LA INFÀNCIA A CATALUNYA: Apostem pel futur, treballem el present

Durant molts anys, Catalunya ha estat capdavantera en l’atenció a la infància: vàrem ser pioners en el desmantellament dels grans asils i creant els anomenats Col·lectius Infantils; disposem d’un teixit associatiu molt estructurat i articulat al voltant de federacions d’atenció a la infància, l’adolescència i la joventut que s’ocupen de la protecció, la cultura, l’esport, l’oci i el lleure educatiu; la coresponsabilitat publicoprivada funcionava com a motor de promoció i innovació…
 
Darrerament hem vist com altres territoris ens han anat superant, com han dedicat més recursos i esforços a investigació i estructuració, com han diversificat els serveis i com han incorporat als professionals de l’educació social en els centres educatius, en el treball comunitari, en la cultura, en el suport a les famílies i en el treball socioeducatiu en general. 
 
Dins del marc de la gran estafa anomenada crisi, estem veient com els professionals i les entitats defensem els progressos socials assolits en les últimes dècades. La Declaració de la societat civil catalana pels drets de les persones i la sostenibilitat del sistema de serveis socials de responsabilitat pública a Catalunya deixa clara la idea d’inversió en contraposició a la de despesa.
 
La necessitat de deixar enrere les polítiques d’austeritat i apostar per la inversió en polítiques socials, ha de permetre que el desplegament de les accions, projectes i el desenvolupament de les idees clau del Pacte per a la Infància, siguin avalades per tots els grups parlamentaris i prioritàries pel Govern de Catalunya.
 
Podem dir, sense falses modèsties, que les educadores i els educadors socials, conjuntament amb altres professionals de l’acció social, hem estat pioners en la utilització de la mediació educativa i comunitària, en desenvolupar participació social, apostar per a la inclusió i l’atenció i darrerament per l’ús de les noves tecnologies i xarxes socials, les eines 2.0.
Si ens acollim al concepte d’infància que planteja la proposta del Pacte ens trobem amb una realitat diversa i que, avui per avui, comporta diferents problemes, tant en prevenció com en promoció, atenció i protecció. 
 
Sense renunciar a fer propostes en altres moments, avui volem assenyalar alguns temes: 
 
A nivell general:
Quin tipus d’anàlisi es fa? Quines mesures s’adopten i quins recursos i inversions es fan? És important la planificació i com s’atenen les necessitats noves i emergents. Creiem que seria efectiu crear un òrgan d'estudi i anàlisi que ajudi a superar la manca de transparència existent en aquest camp i fomentar l'Observatori de la Infància.
 
Cal avançar en el referent de cas o un referent únic per a nen i família durant el procés de l'itinerari protector, independentment de la mesura i superant l'actual fragmentació que es dóna entre les diferents mesures del sistema de protecció. 
Constatar la necessitat evident de major especialització tant per part de jutges, fiscals i advocats com d'equips psicosocials, de formació i assessorament o específics d'inspecció de serveis, així com la necessitat de comptar amb més recursos tècnics i econòmics de suport a les famílies. 
 
Educació Social i Escola
Veiem com els recursos educatius per a la petita infància estan perdent el suport de les administracions públiques i el procés d’escolarització dels 0-5 anys està en franca regressió. Veiem com a casa nostra, l’administració dificulta, per no dir que prohibeix, que els professionals de l’educació social ajudem a superar la gran taxa de fracàs escolar que estem patint. 
 
Per ajudar a superar el fracàs escolar i l’absentisme, apostem per un model que impliqui l’escola i la família, però també les entitats del barri, les culturals, esportives i de lleure. Volem relligar educació i treball comunitari en un procés de cooperació real que permeti fer front al fracàs escolar que estem patint i que no ens podem permetre. 
 
S'està parlant d'auxiliars per a l'atenció de 0 a 5 anys, quan està demostrat que en aquesta etapa s'estructura la personalitat i que, per tant, és on haurien de treballar els millors professionals. Són molt perilloses les retallades econòmiques per a aquesta etapa, perquè en aquesta edat no es dóna tanta guerra, perquè els problemes són invisibles. Precisament és el moment que més atenció requereix.
 
Educació Social i Protecció
Vull fer dues consideracions. La primera és que estem parlant d'un col·lectiu, nens i nenes, que estan en risc d'exclusió social, i està clar que la situació produïda per aquests nens, nenes i adolescents que s'han quedat enrere en matèria d'educació, salut i benestar és greu i inclou una major probabilitat d'exclusió social. La segona és que les famílies es troben desorientades i necessiten suport i seguretat a l'hora d'atendre els seus fills, per tant, i paral·lelament al tractament del fill o la filla, hem de decidir el tipus de suport que se'ls podria donar a aquestes famílies atenent les seves particularitats.
 
És cert que s'ha avançat molt, però vull denunciar el fet que per a molts nens encara avui és una loteria el centre en què els toqui ingressar, fet que comporta que els professionals de serveis socials bàsics s'ho pensin molt abans de sol·licitar un ingrés en centre o que, en molts casos, ho facin quan la situació familiar ja està molt deteriorada, per la qual cosa el treball socioeducatiu és més difícil. S'han perdut uns anys de treball amb els nens i les nenes en edats més primerenques i, per tant, el fet que hi hagi més possibilitats de tenir un bon pronòstic, un millor futur.
 
