On van els invisibles quan no hi són?

“L’infern dels vius no és alguna cosa que serà: si n’hi ha cap, l’infern, és el que ja és aquí, l’infern en què vivim cada dia, que formem entre tots. Hi ha dues maneres de no patir per aquest fet. La primera resulta fàcil per a molts: acceptar l’infern i esdevenir-ne part fins al punt de deixar de veure’l. La segona és arriscada i exigeix una atenció i un aprenentatge continus: buscar i saber reconèixer quines persones i quines coses, enmig de l’infern, no són infern, i fer-les durar, i donar-los espai.”

Italo Calvino, La ciutat invisible

M’agrada pensar en els nostres usuaris com a protagonistes de la novel·la de Wells. M’agrada creure que són invisibles per a molts, fins i tot, per als seus familiars. Però som els professionals els que li donem forma de visibilitat (som les benes, l’abric o les sabates de Griffin). Però que passa quan no hi són, quan se’n van i ens queda el seu buit. Es difícil d’explicar-ho, ja que es barregen emocions i lleialtats que s’han de saber gestionar en els mateixos moments que aquells subjectes que ens l’inspira no hi son.

Emocions i lleialtats que neixen de la desaparició imprevista, del viatge iniciat per una rabieta, per un malestar o per la necessitat de fugir i de no voler acceptar la seva pròpia realitat o mancança d’ella. I llavors, què fem? Com reaccionem?

No vull parlar dels papers, de les trucades ni del protocols. No és això el que vull senyalitzar. Vull parlar de les emocions i lleialtats que ells/es ens imprimeixen a la nostra ànima i al nostre cos. A la nostra forma de fer i d’actuar. Vull parlar de com la nostra mateixa història personal i emocional torna a recordar-nos que tenim parts invisibles a la nostra pell i que flueixen quan ens toca pair qualsevol d’aquestes fugides o sortides cap endavant dels nostres usuaris.

Emocions i lleialtats com el sentiment de pèrdua, la impotència, la impulsivitat, l’acceptació, la rancúnia i el malestar de creure en què s’ha errat. Com si nosaltres fóssim perfectes i poguéssim amb tot. I no som més que acompanyants d’aquests Griffins i això també el tenim tatuat a la nostra ànima i ens fa mal quan no hi són al nostre costat, quan no sabem res d’ells i només podem imaginar que estarà passant.

“Está decidiendo”, em va dir una companya de feina aquesta setmana. És cert que està decidint i que en aquestes decisions poc podem fer, més que recollir-los quan tornin i fer-li veure, posar-li paraules a l’experiència viscuda. I també em recorda que la vida és com una moneda de dues cares: la cara i la creu. I que una moneda llançada a l’aire (una vida llançada a la vida) no sempre ballarà de cantó, sinó que, segons les decisions presses, les dreceres agafades i el coneixement que tinguem del llançament de la moneda (i de la vida), viurem més en la cara o en la creu. Ens deixarem emportar pel llançament o lluitarem per aconseguir, amb decisions errades i encertades, viure més en un costat que en un altre. I aquestes determinacions es troben en el punt de partida, en l'inici del llançament de la moneda (i de la vida).

La nostra feina d’acompanyament també implica ser punts de partida, ancoratges emocionals, punts de retorn sincers. Mostra altres formes de llançar-se a la vida (de llançar la moneda) i poder viure o veure les dues cares de la moneda (i de la vida).

Si us fixeu en la pregunta inicial, els invisibles o usuaris/es de la nostra professió, acaben els seus viatges cap a endavant a cases de familiars, cases okupes, parcs, festes, ciutats, barris,.. tornen als espais que han format part de la seva història personal i emocional, on han pogut viure la sensació d’un vincle.

Per sort hi ha alguns que tornen amb nosaltres, a les institucions i centres que els van acompanyar i on s’han sentit acompanyats i vinculats encara que en aquella rabieta o malestar inicial, van decidir marxar i aventurar-se de forma impulsiva o premeditada, cap a la vida.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article