Atesa la importància de la commemoració, els EUA s’han bolcat a celebrar aquest aniversari. S’han fet diverses exposicions, debats i actes que fan evident la petjada social de la llei. No és casual que, pocs anys després de l’aprovació de l’ADA, l’any 1994, l’Assemblea General de les Nacions Unides aprovés les Normes Uniformes sobre la Igualtat d’Oportunitats per a les Persones amb Discapacitat. I, una dècada més tard, l’any 2007, la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat.
És veritat que la llei ADA també ha rebut crítiques perquè ha incrementat els plets fins a l’extrem, segons ha recollit la premsa nord-americana, d’alguns casos de picaresca d’advocats que hi han vist una esquerda per intentar treure diners en litigis per reclamacions que res tenen a veure amb la discapacitat com la miopia, l’olor corporal, les nàusees matinals o el mal d’esquena.
Els casos anecdòtics no treuen que la via judicial sigui, gràcies a lleis com aquesta, un camí efectiu per resoldre alguns problemes que, per desgràcia, només se solucionen quan arriben als tribunals. Per exemple, un jurat de l’estat de New Jersey va indemnitzar, l’any 2008, una dona sorda amb 400.000 dòlars perquè no era atesa en American Sign Language en una consulta mèdica i no podia seguir el seu tractament. És el mateix que haurà de fer un home de Nova York que aquest estiu ha estat víctima d’una discriminació: tot i no tenir cap impediment per conduir, una acadèmia no l’ha admès per treure’s el carnet de camions perquè és sord.
És cert que, l’any 1982, l’Estat espanyol va ser pioner en el tema, abans que els EUA, amb l’aprovació de la Lismi, la Llei d’Integració Social dels Minusvàlids, una llei molt aplaudida tot i que, amb la mirada d’avui, la terminologia i el seu contingut han quedat obsolets i que, per això, amb el pas del temps, s’ha anat actualitzant amb noves lleis i normatives. Segons recullen les cròniques del moment, però, la Lismi va néixer més per l’ímpetu lloable del diputat Ramon Trias Fargas que per una conscienciació general del país. Recordem que, durant els anys 80 i 90, mentre que a Amèrica s’havia avançat molt en pro dels drets civils, a la televisió d’Espanya encara s’hi sentien acudits lamentables sobre tartamuts, coixos i tontos.
Crec que aquests 25 anys de l’ADA han de servir, un cop més, per observar el que passa al món. Per reclamar justícia. Per tenir empatia amb els altres i per no oblidar-nos de les coses més bàsiques que tots compartim: “Disability is not a badge of inferiority”, sentencia Bob Williams en un poema amb motiu d’aquesta efemèride.
Els casos anecdòtics no treuen que la via judicial sigui, gràcies a lleis com aquesta, un camí efectiu per resoldre alguns problemes que, per desgràcia, només se solucionen quan arriben als tribunals. Per exemple, un jurat de l’estat de New Jersey va indemnitzar, l’any 2008, una dona sorda amb 400.000 dòlars perquè no era atesa en American Sign Language en una consulta mèdica i no podia seguir el seu tractament. És el mateix que haurà de fer un home de Nova York que aquest estiu ha estat víctima d’una discriminació: tot i no tenir cap impediment per conduir, una acadèmia no l’ha admès per treure’s el carnet de camions perquè és sord.
És cert que, l’any 1982, l’Estat espanyol va ser pioner en el tema, abans que els EUA, amb l’aprovació de la Lismi, la Llei d’Integració Social dels Minusvàlids, una llei molt aplaudida tot i que, amb la mirada d’avui, la terminologia i el seu contingut han quedat obsolets i que, per això, amb el pas del temps, s’ha anat actualitzant amb noves lleis i normatives. Segons recullen les cròniques del moment, però, la Lismi va néixer més per l’ímpetu lloable del diputat Ramon Trias Fargas que per una conscienciació general del país. Recordem que, durant els anys 80 i 90, mentre que a Amèrica s’havia avançat molt en pro dels drets civils, a la televisió d’Espanya encara s’hi sentien acudits lamentables sobre tartamuts, coixos i tontos.
Crec que aquests 25 anys de l’ADA han de servir, un cop més, per observar el que passa al món. Per reclamar justícia. Per tenir empatia amb els altres i per no oblidar-nos de les coses més bàsiques que tots compartim: “Disability is not a badge of inferiority”, sentencia Bob Williams en un poema amb motiu d’aquesta efemèride.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari