Presons-ciutats educadores

Els darrers esdeveniments polítics, socials i judicials han posat un altre cop en primer pla de l’actualitat els Centres Penitenciaris i, especialment, la pròpia finalitat de la pena. La presó torna a estar, malauradament, de moda. Existeix divisió d’opinions sobre quina ha de ser la finalitat dels Centres Penitenciaris, com existeixen persones diferents dins la comunitat. I potser és hora de tornar a reflexionar sobre aquesta institució i el seu encàrrec. El càstig i la presó han estat conceptes pràcticament sinònims al llarg de la història. La idea del suplici, el treball redemptor i la reflexió, propis de sistemes penals benthamians, ha estat el pal de paller de l’execució penal ja des de temps il·lustrats.

Però el sistema d’execució penal també és sinònim d’educació i la millora de les competències i la transmissió de valors prosocials en són els seu escomès. Cesare Beccaria definia el sistema d’execució de la pena com un sistema que ha de contribuir a evitar nous danys, alhora que permetre una impressió que afavoreixi canvis positius en la persona. I aquesta és la presó que volem i per la que hem de treballar. Una presó que no generi trencament social, sinó que possibiliti, a través de l’acompanyament i la intervenció intencionada, canvis que afavoreixin processos desistors efectius. Educar és acompanyar en el canvi, i la reinserció no és més que un camí en el que, de la mà de qui ha transgredit la norma, possibilitem l’adquisició de valors i la reconstrucció constant d’un sistema social inclusiu.

Els Centres Penitenciaris són, i han de ser, institucions més properes a les institucions educatives que a la idea del presidi foucaulià. Els professionals penitenciaris tenen l’obligació d’orientar totes i cadascuna de les seves accions cap a la transmissió de valors prosocials. Més enllà de la prevenció general, el càstig, per ell mateix, no provoca canvis positius, més aviat al contrari. Necessitem que dins aquests murs alts i poc transparents, de vegades aplaudits de vegades odiats, es promoguin accions que motivin al canvi i fomentin aquests canvis positius, accions amb intencionalitat educativa. Necessitem doncs, comunitats penitenciàries que treballin pel canvi positiu dels qui, en un moment de la seva història de vida, han transgredit la norma. Reinterpretem la màxima de Victor Hugo en la que se’ns emplaça a obrir escoles per anar tancant presons. Construïm centres penitenciaris educadors, centres que vetllin pel bon fer i el bon ser dels qui en formen part, i de ben segur podrem anar tancant presons.

I, per fer-ho, hem de convertir les comunitats que conformen els centres penitenciaris en ciutats educadores. Posem per davant del càstig l’educació, tot potenciant el treball motivador dels qui han d’entendre el sentit del contracte social. Posem per davant de l’aïllament la reincorporació, potenciant el treball en xarxa i comunitari amb tots els agents del nostre entorn, millorant els processos participatius entre tots ells. El desistiment delictiu és un procés que necessita de la complicitat de tota la comunitat. Però especialment posem enmig de l’equació els nostres ciutadans: interns, professionals, col·laboradors, voluntaris i tota la comunitat, tots som part d’aquest canvi educatiu, tots tenim responsabilitat en aquest canvi. Deia Meirieu que ningú canvia si no vol, però la pedagogia té la immensa capacitat de facilitar que aquest canvi es pugui donar.

Catalunya, amb el Model de Participació i Convivència, ha apostat per un model de Centre Penitenciari que entén el seu treball des de la mirada de la ciutat-comunitat educadora. Però ara cal que ens creguem que aquest canvi és possible i cal que hi participem totes i tots. Els pres és, i ha de ser, un ciutadà i és a través de l’educació que possibilitem processos de normalització social un cop acabi la condemna. Països com Uruguai ja es plantegen que les presons passin al Ministeri d’Educació, i és que, el que fem no és educar?