S’han d'intensificar la formació i la regulació perquè es treballi amb les famílies des dels centres, i em refereixo a qualsevol tipologia de centre, si de veritat es vol promocionar el seu caràcter de lloc de vida temporal. Entenc que aquest treball amb les famílies s'ha de fer de manera coordinada amb els serveis socials municipals i especialitzats en la infància. L'especialització dels educadors i educadores socials que treballen en centres, per tal que puguin millorar el treball amb les famílies, en cooperació amb els serveis especialitzats i/o municipals, comportaria realment reduir molt el temps de permanència dels infants en aquests centres. 
 
Cal millorar l'oferta dels recursos existents; cal potenciar de manera decidida l'acolliment en família aliena i, per tant, explorar millor com està tot l'entorn familiar; cal donar més ajuts a l'acolliment en família extensa, i cal potenciar els acolliments familiars permanents, tant a nivell de família extensa com aliena.
I, en negreta, subratllat: hem de tenir molt present que cal introduir i potenciar ja, amb urgència, l'acolliment familiar professionalitzat. No ens hem atrevit, i no és la panacea, però és una possible solució més per a alguns dels nois i noies que sabem que no poden tornar amb la seva família i que la seva vida serà sempre en centres. Això és important.
 
Em costa dir-ho, però considero que hi ha una hipertròfia, un abús de la mesura d'internament en centres per una mancança d'altres recursos al territori, i afegeixo el següent: es pot treballar educativament amb la barreja de problemàtiques que en l'actualitat es dóna en els centres?
 
Pel que fa a la regulació, no es tracta tant d’homogeneïtzar-ho tot, perquè hi pot haver diferents models d'atenció, des de llocs conceptuals diferents i, per tant, marcs pedagògics diferents, sempre respectant uns mínims de qualitat en l'atenció, un aspecte que sí que ha d'estar regulat.
 
Quin jove està avui en condicions als 18 o fins i tot als 21 anys de viure autònomament?
El fet que els nens i les nenes atesos en centres hi passin molt més temps, més del necessari és, per a nosaltres, un fracàs, per no parlar de maltractament institucional. I el fet que l'Administració abandoni a la seva sort, és a dir, deixant al carrer, un jove tutelat que no té família darrere, en complir els 18 anys, per a nosaltres no és un fracàs, és que no té nom. 
 
Per tant, cal, i creiem a més, que de manera molt urgent, dissenyar i coordinar l'execució de programes d'orientació educativa, d’integració social i d'inserció sociolaboral dels joves a partir dels 16 anys. 
 
És urgent, també, estructurar mecanismes de coordinació i seguiment dels joves extutelats i tutelats, i ampliar la xarxa de pisos assistits i d’autonomia, i implementar recursos que s'ocupin de la inserció social i laboral dels joves en general i dels dependents de l’administració en particular.
 
Entitats i atenció
No es pot permetre que hi hagi entitats que pensin en l'atenció a la infància com a negoci. Per tant, en el plantejament diferenciem, primer, que no es pot gestionar aquesta tasca amb ànim de lucre i, segon, tot i ser sense ànim de lucre, si es demostra que la gestió és incorrecta, cal retirar-la. És a dir, no podem jugar amb la infància ni des del negoci o des d'una atenció precària. Aquest és el plantejament. Anem a una gestió pública i/o concertada sempre pensant que és servei públic i amb un mínim de garanties.
Tanmateix és cert que no podem permetre l'especulació sabent que avui en dia la precarietat laboral en aquest tipus de serveis és molt gran; cal plantejar quins són els costos mínims en els serveis, per sota dels quals qualsevol proposta ha de ser considerada com a baixa temerària per part de l’administració contractant. 
 
Tampoc crec que es pugui seguir plantejant que quan fins i tot la pròpia normativa diu quins professionals hi ha d'haver, l'Administració, negui que és un tema d’estalvi a costa de la qualitat i s'excusi dient que no hi ha educadors suficients en el mercat, perquè no és veritat. 
 
Sí que hi ha educadores i educadors socials com a gruix d'atenció socioeducativa per a aquests serveis. Ara bé, si les entitats baixen el salari i precaritzen les condicions, és normal que la rotació sigui més alta, que no s'estabilitzin equips i que el nivell cada vegada sigui més baix, la qual cosa és perillosa. Per sort, sí que hi ha implicació dels professionals.
 
Encara estem a temps, tenim els professionals, tenim les idees i estem disposats a assumir la nostra part de compromís. 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Felip socal
3.

Una bona descripció i anàlisi.
Malauradament la conclusió molt en línia exclusivament sindical, es que les entitats paguin més. Qui busca els recursos ??

  • 0
  • 0
David Homedes
2.

Gràcies Pepín per aquest article. Ho has dit clar als polítics: aposteu per la infància, no els hi feu pagar l'estafa del gran capital.

  • 0
  • 0
clemence durand barcelona
1.

Em sembla molt encertat aquest article i per aixo estic treballant en un projecte que tingui que veure amb el adolescent i nen, que no ho abarca tot, evidentment, pero crec que cadascu te que posar el seu gra de sorra.
Felicitats pepin de la Rosa

  • 0
  • 0

Comenta aquest article