LSC, la mirada catalana

La celebració del VII Seminari de la Llengua de Signes Catalana (LSC) aquest 1 de juny a Barcelona és una bona notícia per la cultura, per la diversitat social o lingüística i per la comunitat sorda en general. Un any més la Federació de Persones Sordes de Catalunya (Fesoca) ha organitzat amb èxit una trobada que reforça el prestigi acadèmic i la projecció de la recerca relacionada amb la LSC.

Sense entrar en els punts específics d’un programa molt interessant, com a idea de fons és remarcable la dignitat merescuda que s’atorga a la llengua de signes en fòrums així. És, per això, que l’Institut d’Estudis Catalans, la màxima institució lingüística del nostre país, col·labora de manera directa amb la trobada que es realitza a la seva seu. La llengua de signes, per tant, s’estudia ―tal com ha de ser— amb el suport i l’aval de les autoritats científiques més rellevants en un marc digne i idoni.

Que els experts s’interessin per les llengües de signes, al més alt nivell i des d’un punt de vista lingüístic o comunicatiu, hauria de ser quelcom natural o obvi. Històricament, però, per desgràcia no ha estat sempre així; ni molt menys. En diferents moments de la seva vida arreu del món, les llengües de signes fins i tot han estat perseguides o marginades i els seus usuaris han hagut d’utilitzar-les d’amagat. Per les conseqüències tràgiques que se’n van derivar, la memòria col·lectiva sorda té ben present l’episodi nefast de l’any 1880 quan el II Congrés Internacional sobre la Instrucció dels Sords a Milà va prohibir la llengua de signes en l’educació.

L’enfocament lingüístic que van donar el govern català i el Parlament de Catalunya a la Llei de la Llengua de Signes Catalana, aprovada l’any 2010, va ser una passa importantíssima per capgirar legalment els prejudicis heretats durant segles. En aquest sentit, és bo recordar que Catalunya va fer una llei de llengua, no una llei de discapacitat. Es va legislar des d’una perspectiva lingüística i no assistencial. Un punt de vista que contrasta, així mateix, amb la llei espanyola de l’any 2007 que, si bé va ser pionera a l’Estat, no tenia aquest mateix enfocament ja que emanava del Ministeri d’Afers Socials i no del Ministeri de Cultura.

Si més no sobre el paper, la mirada legislativa catalana de reconeixement al patrimoni cultural o lingüístic del país ha estat més sensible que no ho ha estat la mirada espanyola; cosa, d’altra banda, que tampoc ens ha d’estranyar. Però no n’hi ha prou amb les bones intencions. Tal com denuncien tantes veus, vuit anys més tard cal que la llei es compleixi. Que no es quedi en paper mullat! Tothom espera que, en la nova etapa que vingui un cop s’aixequi i no torni mai més el 155, la nova Generalitat del govern Torra escoltarà més la comunitat sorda, les famílies de nens sords, els educadors i tots els agents implicats en la defensa d’uns drets lingüístics, que haurien d’estar garantits cada dia en tots els entorns socials, educatius i públics.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article