La pretesa objectivitat dels perills del cànnabis

Podríem començar desgranant tots els riscs del consum de cànnabis: des de les diferents zones cerebrals fins els riscs socials. També podríem enumerar totes les seves bondats i utilitats. Segurament, en els dos casos els plantejaments serien certs.

La qüestió és: A quins interessos respon magnificar els riscs o les bondats del consum de cànnabis? Vivim en una societat on la majoria de nosaltres seríem capaços d'enumerar en un minut comportaments més arriscats que el consum de cànnabis i amb conseqüències més nocives com ara el consum d'alcohol, la conducció de motos a alta velocitat, unir-te a una parella violenta, fins i tot portar una vida sedentària, etc. En aquests casos no es produeix discurs al voltant dels seus riscos i/o perills... Potser perquè no hi ha intenció de prohibir? No obstant això, en el cas del cànnabis es tendeixen a magnificar els riscs per tal de justificar un enfocament prohibicionista. Si parlem de riscs reals i objectius ens hauríem de referir a qualsevol situació que comporti riscs i, en tot cas, establir criteris: A partir de quin nivell de risc es decideix prohibir algun comportament? Seria una tasca infinita i molt difícil d'objectivar perquè tindria relació amb moltes altres variables de caràcter individual o contextual difícils d'objectivar... Per tant segurament podríem concloure que definir la prohibició del consum d'una substància a partir de la narració dels seus riscs és de tot menys objectiu.


Les persones (i aquí incloc els/les joves) hem de conèixer els riscs que comporten les situacions en què ens trobem a la vida i tenim dret, a partir de la informació objectiva, a aprendre a gestionar-los. És aquí on els/les professionals de cada àmbit tenim un paper. Pretendre legislar i gestionar a partir de prohibir totes aquelles situacions que comporten riscs és, com a mínim, pretendre posar límits al mar i, com a màxim infantilitzar la població.


El cànnabis, en aquest sentit, no és una excepció. Seria convenient no barrejar les diferents ideologies ni alarmismes en la definició i l'anàlisi de la situació. Parlar de riscs és una arma de doble tall: pot servir per alarmar la població en primer terme però també per perdre credibilitat en un segon moment. A aquest respecte la nostra dilatada experiència a la Fundació Salut i Comunitat en programes preventius sobre l'abús de drogues ens demostra que centrar-se només a informar sobre els riscs, especialment quan són sobredimensionats, presenta una efectivitat molt limitada, i amb alguns col lectius de destinataris pot resultar fins i tot contraproduent. Ho sabem de fa anys. Ens podem permetre el luxe de perdre temps repetint els mateixos errors?