Dissidència necessària

Diàriament molts practiquem la dissidència respecte a “l’ordre establert”. Potser d’entrada, i més en aquest lloc web, podem pensar que és un aspecte destacat dels moviments socials però crec que és un fet molt més comú.

Per diferir d’opinió no és obligatori ser un hippie ni un revolucionari, tampoc cal que el tema sigui el Consens de Washington o el canvi climàtic, ni cal participar de grans esdeveniments com la Caputxinada o el Fòrum Social Mundial... dissentir és un fet natural propi de la reafirmació de l’individu, de la seva consciència i/o dels seus desitjos.  

Hi ha dissidents a les empreses, a les administracions públiques, als organismes internacionals, als partits polítics, a les universitats, a les escoles, a les escales de veïns, a les entitats socials, a les famílies... i no necessàriament es visualitzen o entren en conflicte directe amb l’autoritat corresponent. Segur que n’hi ha molts que cerquen camins per poder construir, des de la seva dissidència, alternatives possibles. Però els que recordem són aquells que han hagut de fer molt visible la seva dissidència i d’alguna manera o altra han hagut de pagar un preu per defensar-la: Émile Zola, Rosa Parks, Teresa de Calcuta, Nelson Mandela, Lech Wałęsa, Julian Assange, Chealse Manning, Edward Snowden, Ai Weiwei …

Els dissidents són creatius i valents per imaginar visions diferents i atrevir-se a dir o a fer. I, insisteixo, sense fer-se la víctima, el màrtir o l’heroi. Per a mi Ben Cohen i Jerry Greenflied, els fundadors dels gelats Ben&Jerry’s, també són dissidents i no per haver estat recentment arrestats per defensar la democràcia sinó per imaginar un altra manera de fer una empresa.