Acompanyament, projecte i diversitat

Les mirades que la societat i els professionals han fet a les persones amb diversitat funcional han anat evolucionant al llarg dels temps. Des de concepcions en les quals la persona amb diversitat funcional era vista com una figura “monstruosa” fins a l’actualitat en què (a nivell general) se la concep com a persona amb ple drets, (amb capacitats per a autodeterminar la seva vida) hi ha hagut múltiples formes d’entendre la seva realitat. L’acompanyament social és un model de treball social que es troba en un punt què permet realitzar una nova mirada, però sobretot una nova forma d’entendre l’acció social amb persones amb diversitat funcional diferent del que habitualment ha existit. No inventa res de nou, però posa en joc diferents mirades i formes de treballar amb l’altre.

El seu fonament parteix de la concepció social de la discapacitat i no es limita als models explicatius existents, que han proposat una explicació basada exclusivament en el model biomèdic. El fet de poder oferir una mirada social a la diversitat ens porta a parlar de pràctiques fonamentades en la intervenció social. Tot i que pot semblar que el concepte d’intervenció social és vàlid, acaba convertint-se en una espècie de calaix de sastre on hi posem tota mena de formes de treballar en l’acció social, però que alhora són molt poc definides. A principi dels anys 90, sorgeix a França el model d’Acompanyament Social, que tot i que en el nostre país es va centrar originàriament en l’acompanyament a la mort o acompanyament a persones portadores de VIH, cada vegada més s’obre a nous col·lectius susceptibles de “ser acompanyats”. Podem definir l’acompanyament com una forma d’entendre la relació entre el professional i la persona amb diversitat que engloba un conjunt de tècniques i pràctiques socials, que convergeixen amb una finalitat molt clara: que la persona segueixi un itinerari, un camí cap a una situació de menor dependència i cap a una millor qualitat en la seva vida.

   - Algunes de les premisses del model d’acompanyament social són les següents:
   - Acompanyar és caminar al costat de
   - Aconsellar, orientar, donar opinions
   - Respondre a una demanda feta lliurement
   - Implicar a la comunitat
   - Possibilitar la presa de decisions sobre la seva vida
   - Partir de les capacitats de la persona i no pas de les seves limitacions (o discapacitats)
   - Aprendre a mirar a l’altre d’una altra forma
   - Possibilitar l’existència d’un itinerari

De forma general, i aquest és un punt clau en la concepció de l’acompanyament social, es tracta de possibilitar que la persona sigui la protagonista de la seva pròpia vida. Que ella sigui qui dissenyi el seu projecte de vida, i no que aquest li vingui dissenyat per altres (pares, professionals, comunitat, etc.). Perquè, no és la persona, tota persona, un ser de projecte? Sense un projecte vital (i sovint les institucions segresten la possibilitat que les persones que acullen desenvolupin els seus projectes) correm el risc de deixar de ser persones.



Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article