Ningú neda com un peix

L’escriptora i mestra d’escola Pepita Cedillo aporta en el seu llibre Háblame a los ojos les seves experiències vitals com a persona sorda. Un dels passatges més bonics d’aquest volum diu així:

“Me gusta nadar mucho, como los peces. Mis amigos dicen que nado como un pez. Pero no soy un pez porque no soy capaz de nadar las 24 horas seguidas como los oyentes, perdón, como los peces. Estoy orgullosa de ser como soy.”

Deu anys després de la seva publicació per l’editorial Octaedro, el mateix testimoni continua tenint avui una gran força i vigor. Precisament per això, la lectura signada d’aquest fragment, per part de la seva autora, és el missatge final escollit per tancar el reportatge Amb les mans. Un reportatge en vídeo que l’associació SordPress i la Universitat de Vic hem produït de manera conjunta sota l’impuls del Centre d’Estudis Sanitaris i Socials  (CESS) de la UVic.

Els assistents a l’estrena, a l’Institut d’Estudis Catalans el passat 21 de febrer, van veure per primer cop aquest vídeo documental de 25 minuts de durada amb subtítols i llengua de signes catalana (LSC). El treball aborda aspectes ―històrics o actuals― de la vida associativa, laboral i quotidiana de les persones sordes signants a Catalunya. Realitzat a partir d’entrevistes i de documentació de l’arxiu de Guillem Carles, el muntatge posa de relleu el  lideratge que han tingut els sords catalans a tot Espanya, a l’hora de reivindicar els seus drets i reflecteix la seva personalitat col·lectiva de mitjan segle XX fins a l’actualitat.

La defensa de la LSC com un patrimoni cultural del país que mereix ser protegit és un altre dels fils conductors del documental. No oblidem que, tot i que existeixen sistemes de glosses que els especialistes utilitzen com a forma de representació gràfica, les llengües de signes són àgrafes: no disposen de cap escriptura genuïna. En conseqüència, per conservar-les amb tota la seva riquesa espacial (manual, facial; quadri-dimensional...), són imprescindibles els suports audiovisuals o els arxius multimèdies a internet a més de la transmissió social de generació a generació.

A Estats Units s’han editat diversos documentals divulgatius amb un esperit similar al nostre. Hem consultat reportatges de la mítica col·lecció Deaf Mosaic que han immortalitzat les mobilitzacions històriques per a l’emancipació d’aquest col·lectiu i les seves conquestes socials. També ens hem inspirat en el vídeo Catalans avant tout!, del periodista  Julien Cunillera, que reflecteix la idiosincràsia sorda catalana. A part, les associacions de persones sordes compten amb una àmplia filmoteca signada de gran interès antropològic, cultural i artístic, que donaria per fer altres treballs.

He citat la Pepita Cedillo en ser una de les protagonistes del nostre vídeo i perquè la comparació entre els peixos i les persones (oïdores o sordes, el símil per mi serveix igual) m’ha fet reflexionar sobre el caràcter limitat de la condició humana. Els humans mai no podrem nedar com els peixos. El nostre medi natural és terrestre i no aquàtic. Tampoc podrem volar com els ocells per molts ginys ultralleugers i ales deltes que s’inventin.
Ningú neda com un peix
Per entendre, encara més, el caràcter relatiu de les coses, recomano el conte titulat “Cròniques telepàtiques” escrit per Pepita Cedillo  dins del mateix llibre Háblame a los ojos. La narradora ens planteja un món a l’inrevés on la majoria d’individus es comuniquen telepàticament en silenci mentre que una minoria oïdora ho fa parlant. Els telepàtics tracten els oients com a discapacitats o fins i tot com a animals pel fet de fer servir la boca per comunicar-se en comptes d’utilitzar la ment. A mesura que els telepàtics d’aquest planeta imaginari van descobrint la llengua sonora s’hi van interessant. No tothom, però, accepta aquesta diferència. Alguns adopten una actitud paternalista o tuteladora i s’entesten a fer-los emprar només la telepatia per comunicar-se quan ells (aquells que no són sers telepàtics) se senten més còmodes parlant.