Dissidència necessària

Diàriament molts practiquem la dissidència respecte a “l’ordre establert”. Potser d’entrada, i més en aquest lloc web, podem pensar que és un aspecte destacat dels moviments socials però crec que és un fet molt més comú.

Per diferir d’opinió no és obligatori ser un hippie ni un revolucionari, tampoc cal que el tema sigui el Consens de Washington o el canvi climàtic, ni cal participar de grans esdeveniments com la Caputxinada o el Fòrum Social Mundial... dissentir és un fet natural propi de la reafirmació de l’individu, de la seva consciència i/o dels seus desitjos.  

Hi ha dissidents a les empreses, a les administracions públiques, als organismes internacionals, als partits polítics, a les universitats, a les escoles, a les escales de veïns, a les entitats socials, a les famílies... i no necessàriament es visualitzen o entren en conflicte directe amb l’autoritat corresponent. Segur que n’hi ha molts que cerquen camins per poder construir, des de la seva dissidència, alternatives possibles. Però els que recordem són aquells que han hagut de fer molt visible la seva dissidència i d’alguna manera o altra han hagut de pagar un preu per defensar-la: Émile Zola, Rosa Parks, Teresa de Calcuta, Nelson MandelaLech Wałęsa, Julian Assange, Chealse Manning, Edward Snowden, Ai Weiwei

Els dissidents són creatius i valents per imaginar visions diferents i atrevir-se a dir o a fer. I, insisteixo, sense fer-se la víctima, el màrtir o l’heroi. Per a mi Ben Cohen i Jerry Greenflied, els fundadors dels gelats Ben&Jerry’s, també són dissidents i no per haver estat recentment arrestats per defensar la democràcia sinó per imaginar un altra manera de fer una empresa. 
 


Actualment Ben&Jerry’s, tot i ser una empresa que es dedica als gelats, promou als Estats Units una campanya on defensa que la democràcia només funciona quan ho fa per tothom i anima a votar a les properes eleccions. “There is hope. Because every individual has a hand in creating democracy. Our democracy does not belong to politicians. Or businesses. Or to wealthy donors. It belongs to you.”
 
Ser un dissident no és fàcil ja que demana estar involucrat i això toca la manera de viure. El dissident s’ha de recordar que és una alternativa a un marc previ, de tal manera que, tot i ser original en sí mateix, és una derivada d’una funció inicial. La dissidència constructiva exigeix resiliència, la gestió adequada de les emocions i una certa dosi de flexibilitat doncs el camí normalment té corbes i arribar a destí pot ser més llarg del que s’espera.
 
El paradigma dominant, l’organització o l’autoritat que la representi normalment es resistiran al canvi proposat des de fora del nucli de poder de l’estructura jeràrquica. Però hauria de ser capaç d’establir mecanismes que permetin un cert grau de dissidència per garantir-ne el progrés recollint les propostes i visions diferents. La xarxarquia, segons José Cabrera, “és una estructura més líquida, més transversal, on tothom és coresponsable i alhora copartícip dels èxits i dels fracassos de l’organització”.

Dissentir demostra doncs que primer s’ha escoltat i interpretat allò existent, generant interrogants que han donat lloc a possibles alternatives. Al mateix temps, la gestió positiva de la dissidència assegura el progrés i el desenvolupament personal i social. Al meu entendre, doncs, hauria de ser obligatòria una assignatura de dissidència: escolta, creativitat, atreviment i gestió del risc, gestió de les emocions, negociació i gestió dels conflictes, visió estratègica, resiliència, lideratge... potser fins i tot donaria per fer un Màster en dissidència.

 

 

 

 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article