Els nens del President (IX): "¿Por qué te preocupas por mi?"

La sèrie d’articles “Els nens de l’Artur Mas” i “Els nens del President” vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya.

Dedico aquest article al ‘Marc’, que espera a que algun dia li canviï la sort, que ja li toca. Alguns treballem intensament en aquesta direcció. #CasMarc

 

La nit

La nit de dissabte la fa una educadora que fa molt poc que hi és. És suplent. "Fiesta!", deuen pensar els nanos. A mi m’agrada com treballa, la veritat. Sap portar-los bé, i sap estar on ha d’estar. Ni molt a prop, ni molt distant. Però sembla que no és suficient per evitar que li donin la nit.

Quan arribo diumenge a les 10h la seva cara és tot un poema. La cosa no s’ha anat de mare, però ha tingut feina. Feliç Sant Jordi, penso. Ara toca reprendre coses.

El conflicte

Un dels nanos (li direm Quim) ha passat la nit fóra. Té 16 anys, i ja fa uns mesos que hi és, però no acaba de vincular-se. He tingut alguns moments bonics amb aquest nano, però no acaba de poder sostenir que fet de quedar-se al centre.

Només veure’m em diu: "ábreme la puerta que me voy". I jo, que sé que ha arribat a altes hores de la matinada, li dic que no. I comença una escalada perquè sap que cridant pot arribar a intimidar. Però jo tinc clar que no anirà enlloc.

Que me abras la puerta!!

Volviste casi a las 6, así que va a ser que no, li contesto pausat.

Que me abras la puta puerta!!

I jo, mantenint el tipus, em mantinc ferm.

A eso ya te he contestado, y la respuesta sigue siendo no.

Aleshores se’m planta a escassos centímetres de la cara, i de manera violenta insisteix en que li obri la porta, cridant-me. Controlant la situació, i sense perdre de vista en cap moment que jo sóc jo, i ell és ell, i que malgrat l’escena tinc certa ascendència sobre ell, decideixo apretar-lo una mica i deixar-lo clar que la decisió està presa.

¿O qué va a pasar?, li pregunto.

Ell segueix pensant que recularé, acostumat a sortir-se amb la seva:

Te juro que la rebiento, que he quedado, que no sabes de lo que soy capaz, y blablabla…

I en aquell moment li contesto claret com l’aigua:

Te he dicho que no, y es que no. Y esto no es un debate. Y la única forma que puedas salir es atravesar la Puerta, y para eso primero tendrás que pasar por encima de mí. Y eso sabes que no va a suceder.

Com veu que per a alguns, el “no és no”, marxa resignat al menjador i s’asseu al sofà.

El reconeixement

Passada una estona m’apropo al menjador, i segueix assegut allà.

Es que eres un egoísta, solo piensas en ti, em diu, enfadat.

I jo que li contesto:

Si realmente pensara en mí, te hubiera abierto la puerta hace horas, y me hubiera ido a la Rambla a mirar libros con los demás.

I el deixo allà, al sofà del menjador. Passada una estona més, hi torno. M’apropo a ell i me’l quedo mirant fixament uns segons. Veig que fa un intent per contenir les llàgrimes, amb la mirada perduda. M’apropo i m’ajupo, posant-me a la seva alçada.

Qué pasa?, li pregunto pausat, en veu baixa.

Que sé que en el fondo tienes razón, cuando no me dejas salir. Y que lo haces por mí.

No tengas la menor duda, li contesto.

I en aquell moment ens quedem una estona allà, en silenci.

La rosa

Han passat unes dues hores. Jo estic a l’habitació amb el Quim i un altre noi, de qui sóc tutor, i que també està castigat. La tensió ha baixat del tot, i xerrem distesos. És gairebé el migdia i entra per la porta un altre noi del centre, vestit amb la seva camisa i fulard del cau, que ven roses per Sant Jordi. En duu 4 a les mans.

David, cómprame una rosa.

