Guerra contra les drogues, guerra contra les dones

Les polítiques de drogues legitimen control de persones, fronteres i mercaderies. És aquesta retòrica i no les substàncies que pretén gestionar, la causant de les anomenades conseqüències imprevisibles: creació d’un mercat il·legal, desplaçaments geogràfics, estigma i discriminació vers les persones que usen drogues, entre d’altres. Serveix al desplegament de mesures de caire sanitari, social, educatiu donant lloc a un car entramat que, sense acabar de donar respostes adequades, s’ha consolidat impregnant d’aquestes lògiques de control.

L’actual sistema de fiscalització no només ha fracassat en la seva promesa d’un món lliure de drogues, sinó que ha incrementat els riscos i ha generat nous danys relacionats amb la salut, alhora que ha obstaculitzat intervencions efectives per reduir-los. A més a més, està soscavant severament els drets humans mitjançant l’erosió de les llibertats civils demonitzant i criminalitzant persones i grups, promovent així la discriminació de les poblacions més vulnerables, entre elles les dones, i encara més les adultes majors, joves, trans, treballadores sexuals, en situació de sensellarisme, i amb trastorns de salut mental.

Les dones que usen drogues són invisibles pel que fa a la recol·lecció de dades així com en els serveis d’atenció i reducció de danys. Experimenten exclusió per part dels recursos socials i de salut, que no les atenen adequadament i/o que no són assequibles segons les seves circumstàncies, resultant en barreres a la prevenció d’infeccions de transmissió sanguínia i sexual, malalties en què les dones injectores són sobrerepresentades. Pateixen greus violacions dels drets humans, incloent empresonament arbitrari, interferències en la seva integritat física i en la de les seves famílies. Estan subjectes a discriminacions i estigmes per usar drogues i per trencar amb els patrons de gènere i sobreviuen a múltiples violències que, en tot cas, es veuen travessades pel masclisme, a les quals cal sumar les que de manera específica recauen sobre elles, com ara la violència de parella i la tracta.

Les declaracions del govern espanyol davant UNGASS 2016 en coherència amb el Posicionament Comú de la Unió Europea per unes polítiques de drogues que promulguen un abordatge de salut pública, basades en evidència científica i suportada per sistemes de monitoreig i avaluació congruent amb els drets humans, contrasta amb el biaix i greus mancances dels seus propis mecanismes d’implementació i seguiment. Cap dels estats membres de Nacions Unides no han avaluat significativament aquestes conseqüències, quelcom imprescindible en les passes que haurien de donar per la consecució dels Objectius Globals de Desenvolupament Sostenible marcats per 2030.

En les diverses formes de lluita per contrarestar aquesta guerra contra les persones que usen drogues, organitzacions com International Network of People who Use Drugs (INPUD), de la qual forma part la Xarxa Catalana de Persones que Usen Drogues  (CATNPUD), han tractat en profunditat aquest fenomen, arribant a tot un seguit de Posicionaments de Consens, on es denuncien els seus efectes sobre els drets humans, la salut i la justícia i es proposen mesures per fer-hi front. D’aquí que entitats com Harm Reduction International reclamin el reconeixement de les persones implicades en reducció de danys com a defensores dels drets humans.

Davant la situació de les dones, es presentaren varies demandes de les que es fa ressò la Xarxa de Dones que Usen Drogues (XADUD):

  1. Els drets de les dones que usen drogues han de ser protegits per les diferents institucions.
  2. Les polítiques que incriminen i exclouen les dones han de corregir-se; les dones que usen drogues no han de ser criminalitzades i han de tenir accés a la justícia.
  3. La violència perpetuada contra les dones que usen drogues en mans dels seus companys, autoritats, personal sociosanitari ha de ser qüestionada i si s’escau investigada.
  4. Les dones que usen drogues han de tenir accés als nivells més alts d’atenció social i salut, així com recursos de reducció de danys sensibles a les seves necessitats i interessos específics. No han de veure la seva integritat física violada a través de tests per al control de consum de drogues o ser pressionades o coaccionades per acabar amb l’embaràs.
  5. L’ús de drogues per si mateix no pot justificar la invasió o disrupció de la privacitat, la família i/o la vida domèstica.
  6. Les dones que usen drogues han de poder organitzar-se i crear xarxes sense por a ser discriminades, interferències arbitràries o violències.

Catalunya ha estat capdavantera en la implementació de reducció de danys. El 1990 obria a Barcelona el primer programa d’intercanvi de xeringues del país i l’any 2004 es posava en marxa la Sala Baluard, la primera sala de consum supervisat del sistema públic. Aquesta venia precedida d’un servei similar que havia obert un any abans la Creu Roja per donar resposta al tancament de Can Tunis. Si no s’han de lamentar més morts en aquesta Guerra és gràcies a aquestes iniciatives. Però existeix també una altra cara, contar amb un espai d’aixopluc per les persones consumidores les treu del carrer, evitant una presència molesta al model de ciutat aparador, “Barcelona, la botiga més gran del món”, que s’estava gestant. La tasca policial també és facilità, els escorcolls i detencions al voltant de les seves portes continuen sent habituals. Amb el temps, la reducció de danys s’ha anat professionalitzant, sent cada cop més difícil trobar persones que usen drogues com a integrants dels equips d’intervenció, i encara menys en els llocs de presa de decisió. Es perd així la seva expertesa, fent que els recursos i serveis responguin cada vegada més a agendes polítiques que penetren les dinàmiques dels centres i dels equips professionals i menys a les prioritats, necessitats, interessos i expectatives de les persones usuàries.

En aquest sentit, ens cal fer un gir; la Xarxa de Reducció de Danys i les persones implicades hem de sortir d’abordatges assistencialistes que contribueixen a la cronificació de situacions de greu exclusió i assumir que es tracta d’una defensa dels drets de les persones que usen drogues. Una atenció integral que deixi de posar les drogues al centre per situar-hi la persona, encara està pendent. Per a les dones que usen drogues implica comptar amb espais propis i segurs, on es valorin les seves experiències i coneixements i on siguin elles les que tinguin control dels seus processos.

Per això, cal incorporar-les en les plantilles i implementar mecanismes de participació amb incidència real en la presa de decisions dels centres i recursos. Més enllà de l’impacte positiu sobre la seva autoestima, salut i benestar, el fet que formin part dels equips d’intervenció contribueix a comunicar assumptes sociosanitaris a persones que desconfien de l’atenció professional i ajuden a connectar amb les que són més reticents. Per haver d’afrontar situacions delicades i perilloses, han desenvolupat estratègies enginyoses, no contemplades per persones que no han patit aquestes situacions, que poden resultar rellevants per a la resta de persones usuàries, permetent identificar ràpidament el canvi en les tendències, possibilitant així adequar i actualitzar les respostes. Valorar la seva expertesa i reconèixer les seves capacitats i coneixements és un missatge contundent contra l’estigma i la discriminació a altres dones, a professionals, òrgans de presa de decisions i la comunitat en general.

És també qüestió de coherència, personal polític i tècnic i equips d’intervenció han de prendre part, de manera decidida, en aquesta tasca col·lectiva vers una guerra contra les drogues que, derrotades en els seus objectius formals, continuen matant, empresonant i aïllant a milers de persones a diari.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article