‘Deaflympics’, Jocs Olímpics per a persones sordes

Fa 25 anys, quan jo era un jove periodista, vaig cobrir l’arribada de la flama olímpica a Empúries i les proves de rem a la subseu olímpica de Banyoles. Catalunya bullia d’esperit olímpic i la informació sobre Barcelona’92 irradiava per tot el país amb força i il·lusió col·lectives.

A Banyoles’92 recordo que un periodista, que acompanyava una delegació estrangera de remers, es va estranyar pel fet que aquesta competició se celebrés lluny de la capital catalana. Des del Pla de l’Estany se sentia desplaçat de la resta de proves atlètiques i de l’ambient metropolità més rutilant o gregari de la Vila Olímpica barcelonina. Fins i tot se’n va queixar en una roda de premsa, però un altre periodista català va tallar-lo en sec dient-li que un bon informador s’adapta a cada situació i no es passa el dia reclamant més atenció. Li va dir que era lleig el vici de posar pegues sempre.

D’aquesta queixa anecdòtica, en faig la lectura contrària. El model de subseus va ser una bona iniciativa descentralitzadora que va permetre que els Jocs del 92 (en plural) no es disputessin en un únic lloc ni en un únic recinte. No oblidem que existeixen moltes mirades diferents sobre el fet olímpic. I existeixen, també, altres Olimpíades: els jocs d’hivern, els jocs d’estiu; els Olímpics, els Paralímpics o els Special Olympics, per exemple. Com que el món és plural, divers i heterogeni, no tot es redueix a un sol model de competició centralitzat, uniformitzant; enlluernador per la seva projecció mediàtica mundial.

Precisament aquests dies, del 18 al 30 de juliol, la ciutat turca de Samsun acull els Deaflympics’2017 (Jocs Olímpics per a persones sordes), que apleguen 3.105 participants, de 97 països que competeixen en 21 disciplines diferents. És la 23ena edició dels jocs d’estiu, hereus dels Silent Games creats pel francès Eugène Rubens-Alcais l’any 1924 a París i que, des d’aleshores, s’han vingut fent a molts llocs del món.

Llegeixo que en aquests jocs –és obvi–no es fa cap senyal acústic (el típic tret cap al cel) per donar la sortida a les curses i que la informació visual pren molta importància. Cal tenir en compte el desavantatge que representa per a un sord nedar sense rebre la mateixa informació sonora que un oïdor o estar en una pista de bàsquet i no sentir la botzina. Per això, la Universitat Gallaudet de Washington ha impulsat aquest any que es creï un innovador sistema de llums integrat al trampolí de salt de cada carril d’una piscina. Un sistema que beneficia la rapidesa en la sortida de tots els nedadors (oïdors i sords) i que s’està estudiant d’estendre’l a més campionats ja que, com diuen, “light travels faster than sound”.

D’altra banda, destaco que hi ha dos àrbitres catalans en els Deaflympics’2017. Si hem de parlar de Catalunya, però, i més enllà del recompte de participants (l’equip espanyol compta amb 18 esportistes), és bo recordar que Barcelona també aspirava a celebrar aquest esdeveniment internacional. Però al setembre de 2011 la ciutat turca va ser nominada en rebre més vots que Barcelona i que Buenos Aires, les altres dues candidates perdedores. Quina llàstima! Tanmateix un altre any hi haurà més sort!

De Samsun’2017, em quedo amb una imatge entranyable. Çakir, la primera mascota olímpica que es comunica en llengua de signes, abraçada a una nena que porta al coll i amb un somriure de pam a la cara. Al costat d’aquesta fotografia commovedora, és impossible no entendrir-se.

En els Deaflympics no hi ha barreres. En d’altres competicions esportives, en canvi, poden sorgir problemes per manca d’accessibilitat. Així va passar-li l’any 2016 a la nedadora sorda nord-americana Faye Frez-Albrecht, desqualificada dels NEAC swimming championships per una sortida massa lenta. L’incident va succeir perquè, just en el moment abans de tirar-se a l’aigua, els sords han de tòrcer el cap per mirar l’àrbitre i perden uns segons en comparació amb els altres. La justa reclamació d’aquesta noia a través d’un blog viral, ha permès, però, que en les competicions universitàries americanes posteriors es canviï ara el sistema i que s’instal·lin senyals lluminosos.

La queixa justificada d’una atleta que lluita pels seus drets contrasta amb aquella queixa impertinent d’un periodista rondinaire de fa 25 anys a Banyoles. A Samsun i a tots els Jocs Olímpics són els valors humans i no els flashos de la premsa allò que importa de debò: la diversitat en positiu, l’esperit de superació, el saber guanyar i perdre o la igualtat d’oportunitats; des de la naturalitat i des del fair play més autèntic.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article