És un brindis. Però no un qualsevol. És el brindis que es sol fer per desitjar un bon any nou. El típic. Primer amb la família més propera, i potser hores més tard, amb els amics més propers. Un, i també la resta, desitja un bon any. Un any de salut, amor i diners per a tots els presents. Bé, no tot amb la mateixa mesura. Això ja depèn de la persona i les seves necessitats a cobrir. Però es sol desitjar dotze mesos de màxima felicitat, els menys ensurts possibles i per què no, un tast de sort que faci girar el nostre destí cap a la direcció adequada. Tots es miren als ulls, aixequen la copa i fan un bon glop per començar l'any amb força.
I és curiós. L'altre dia, van comentar per televisió una d'aquelles estadístiques que no es sap com, però són una realitat informativa; un 66% de la societat creu que està destinada a la seva sort i no a les seves pròpies accions. Jo em vaig quedar parat. Atordit. Vaig pensar, tantes persones creuen que no poden fer res més que esperar el que els hi toqui des del moment que són conscients? Immediatament, em va venir a la ment un article que vaig llegir a La Vanguardia no gaires dies enrere, 10 claves del éxito. Ens explicava, segons la revista Forbes, les 10 claus màgiques per ser un triomfador a la vida. Bé, en realitat eren 14 les claus. I curiosament, l'última era la que em va deixar més copsat de totes. Crear i no consumir. Segons la revista, mentre uns consumeixen cultura llegint, escoltant o veient el que altres produeixen, la gent exitosa pensa què pot fer, com ho pot fer i com pot arribar a aquests primers perquè consumeixin les seves creacions.
Si en comptes de parlar de crear i consumir cultura, parléssim de crear i consumir experiències de vida, trobaríem la mateixa situació: persones abocades a les experiències que creuen uns pocs per seguir endavant amb les seves vides pre-destinades. Els que governen les societats ens diuen com hem de viure les nostres vides i de quina manera. És més, hem de regir-nos per uns valors cada cop més dubtosos. Bé, mirant-ho així, fa una mica de por, oi? Potser som individus massa passius a l'hora d'enfrontar-nos al nostre propí destí. O potser esperem a que els altres decideixin per nosaltres; no sigui que en intentar-ho, ens equivoquéssim massa i el cop ens deixes baldats del tot. O com diu Gioconda Belli al seu poema de La eterna pregunta, on regeix la gran qüestió de la identitat de l'esser humà. Ser o no ser. Belli parla de quedar-se fixat al cercle de seguretat que ens protegeix o passar a l'altre costat, aquell que desconeixem però que alhora sentim com un pas imprescindible a la nostra vida; és aleshores quan aquest pensament que no deixa de girar constantment s'allarga durant tot el dia, arribant al punt inclòs d'enamorar-nos de les olors de l'altre costat, de les seves formes i del seu tot. I arribada la nit, ens adonem que un dia més seguim on no volíem estar.
La eterna pregunta de la identidad:
ser o no ser.
Dejarse ir,
o quedarse en esta orilla,
en la seguridad,
o ir allá donde el paisaje se adivina frondoso,
se percibe
y casi nos parece oler las flores del otro lado
y nos vamos embriagando del olor presentido
que nos va penetrando,
y son las flores, las enredaderas,
el agua del otro lado que nos esta sonando en la memoria
con su olor a mango,
y es ese sentir que el corazón esta próximo a estallar
(el olor del malinche, las explosiones del malinche),
los faunos,
un día que se va,
un día que pudimos haber estado al otro lado
y no estuvimos.
Per aquest motiu m'agradaria brindar per la creació d'una identitat. Fent ús d' aquest poema i amb una copa a la mà, ens mirarem tots els presents als ulls. Farem una promesa ferma amb la mà al cor. Aquest any tornarem a trobar el nostre propi destí. I beurem un glop ple d'esperança. Feliç any nou.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari