a Catalunya 4t trimestre de 2012. Informe elaborat a partir de les darreres dades de l'Enquesta de Població Activa. Generalitat de Catalunya. http://www20.gencat.cat/docs/Joventut/E-Joventut/Recursos/Tipus%20de%20recurs/Documentacio/Arxiu/Document/Informe_EPA_12_4rt_trimestre.pdf

 

Observatorio Español sobre Drogas (2012). Informe 2011. Folleto resumen 2011. Plan Nacional sobre Drogas. Ministerio de Salud. http://www.pnsd.msc.es/Categoria2/observa/pdf/FOLLETO_OED2011.pdf