Sotmetre's per sobreviure no és consentir

Com els hi podem explicar als nostres companys -alguns ja ho saben- que les dones, quan tornem a casa soles i és fosc, tenim por? Com els hi podem explicar que sentim por perquè ens sentim indefenses davant la seva força? Com els hi podem demanar que empatitzin amb nosaltres si ells mai han experimentat aquesta por? Com els hi podem explicar els nostres malsons perquè entenguin que són ells els qui tenen la clau del canvi?

Les dones, entre nosaltres, sabem que és poc probable que una noia de divuit anys vulgui tenir relacions amb cinc homes desconeguts. Perquè la nostra sexualitat està disfressada, per la industria pornogràfica, d’un liberalisme que no és real. I perquè d’alguna manera s’ha convertit la sexualitat en una lluita de poder i sotmetiment.

M’agradaria escoltar a molts homes dient que ells mai gaudirien d’una relació de cinc a una, perquè en una relació així no hi pot haver la voluntat de fer disfrutar l’altre. Em preocupa veure que hi hagi tants homes que creuen que una dona gaudeix de ser penetrada simultàniament via oral, anal i vaginal. En quin moment han après això?

M’agradaria que més homes es preguntessin que en el cas que fos veritat que ella hagués consentit, com és possible que una noia jove es posi en risc d’aquesta manera! I que es posessin les mans al cap pensant que una noia pot acceptar tenir relacions sexuals sense protecció amb uns desconeguts. Perquè el que la majoria de les dones pensaríem, en aquest cas, és que necessita ajuda. Necessitaríem escoltar-la per entendre quines són les circumstàncies que l’han portat a actuar d’aquesta manera. De fet, el que moltes pensem i per això la creiem a ella, és que això no és normal.

Com els podem fer entendre, a alguns homes, altres ja ho saben, que això per a nosaltres és gravíssim? És un atac inhumà. Aquesta sentència ens ataca a totes perquè ens diu que no tenim opcions. Ens diu que si ens paralitzem o sotmetem, no estem responent a un instint de supervivència, sinó que estem consentint. I també ens diu que ens posem en risc i que lluitem, encara que en la lluita hi puguem perdre fins i tot la vida.

Com els podem fer entendre a alguns, altres ja ho saben, que gran part de les dones tampoc volem ni tan sols venjança? El que volem és tornar de nit a casa tranquil·les. El que realment importa no és si estan 9 o 20 anys a la presó. Ens agradaria que els homes entenguessin que el que realment importa és que com a societat, els tractem i els hi ensenyem que això que ha passat és inhumà. Que això no es pot fer. Que això no es fa. I que mai més tornin a pensar que tenen el poder i la potestat per agafar una dona com si fos un objecte i fer amb ella el que els vingui de gust. Que el que realment importa és que no ho repeteixin mai més i que reparin el dany que han ocasionat. Com els podem fer entendre que el que realment importa és que no hi hagi més violacions, ni abusos?

M’agradaria pensar que ahir molts pares van parlar de sexe amb els seus fills. I de respecte. I els van explicar que una relació ha de ser consentida i que el consentiment no sempre és explícit. I que davant del dubte, un pot preguntar o retirar-se. Que no passa res per retirar-se. Que retirar-se és respectar. Que la frustració que genera el rebuig es pot gestionar. I que gestionar les emocions és una eina clau per a que els nens i nenes aprenguin a posar nom al que els hi passa i perquè sàpiguen interpretar el llenguatge no verbal dels altres. Que al final, és la clau de l’empatia. I gràcies a ella, podem entendre si que el que estem fent li agrada o no a l’altre. I és en l’empatia on podem veure que una noia de 18 anys tanca els ulls i es deixa fer perquè el que vol és sobreviure.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article