Paraules que poden lesionar drets

Nomenar l’altre comporta sempre “situar-lo” en un lloc determinat i una categoria determinada. Una afirmació teòrica que obliga a la reflexió sobre els llenguatges quotidians que utilitzem per anomenar als col·lectius socials més vulnerables.

Jo em referiré als infants i adolescents que encara no han fet els 18 anys, i la utilització de la paraula menor a l’hora de parlar d’ells, tant des dels professionals, els responsables de les polítiques d’infància, els adults en general, i com no, els mitjans de comunicació.

Com ja deia UNICEF al 2008 al seu Manual Niñez y Periodismo, “...amb freqüència fem una relació simple i directa entre el llenguatge i la paraula. Sense pensar que la seva implicació va molt més enllà, i que construeix tot un sistema de pensaments i idees que van configurant la nostra forma de veure i actuar davant els diferents fets”.

Amb el llenguatge retolem i etiquetem coses, persones i situacions amb tanta força que aviat acabem definim la seva essència, comportament i inclús condicionant el seu futur...”.

Malgrat tot, un raonament tan obvi, no sembla una reflexió integrada quotidianament quan parlem dels infants i els adolescents anomenant-los menors.

La paraula menor és un adjectiu que descriu quelcom que és més petit ( en mida, intensitat, importància) que altre. I si afirmem que és el substantiu qui defineix, i l’adjectiu qui complementa, podem aventurar els riscos de substantivitzar un adjectiu a l’hora de nomenar i /o definir a persones sigui qui sigui la seva edat.

Sense obviar que el naixement d’aquest mot està vinculat a la discriminació positiva derivada de la necessitat de donar un lloc jurídic a la protecció de la infància al començament del segle XX, crec que el reconeixement dels infants i adolescents com a subjectes de drets a la Convenció de 1989 és un argument prou contundent que l’hauria de relegar i guardar al calaix de la història del reconeixement social de les persones.

Avui, i des de l’enfocament dels drets de la infància, la paraula menor és un terme eminentment jurídic, que pot ser discriminatori (s’utilitza més amb els infants i adolescents del Sistema de Protecció que al Sistema d’Educació o de Salut) i que prefigura idees pejoratives vers el 19% de la població.

No deixo de preguntar-me perquè ens costa tant desterrar la paraula menor als professionals i responsables d’infància i adolescència. Pot ser que el pes de la rutina i el llenguatge jurídic, tan invasiu i quasi exclusiu a l’actualitat, pressionen més que el desitjable. Però pot ser també que en el fons de les nostres conviccions adultes encara no els considerem ciutadans del present amb drets individuals i col·lectius igual que nosaltres.

Sigui quin sigui el motiu o motius, cal seguir insistint en l’ús normalitzador del llenguatge en aquest àmbit. I recuperar el que ja al 2014 es recomanava des de l’Observatori dels drets de la Infància, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya i el Col·legi de Periodistes en Catalunya a Com informar dels maltractaments infantils. Manual d'estil per a mitjans de comunicació.

*Recomanació 5. “Emprar un llenguatge normalitzador. A les informacions relatives a la infància i a l’adolescència convé utilitzar una terminologia específica normalitzadora. Es recomana fer servir conceptes com infant, adolescent, nen/nena i/o noi/noia com a alternativa a la paraula menor. El procés d’adjectivació i de substitució del nom infant per l’adjectiu menor comporta marcar diferències des de la minoritat que suggereix aquesta paraula. Malgrat que a algunes lleis encara es faci servir, si cal utilitzar-lo, es recomana parlar de persona menor d’edat”.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article