A tots els infants, adolescents i joves que viuen a centres

Hi ha un anunci a la tele que m’ha fet pensar en la capacitat d’aprenentatge dels adults i la gran saviesa que amaguen els infants i adolescents del nostre entorn. A l’anunci es veu com uns nens esperonen un grup d’adults a tornar a ser nens o, millor dit, a tornar a incardinar-se en les actituds més nobles de la condició humana, la bondat i la rauxa dels infants, i treuen a l’escenari el risc, el treball en equip, la llibertat, el repte, l’alegria, entre d’altres.

Doncs bé, sovint mirem la infància i l’adolescència com un conjunt d’individus amb capacitat de supervivència limitada, que s’esmunyen entre els adults, els quals els donaran protecció, estimació, seguretat i felicitat.

Per sort de tots, sovint aquesta premissa es compleix fil per randa, però no sempre tenim la sort de poder asseverar que sempre, sempre, això serà així.

En l’àmbit de la protecció, sovint encara es fa més palesa aquesta situació, i hi trobem infants que no han tingut infància, infants adultitzats, infants que no han pogut plantar uns fonaments el suficientment ferms com per aixecar amb seguretat tot un itinerari vital amb plenitud; adolescents que no han pogut rebel·lar-se; adolescents que han vist caure els seus referents infantils sota la premissa de la por, del cop, de la transparència i l’oblit; adolescents confosos amb ells mateixos i amb les seves il·lusions; en definitiva, infants i adolescents que tenen ple coneixement del sentit del patiment.

És aleshores, que ens adonem del coratge d’aquests infants i adolescents.

Aquesta darrera setmana, he tingut l’oportunitat d’estar molt a prop d’alguns d’aquests adolescents –com tantes altres vegades– que, amb lletres majúscules, m’han demostrat de quina pasta estan fets. Algú diria que són exemples de resiliència o de superació, però jo crec que són quelcom més: són exemple, no només per la resta de població jove i adolescent, sinó pels adults que treballem amb ells.

Alguns d’aquests adolescents, que en ocasions s’han revoltat vers el sistema de protecció, desafiant-lo, no acceptant-lo, no volent quedar dintre del que en algun moment podien haver percebut com un càstig immerescut –vestit de protecció, però que efectivament els desarrela, els allunya de les seves amistats, els desubica en la seva certesa i adherència al seu territori natural, els seus carrers, les seves places, les seves escoles–, han sabut trobar la sortida a tot plegat i, amb un admirable esforç personal, han anat encaixant totes les peces per sortir-se'n, ja no només saltant els entrebancs que el propi sistema, irremeiablement, els posa, sinó per treure la millor versió de si mateixos.

Són aquests els adolescents que han estat capaços d’erigir-se en campions de la seva carrera particular, lluitant i superant els embats de la família, de les mirades dels altres que els defineixen com a “tutelats” abans que com adolescents, de les llunyanies amb els amics de sempre, dels dubtes, dels sentiments de solitud malgrat la companyia d’educadors i companys o companyes, del recomençar a viure en un lloc nou, un espai nou, una ciutat nova, amb gent nova, i tot en la difícil, convulsa, atropellada i a la vegada meravellosa edat adolescent.

Des de la visió professional, no ens queda més que reconèixer el doble esforç que han de fer aquests nois i noies, als que no només els demanem un bon comportament, una adherència a les normes, una resposta assertiva a tots els condicionants que nodreixen la seva història, sinó també i a més, una capacitat de compromís i responsabilitat vers al seu futur més immediat, infinitament superior als que els demanem a la resta dels adolescents que, per sort d’ells i de les seves famílies, encara viuen plegats sota un mateix sostre.

Els demanem un compliment estricte d’horaris, una efectivitat acadèmica notable, una construcció exprés del seu futur com emancipats, unes respostes emocionals el suficientment compensades com per recórrer la resta del camí amb autonomia, un compromís per avançar amb pas ferm cap a una adultesa exemplar. Ells i elles, sorprenentment, ens fan un lloc al seu costat i acceptant la nostra companyia com a professionals de l’educació, la majoria de les vegades diuen que sí i agafen, de mica en mica, amb 17 o 18 anys, les regnes de la seva vida i, espolsant-se la idea de jovent poc compromès que planeja en aquesta societat, demostren amb escreix que són part dels pilars d’una societat forta i decidida.

No podem oblidar, a més, el trasbals d’identificació i el sentiment d’ambivalència al que es poden veure abocats, aquests que han caminat o caminen per l’estret fil de la integració, la inserció, l’adaptació, la reconnexió social o la reconciliació familiar. Tot plegat al bell mig d’una societat que ara més que mai mostra les seves cares més amables i més terribles: la confrontació, la dialèctica enverinada, la validació de la força, la mentida, la participació controlada, el compromís per la paraula donada, la defensa de les idees, la pau, el compromís vers els valors de convivència, la responsabilitat en les pròpies decisions o el bé comú.

A vosaltres, els adolescents valents, només us podem dir gràcies perquè, amb la vostra actitud, ens retorneu el convenciment que l’educació compartida entre educadors i educats és el camí, ens obriu una finestra a l’esperança que tot és possible i ens permeteu vestir d’utilitat el nostre deliri professional que no és un altre que educar.

En un moment com l’actual, on la fermesa, l’esperit crític, la solidaritat, l’esforç personal, la capacitat apreciativa i la convivència juguen un paper més important que mai en la construcció d’una nova societat, d’un nou país, em trec el barret al veure com ens doneu lliçons de vida.

Gràcies.