El nostre drama

Aturem-nos un instant a pensar el lloc que ocupa la cura i la interdependència en educació. És a dir, en la preocupació o despreocupació que l'educació ha mostrat per al que ens és comú a tots els éssers humans: la vulnerabilitat primària. L'ésser humà és un ser limitat per naturalesa, és un ésser de necessitat, incapaç de subsistir per si mateix. Malgrat això la societat ha amagat sistemàticament aquesta realitat i ha convertit la dependència en un factor d'indignitat, fent apologia de la independència i l'autonomia. No es parla ni s'entoma la vulnerabilitat comuna, simplement s'ha reduït a vulnerabilitat problemàtica. Aquesta última invisibilitza la primera, l'ubica en col·lectius subalterns i manté la il·lusió que aquella és només per uns quants.  I si bé l'educació treballa a favor de determinades actituds de col·laboració, solidaritat i sostenibilitat això només pren forma d'epifenomen mantenint, en qualsevol cas, la independència i l'autonomia com a centre de la seva activitat. Fixem-nos, però, que aquella vulnerabilitat comuna és sostenible en tant hi ha algú altre que la cuida, que se'n fa càrrec. Vulnerabilitat i cura, per tant, són realitats que es donen la mà. Per això tampoc és casualitat que la cura sigui una activitat absolutament invisibilitzada, estratificada i menystinguda. I aquesta és la paradoxa: per què tot allò que fa sostenible la vida és manté ocult en l'àmbit domèstic i no es valora socialment? Per  què no s'accepta la importància real de la cura en el sí de l'organització social? Aquesta negació i persistent ocultació toca una tragèdia construïda especialment en la nostra modernitat. Això és, no voler o no poder fer-nos càrrec de la nostra contingència i finitud. I aquesta actitud és la que justament, ens agradi o no, va fer possible el projecte d'Auschwitz. Aquest simplement era l'extrem d'una idea que encara perdura.
 
Adorno ens deia que la responsabilitat ètica de la memòria és fer memòria per tal que Auschwitz no es repeteixi. I si Auschwitz no s'ha de repetir la pregunta clau és: quins canvis s'han produït en el fonament mateix de la vida humana per a que així sigui? Quin tipus de transformacions filosòfiques, ètiques, pedagògiques i humanes ha operat el nostre present? La sospita és que els mateixos fonaments que van afavorir Auschwitz continuen presents. Sobre això Mèlich ens deia que "la pedagogía contemporánea centrada en las ciencias y en las técnicas, no solamente no ha servido para detener la Barbarie –probablemente ninguna pedagogía lo consiga jamás- sino que además ha sido incapaz de crear un aparato conceptual que, como mínimo, sirva para denunciarla." (Mèlich, 1998:35). Paga la pena aquí recordar les paraules de Levi quan ens diu que "no se puede querer que Auschwitz retorne eternamente porque, en verdad, nunca ha dejado de suceder, se está repitiendo siempre" (Levi, 1989 cit. Agamben, 2010:105). Així, els perills de la cara danyable de la vulnerabilitat o de la reificació del subjecte autosuficient i autònom continuen fortament arrelats, qüestió que òbviament no succeeix sense conseqüències dramàtiques per a tots nosaltres.
 
Ho diem amb Mèlich a col·lació de Lévinas "[…] la educación consiste ante todo en dar a aquel que se educa el sentido de la alteridad. La humanidad, o mejor, lo humano de la humanidad comienza con el cuidado, con la preocupación por el otro." (Mèlich, 1998:95). Per tant, és l'encaix de les temàtiques de la vulnerabilitat i la cura amb l'educació el que caldria repensar per a que, efectivament Auschwitz no torni a succeir. I això encara sabent que "[…] casi ninguno de los principios éticos que nuestro tiempo ha creído poder reconocer como válidos ha soportado la prueba decisiva, la de una Ethica more Auschwitz demonstrata." (Agamben, 2010:10). Auschwitz va obrir un forat negre, per la magnitud de la ferida, per com va colpejar a l'altre, per la negació de la vulnerabilitat fins a l'extrem de l'horror. Encara més, el llenguatge ètic és el resultat d'un esdeveniment, d'una ferida. Si una pedagogia basada en la raó va acabar produint aquest escenari del mal és un imperatiu ètic pensar un altre tipus de lògica pedagògica que cal connectar amb el sentit de la vulnerabilitat humana. 
 
El veritable valor de la vida, allò que la fa sostenible, està molt lluny de la lògica mercantil i de la instrumentalització de les relacions humanes. Si hom col·loca la vulnerabilitat primària en el centre de l'organització social es produeix immediatament un qüestionament de la democràcia actual, de les lògiques neoliberals de cost i benefici, dels principis occidentals de relació social, de la distinció entre política i ètica, en definitiva, de tot allò que organitza les nostres societats. Però per fer efectiva una transformació social hom ha de comprendre els motius ocults i secrets que empenyen a seguir negant la vulnerabilitat comuna i la importància de la cura. Per tant, tornem a la pregunta Perquè la cura, tot i constituir una part central de la vida (el que la fa possible), és tractada com un element marginal de l'existència?
 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article