Comprometem-nos

Unes reflexions personals al voltant de la massiva manifestació 'ACOLLIM ARA' per demanar, pressionar i exigir als governants que agilitzin l’arribada de migrants i comencin a resoldre la vergonyosa situació en què encara es troben milers de persones que es van jugar la vida fugint de la guerra.

El nombre d’assistents, com passa en totes les manifestacions, va ser molt variable en funció de qui en portava el compte. Segons l’Ajuntament eren més de 160.000 persones, deu n'hi do!

'Acollim ara', 'Cap persona és il·legal', 'Us esperem', 'No volem que el mar sigui un cementiri', són els eslògans que es podien llegir, així com 'Prou excuses' i molts d’altres. Va ser una de les més multitudinàries mostres de solidaritat que s’ha vist al carrer.

‘Casa Nostra Casa Vostra’ no necessita traducció. La intenció és molt clara i la feina que estan fent és digna d’exemple per altres països. Excel·lent campanya que va congregar 15.000 persones al Palau St. Jordi, l’onze de febrer, exigint un canvi en les polítiques d’acollida, obertura de fronteres, aplicació dels tractats internacionals, aplicació dels drets humans i de les normes europees d’asil.

El testimoni de solidaritat de tantes persones ens omple de satisfacció però, realment la nostra societat és tan madura? Som tan valents, responsables, segurs? Serem capaços de mantenir la voluntat ètica i cívica necessària quan els refugiats arribin? Em refereixo a tot el gruix perquè ara, ja en tenim entre nosaltres.

Segur que bona part dels manifestants són gent molt compromesa. És d’admirar el nombre de persones joves que han passat les seves vacances als diferents camps de Grècia, i molts que encara hi són,  donant-los el seu temps, la seva alegria, suport, ajut i tot el que fa falta així com moltes persones voluntàries de diverses organitzacions i ciutadans anònims que estan recolzant a les famílies de refugiats que ja tenim entre nosaltres tant si hi són per motius econòmics, fruit de violències diverses o de la guerra com els que procedeixen de Síria. Però si acollim els que s’haurien d’acollir cal fer una pas que vagi molt més enllà que el d’exigir al govern que faci la seva feina.

Seria bo que es canalitzés l’acollida a través de les administracions locals però si no hi ha una implicació més directa dels habitants de cada ciutat i de cada municipi, no serà suficient. Si volem ser solidaris de veritat no n’hi ha prou amb manifestar-nos i exigir l’acollida als que ens governen, tot i que és veritat que són ells els qui han de fer els primers passos. Si volem ser solidaris de veritat hem de practicar i hem d’acceptar que cal compartir el nostre estat de benestar. Possiblement haurem de repartir alguns dels beneficis i privilegis de què gaudim i que s’han aconseguit després de molts anys de lluita. Haurem de contribuir a que tinguin un habitatge digne, treball si disposem d’empreses o iniciatives laborals i ajudar-los en l’aprenentatge de la llengua, eina fonamental per poder treballar i desenvolupar-se. En fi, hem d’estar disposats a ser amics de les persones que vinguin i a incloure-les en les nostres xarxes de relació si ells ho volen.

La Generalitat, si no ho tinc mal entès, té a punt 1.250 places d’acollida en 45 municipis repartides en 510 residències i 740 pisos. En cas de molta necessitat podrien ser més de 5.000. Preparem-nos per acollir-los amb els braços oberts, impliquem-nos en organitzacions que hi treballen com Creu Roja, Càritas i moltes d’altres. Col·laborem amb els programes que preparen els diferents ajuntaments i fem amb ells el que ens agradaria que ens fessin a nosaltres si la situació fos la inversa.

Incorporem al nostre dia a dia el que es va demanar a la manifestació del dia divuit i esperem que aquesta mostra hagi estat una llavor que s’escampi i germini per tot Europa, especialment pels països que, moguts per la prudència, la por o la insolidaritat els han girat l’esquena.