Viure en tarifa plana

Henri Ford va revolucionar la indústria amb les cadenes de muntatge a principis del segle XX, McDonalds ho va fer amb el menjar ràpid als anys 40, Starbucks amb les cafeteries als anys 70, Netflix a finals dels 90 amb la distribució de continguts audiovisuals, Apple va presentar l’iPhone el 2007, Airbnb va remoure el mercat de les habitacions de lloguer al 2008, Uber iniciar els seus moviments en el transport públic al 2009... I tot plegat deixant-me pel camí moltes grans i petites revolucions, però destacant algunes que han propiciat canvis organitzatius i culturals. Fins al punt  que en algun moment s’ha parlat de forderització, mcdonalització o uberització de la societat.

Aquest desenvolupament imparable, impulsat per un neoliberalisme sense fre que vol deixar-ho tot en mans del “mercat perfecte”, sembla que ens porta, gràcies a la irrupció de les tecnologies de la informació i la comunicació, a la intel·ligència artificial i a l’anàlisi de grans dades (big data) a una societat d’eficiència extrema del model de tarifa plana de servei.

En un futur no massa distant potser no tindrem roba de propietat. De la mateixa manera que ja cada cop tenim menys CDs de música i DVDs amb pel·lícules acumulant pols a les nostres prestatgeries, tindria sentit un servei que t’entregués cada dia, o cada dos dies, la roba d’acord amb un contracte amb tarifa plana? Un primer anàlisi de gustos i de necessitats, creuant informació del temps i de la teva pròpia agenda, et podria suggerir conjunts més adients i fer-te’ls arribar a punt per fer-los servir. En acabar la jornada, els retornaries a canvi d’un nou conjunt a punt. Ens oblidaríem de la rentadora de casa, de la planxa, dels armaris, d’endreçar, del canvi de roba d’estiu i hivern, d’acumular peces que ja no fem servir, de patir per les modes o canvis de temporada... sempre a punt per un preu mensual que s’ajustaria en tarifes des de més bàsiques a més Premium.

Des d’un punt de vista del planeta és evident que aquesta millora d’eficiència en l’ús, en el consum d’aigua i electricitat de les rentadores i les planxes, etc. suposaria una millora també significativa. A casa guanyaríem espai i ens estalviaríem mal de caps. Potser d’entrada ens costaria pensar que no tenim res en propietat, tenim accés a molt però no tenim res “nostre”.

Però, si busquem també l’eficiència a la llar i seguim amb el model de servei, com seria un negoci de transformació de la llar? A casa volem estar bé, estar còmodes i disposar d’allò que necessitem. Però no sempre necessitem les mateixes coses i moltes vegades acabem acumulant andròmines, patint l’obsolescència programada i el manteniment general de l’habitatge, etc. Un model de servei podria adaptar-se cada dia a les nostres necessitats, fins al punt que cada dia o cada pocs dies podríem canviar d’habitatge? Si no hem de fer mudança doncs ja ens serviran la roba o el menjar a la nova destinació, si tenim accés a tota la nostra documentació o serveis al núvol, què ens ho impediria?

Potser també pensant en millorar l’eficiència, quan no féssim servir l’habitatge algú altre en podria fer ús. Et llevaries al matí i quan et desplacessis on sigui que vulguis anar un servei de neteja ho condicionaria pel proper client i en poca estona tornaria a estar ocupat. Significaria una reducció considerable d’espais buits i el servei t’oferiria d’acord amb les necessitats específiques del moment allò que millor s’adapta. Tindries accés a una tarifa plana d’espais (llar, oficina, oci...).

Poc a poc sembla que podria anar desapareixent el significat de propietat privada perenne? Deixaríem de tenir de manera possessiva per ser usuaris temporals de les coses? Deixaríem de ser posseïts per les coses que comprem o accentuaria encara més la voràgine de consum? Suposaria una millora del respecte al medi ambient en termes absoluts? La renda mínima garantida seria aquella que s’ajustés a les tarifes planes de serveis mínims? El nostre treball personal seria en model de tarifa plana o de pagament per ús dels nostres serveis? La tendència cap als monopolis financers acabaria conduint a un únic gran conglomerat que ens oferiria tots els serveis (“Amazon Life” o “Google Life”)? Modificarien aquests canvis la nostra visió del món i de les relacions personals? Quins són els límits de viure en tarifa plana?