El contrast és ben divertit, la veritat.

Va, dame tres, li dic.

Solo me quedan dos. Las otras dos son para mi tutora y para la familia colaboradora.

Pues ve a por más, que te espero.

Tampoc sembla que pel moment pugui anar enlloc.

Es que las hemos vendido todas.

Riem una estona plegats, i parlem de la falta de previsió i la poca vista empresarial del cau. Després m’acompanya al despatx, li dono els diners, em dona les dues roses, i marxa. Jo torno a l’habitació amb aquell parell.

Tomad, para mis dos polluelos.

I li dono una rosa a cada un. El noi de qui sóc tutor ja em coneix, i sap com sóc, però al Quim aquest gest encara li trenca més els esquemes, i no sap com reaccionar. Es queda allà, mirant-me.

La fuga

El Quim és fumador i està força angoixat. Necessita prendre l’aire. Veient com està li dic que sortirà amb mi uns minuts, just al davant del centre. Així ho fem. Passats dos minuts d’estar amb mi al carrer, es posa a caminar, i sense girar-se, marxa. S’allunya del centre, i no torna. No el crido. No vaig al seu darrera. No intento aturar-lo. Ha pres una decisió. Sento que m’ha marcat un bon gol.

La llàgrima

Són gairebé les 23:30 i el Quim pica a la porta. L’obre l’educadora de nit. M’adreço a l’entrada, i li comento a l’educadora que ja m’encarrego jo. Seiem tots dos just a l’entrada, en una escala que dóna accés al centre. És nit tancada, i no se sent ningú. Li pregunto com està.

Bien, es limita a contestar.

Quiero que sepas que no he entendido lo de esta mañana. Y sinceramente, me ha dolido, li dic. Me he sentido… no sé… como traicionado.

Ell escolta en silenci. No diu res.

Lo que ha pasado me ha hecho sentir mal, y simplemente quería decírtelo, y preguntarte por qué. Si quieres decirme, claro.

No sé, tenia que irme, contesta.

Ens quedem una estona en silenci. Mirant tots dos endavant, asseguts a l’escala. No se sent ningú pel carrer.

Por qué lo haces?, em pregunta.

Veig que té la cara tensa, i que fa esforços per evitar que li caiguin les llàgrimes. Però li acaben caient.

El qué?, li contesto.

Preocuparte por mí. Ningún otro educador lo hace. Todos prefieren que me vaya.

I tot i que no és cert que els altres educadors no se’n cuidin, penso en com la mirada de l’adult el pot fer sentir diferent, pot facilitar que connecti més enllà del conflicte, o de la imatge de 'chaval bronques' que té, d’una manera que no ha connectat fins ara.

I penso, també, en com un límit clar, ferm i sostingut, acompanyat d’una rosa, de mirades i de silencis, de gestos de complicitat, pot ser molt més poderós i efectiu que qualsevol altra cosa, que qualsevol intervenció policial davant d’un adolescent agressiu o escapolit, i que pot obrir noves vies de treball que fins ara no havien estat possibles.

Sens dubte, el millor Sant Jordi que podia tenir.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Miguel Asturias-Mallorca
1.
Totalmente de acuerdo con el artículo. Cuando empecé en esto me preocupaba el control. Creo que es una reacción natural para que no se alborote el "gallinero".
Con la experiencia vas "aflojando" la cuerda, sin que ello signifique que no se pongan límites, y creando ese vínculo tan importante y tan reparador. La situación que describes lo escenifica muy bien. Y cuando tienes un chico con el que llevas un tiempo llega un día que "algo" hace "click" y te das cuenta que hay algo más que una relación entre dos personas.
La verdad es que da gusto encontrar compañeros y compañeras tan comprometidos. Me reconforta mucho y me hace creer que hay, por desgracia no todos, gente que está por esto para cambiar realmente las cosas.
Un abrazo
Miguel @migueleduso
  • 3
  • 0

Comenta aquest article