Els nens de l’Artur Mas (V): Acolliments fracassats, cadells retornats?

La sèrie d’articles “Els nens de l’Artur Mas” vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya.

En Joel té 16 anys, i des que va sortir del centre en què vivia, fa cosa de vuit, ha estat vivint amb una família d’acollida. Aquesta és la seva família; sempre l’ha sentit com a seva. Però ara tot el seu món s’ensorra. Pensa que ha creuat una línia vermella i ara sí, sembla que aquesta ha estat la gota que ha fet vessar el got. Segur que els pares d’acollida diran que ja no poden més.

Arriba a casa que ja és fosc, ve d’estar amb els amics. Els pares ho saben; saben què ha fet, han rebut una trucada. Ell entra i va directe a la seva l’habitació evitant creuar-se’ls amb la mirada. Un simple “Hola, em vaig a estirar.”

Se l’estimen, i ells se’ls estima. Ha estat així des què era ben petit, però ara tem que tot s’acabi. Avisaran a DGAIA¹ i ell haurà de marxar de casa. Haurà de tornar a un centre, n’està segur. A l’habitació, es pregunta angoixat com és possible que hagi tirat per terra aquesta oportunitat, sense ser capaç de trobar una resposta que el satisfaci.
Tot i que no són freqüents, són diverses les causes que poden dur a una família d’acollida a renunciar a la seva responsabilitat envers l’infant, especialment quan aquest entra en l’adolescència. Així, cal ser molt curosos i analitzar en cada cas què ha passat.

En alguns casos s’hauran vist desbordats per una motxilla massa grossa per les seves capacitats (el patiment sovint empeny amb força i es presenta amb formes diferents); potser la família biològica estarà interferint i boicotejant l’acolliment; potser hi haurà algun tipus de malaltia mental que, amb l’entrada a l’adolescència, s’estarà posant molt de manifest. O potser, també és possible, la família no haurà rebut prou acompanyament per part de l’Administració.

És important assenyalar que existeix un element comú en tots els infants tutelats, ja visquin en centre o en acolliment. Es tracta d’infants que han estat expulsats –real o simbòlicament– de les seves famílies d’origen, en tant no han sabut cuidar-los, no han pogut, o directament no han volgut. Sigui com sigui no hi ha hagut ningú que se’n fes càrrec i han quedat a la deriva. Aquesta marca fundacional, aquesta marca d’origen, determinarà en bona mesura les relacions d’aquests infants o adolescents amb el seu entorn.

De vegades, de manera inconscient, té lloc una repetició en els diferents escenaris (a l’escola, a casa, al centre...) i l’infant convoca l’altre a què l’expulsi novament. Provoca rebuig amb la seva actitud o amb les seves accions. Però en el fons el que està fent és formular una pregunta de l’única manera que coneix: “Fins ara tothom qui m’havia de cuidar m’ha abandonat, tu faràs el mateix? Demostra’m que això és autèntic!”

En aquest Demostra-m’ho es posa en joc l’element que determinarà en bona mesura l’èxit o el fracàs. Aquesta marca d’origen inscrita a foc en la seva ànima només podrà ser reescrita mostrant i demostrant que en efecte, estem disposats a estar al seu costat.

Serà dur, difícil, cansat. Ningú ho nega. I quants més fracassos i expulsions hagi viscut el nen més intensa serà la resistència i més dura serà la prova.

Així, serà fonamental el paper de les ICIF², duent a terme tasques d’acompanyament, assessorament i formació a les famílies. Fer un seguiment real del procés. Estar presents i proactius, i no només quan ja han aparegut les dificultats. Però també ressituant ideals i expectatives. És important transmetre que aquests nens petits que viuen en un centre, bufons i macos, es faran grans i entraran a l’adolescència. Hauran d’ajudar a assumir com a naturals que en un moment donat se’ns encarin o se’ns enfrontin. Acceptar com a sans i normals un cert grau de conflictes. Però no tan sols perquè sigui un noi acollit, sinó perquè és un adolescent.

El noi experimentarà amb l’alcohol i un dia vindrà borratxo. Es voldrà saltar els horaris. Un dia fins i tot vindrà fumat! Caldrà assumir que forma part del procés d’experimentació, del procés de construcció de sí mateix. Aquell nen haurà crescut i ja no estarà d’acord amb nosaltres. Tindrà una opinió diferent que, equivocada o no, defensarà amb fervor, de vegades –tal i com diu Meurieu³– només per recordar-nos que no és un objecte en construcció, sinó un subjecte que es construeix.

Ens aquests casos és possible que als pares se’ls passi pel cap tirar la tovallola. És més difícil del que ens pensàvem, diran. Els nois, en definitiva, només busquen un lloc en el món. Busquen donar resposta a les velles preguntes que tan freqüentment ens fem, sovint sense ser-ne conscients. Qui sóc jo per a aquest altre? I els pares seguiran endavant, sabedors que en la mesura en què siguin capaços de sostenir-li els límits el noi podrà créixer.

En aquest punt serà important demanar suport quan les coses comencin a no anar bé, ja sigui a la ICIF de referència o bé a especialistes en infància tutelada com ara AMFAE (Assessorament, Mediació Familiar i Assistència Educativa). De vegades una simple consulta, o una segona opinió, reorienta el treball que estan fent els pares i ajuda a resoldre la situació.

Però també conec casos en què això no ha estat possible. Un vincle real, un afecte mutu, però una dificultat per sostenir el dia a dia. En alguns d’aquests casos s’ha optat per donar un pas enrere i poder mantenir el que hi ha abans que desapareixi. L’infant ha acabat vivint en un CRAE però s’ha mantingut la relació amb la família. Tots els caps de setmana, tots els festius, tots els períodes de vacances.

En determinades situacions cal poder pensar en fórmules flexibles que possibilitin l’adolescent estar bé. Sabent que no pot estar bé al centre, ni tampoc en una família, però sí en una fórmula combinada que configuri un teixit que el permeti sostenir-se i l’ajudi a créixer. Així, caldrà estar oberts a pensar trajectes singulars.

En Joel ara està estirat al damunt del seu llit. Amb els auriculars posats i la música a tot drap, no pot deixar de pensar en per què és com és, o perquè fa les coses que fa. De la seva necessitat d’engegar-ho tot a pastar fang, del per què li costa tant estimar o parlar del que li passa per la ment.

Amb el cap a mil revolucions, intenta imaginar el que pensaran d’ell. I s’imagina, també, què pensarà la gent dels pares. Tot plegat resulta molt injust. Una espasa de Damocles al seu damunt, sempre amenaçant. Una por invisible a ser novament abandonat.

En aquell moment unes passes s’aproximen pel passadís i algú pica a la porta.

Toc, toc...
________________________________________