Llei 24/2015: i ara què?

El 29 de juliol de 2015 va ser aprovada la llei 24/2015 de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit d’habitatge i la pobresa energètica a Catalunya. Aquesta llei pretenia garantir el dret a un habitatge digne per a les persones i famílies en risc d'exclusió residencial, així com l’accés als subministraments bàsics, tot evitant els talls dels mateixos.

Abans d’aquesta llei i davant els deutes de subministraments i risc de pèrdua de l’habitatge, els serveis socials bàsics només disposaven dels ajuts d’urgència per cobrir aquests deutes. Els ajuts d'urgència estan definits en la llei 13/2006 de 27 de juliol: són prestacions econòmiques que cada ens local regula i en determina les consignacions pressupostàries corresponents. Així doncs, tant els criteris com el pressupost disponible depenen de cada consistori, cosa que genera diferents respostes segons els municipis de residència.

Alguns ajuntaments havien promogut els acords amb les companyies d'aigües (de competència municipal) o van crear oficines específiques per a la intermediació amb les entitats bancàries per atendre els desnonaments o endeutaments dels ciutadans, però només en cas d'hipoteques, com per exemple Barcelona o Terrassa. Per tant, les dimensions dels municipis podien determinar la rapidesa i efectivitat de la resposta donada.

Amb l’aprovació de la llei 24/2015 es pretenia donar una resposta global a les conseqüències principals de l'atur i de la pobresa, però novament van fer recaure la responsabilitat en els serveis socials bàsics, sense tenir en compte l’opinió del col·lectiu. Novament lleis fetes des de la política, no des de un punt de vista tècnic, sense formació prèvia als professionals, sense una guia d’aplicació clara i sense un reforç en recursos humans. La llei només estableix un criteri clarament econòmic fàcilment comprovable amb la documentació econòmica; per què doncs sobrecarregar novament a la primària? Per què no aplicar les mesures de sanció als grans tenidors, principalment entitats bancàries, i establir els acords directament entre Generalitat, els ajuntaments i les subministradores?

La llei també presenta aspectes poc clars i dubtosos: un fons inexistent, una temporalitat d’un any... Què succeeix passat aquest any? Què passa si la gent millora la seva situació? I amb els deutes acumulats? I els perfils o col·lectius que no se’n poden beneficiar?

Aquesta llei ha permès alleugerir l’angoixa de moltes famílies que veien perdre el seu habitatge o que vivien el risc imminent de quedar-se sense subministraments. Des del Col·legi de Treball Social, però, es valora necessari fer un dictamen per tal d’avaluar aquesta llei i la seva implantació, i, sobretot, poder analitzar el seu impacte a nivell territorial i fer propostes de millora. Les conclusions inicials són clares: el desenvolupament del procediment varia molt en funció, bàsicament, de les dimensions dels serveis socials i de les seves capacitats organitzatives, i en funció de la grandària del municipi. En definitiva, es produeixen desigualtats en l’efectivitat dels drets que reconeix la llei. També conclou que l’abordatge de la pobresa energètica i residencial no és una matèria pròpia de serveis socials, i que caldria, per exemple, fer responsable al Departament d'Habitatge i partícips a les àrees de Consum o Medi Ambient en la promoció de polítiques de consum responsable. Assignar aquest tipus d’encàrrec als serveis socials contribueix a donar-los un caràcter assistencialista i paternalista sense tenir en compte els processos de canvi i millora de les persones.

El 8 d’abril al migdia la notícia corria per les xarxes socials i els grups de whatsapp de professionals: el Tribunal Constitucional anul·lava la llei per considerar que envaïa competències estatals i que Catalunya hauria d’haver escollit ‘mesures assistencials’ consistents en prestacions econòmiques...

I ara què? Ningú ha donat resposta a aquesta pregunta, tot resta en l’aire. Els serveis socials bàsics seguim fent informes de pobresa energètica i exclusió residencial, seguim atenent els ciutadans en situacions extremes als nostres despatxos i no podem dir-los que cal esperar; no poden esperar ja que segueixen rebent les cartes de talls de subministraments i propostes de desnonament.

Des del Col·legi de Treball Social creiem que la pobresa derivada de l'atur, la precarietat laboral i la insuficiència de les prestacions socials és la causa principal dels desnonaments, l'exclusió residencial i la pobresa energètica. Per tant, apostem per l’aprovació urgent de la Renda Garantida Ciutadana, que permetria a les famílies assumir les despeses de les seves necessitats més bàsiques amb garantia i sense haver de sotmetre’s a continuats procediments de comprovació de la situació econòmica per accedir a ajuts diversos i concedits de forma aleatòria en funció del territori. També caldria que la Generalitat tingués en compte les nostres aportacions professionals en la nova llei i permetés als professionals dels serveis socials d’atenció primària centrar les seves intervencions en l’objectiu real de la nostra professió: generar processos de canvi a partir de la interacció, entesa com autonomia funcional i relacional de les persones, tal i com diu en Fernando Fantova.

Drets socials, dignitat i autonomia per sobre de tot.
 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article