Artesans i professionals (1): el temps educatiu

“Fue el tiempo que pasaste con tu rosa, lo que la hizo tan importante” (Antoine de Saint-Exupéry, El principito)

“Reinvindico sovint l’esperit amateur,el de la gent que cuida els detalls perquè s’estimen el que tenen entre mans. (...)l’esperit artesanal és recomanable en qualsevol activitat, i imprescindible en les professions o activitats transformadores socialment. (Carles Capdevila, La vida que aprenc)

M’agradaria realitzar una sèrie d’articles sobre els artesans i els professionals de l’educació. M’agradaria parlar sobre allò que els diferencia i crear un espai de discussió i debat sobre les dues figures. M’agradaria trobar aquesta diferència mitjançant els conceptes que els uneixen, mitjançant les eines que formen part de la seva tasca professional i que ambdós comparteixen en el moment d’encetar-les.

En aquest primer article, m’agradaria parlar sobre el temps educatiu. El concepte temps ens controla i ens marca en la nostra relació amb el dia a dia. Ens uneix cap a un ritme socialment acceptat i que, poques vegades trenquem o volem trencar. El temps entès com una presó o com la cursa que en breu s’ha d’acabar amb un resultat X. Com l’any o el curs que s’acaba. Però hi existeixen altres temps, altres formes d’entendre’l i de viure’l. Existeix un temps diferent al socialment acceptat.

El temps educatiu s’ha de nodrir d’aquest nou concepte d’entendre’l. Un temps que no es mou per un espai tancat o marcat per uns conceptes estancs, quadrats o, prèviament, definits per altres conceptes com els segons, minuts i hores. És un temps que es nodreix de vivències, d’històries i d’experiències que connecten amb la part més íntima de nosaltres mateixos i que ens fa compartir instants amb les persones que ens envolta i ens acompanyen. Un temps on els seus conceptes clàssics i definicions apresses i conegudes, no tenen sentit en l’acció educativa. Un temps amb una finalitat, un lloc on arribar però on importa el camí viscut que no pas la posició aconseguida o el reconeixement final obtingut.

Quan ens deixem perdre pels carrers d’una ciutat desconeguda o coneguda, quan caminem pel bosc, sentint-lo, quan compartim una cançó, una pel·lícula o un llibre amb algú,... són moments de temps educatiu que connecten amb la nostra part més primària i animal. Quan respectem i donem sortida a la ràbia, al plor, al somriure, a la paraula perdó, a la por, als somnis individuals... parlem d’aquests temps educatiu. Un temps que, torno a repetir, no es nodreix de segons, sinó d’instants d’experiència que ens fan créixer i avançar en el temps socialment acceptat.

I aquest nou concepte del temps ha de ser acceptat, reconegut pels diferents membres que formen part de la relació educativa. És un temps que han de reconèixer educador i educand per donar-li sentit i que han de compartir per que existeixi i no es quedi en un simple passar el temps de forma còmoda i relaxada. Educand i educador han de viure aquest temps com un espai únic, diferent a la resta d’espais que es comparteixen en el dia a dia, en la “voràgine” d’allò que està socialment acceptat.

Cal que se sentin en un temps que sorprengui, únic, diferent i que els pugui aportar quelcom de nou pel seu creixement futur, que només l’educand podrà agafar, si ho vol i que, possiblement, els educadors no acabin veient, pel fet, abans comentat que parlem d’un concepte del temps diferent al temps estàndard que tots coneixem. Un temps amb una finalitat però sense esperar uns resultats necessaris i visibles en el moment que es realitza l’acció educativa i l’instant d’experiències es comparteix. Un temps que es nodreix de temps estàndard i dels instants de vida futurs que han de passar. Un temps no vist però que en el temps educatiu, hem encetat.

Trobem dos temps. Els dos són compatibles. Els dos conviuen en la nostra professió i en l’educació. Tots dos són necessaris per l’existència de la tasca educativa. La diferència estaria en el fet d’on posem l’esforç i l’essència de la nostra tasca. En el temps estàndard i socialment acceptat o en el temps educatiu basat en les experiències compartides i viscudes. Posar la força en un o en altre, ens col·loca en un lloc diferent. Ens diferència i ens fa sentir-nos únics. La tasca educativa té, necessàriament, una forma artesanal de treballar amb i per les persones que ens envolten. És una artesania de l’amor i de les relacions socials. I en aquest punt ens trobaríem el temps educatiu com un temps que es nodreix d’experiències, d’instants que arriben a l’ànima de l’altre i que, possiblement, no veurem el resultat d’aquella acció. La màgia de l’artesà és una mica això: construir, crear, invertir temps, cuidar, per aconseguir una peça única, un subjecte crític i individual amb allò que l’envolta. Amb la premissa que no coneixerem el resultat final de la nostra inversió educativa.

I si posem l’èmfasi en el temps conegut, en el temps dels informes, dels semestrals i dels objectius aconseguits i esborrats durant un curs vital, parlaríem dels professionals de l’educació, aquells que dediquen el seu temps estàndard, en estandarditzar als subjectes de la nostra acció educativa, als subjectes individuals amb els que convivim en el nostre dia a dia. Professionals que cuiden, eduquen i inverteixen el seu temps en els altres però amb una voluntat de voler veure el resultat de la seva tasca. Amb la necessitat d’avaluar el procés final que s’ha realitzat sobre el subjecte, creant, un subjecte encasellat i amb etiquetes que el diferencia i el complementen de la resta de subjectes racionals que ens envolten.

Tots dos són vàlids, tots dos són necessaris. L’únic que cal tenir en compte és on posem la força i la mirada de la nostra acció educativa, En l’esforç d'allò artesanal o en la continuïtat d'allò professional.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article