Tenim el repte de fer-te sentir a casa teva

Hi ha moltes maneres d'atendre a les persones, i normalment no totes són vàlides, la diferència ve donada per on poses l'accent, i quan parlo “d’atendre” no em refereixo exclusivament a una atenció sanitària, ni la que es dóna als serveis socials, ni a la línia educativa... Em refereixo a com ens relacionem amb les persones, en tots els àmbits i al llarg de la vida.

A Sant Joan de Déu entenem aquesta relació des de la idea d'hospitalitat, i com que aquest és un concepte ampli intentaré simplificar-ho amb una frase: “fer que et sentis a casa teva”. Què vol dir? Vol dir moltes coses. Algunes molt òbvies i d'altres més profundes. Agafant una metàfora simplista seria abocar aquell sentiment que tothom tenim quan tornem a casa després d'unes vacances, que tot i que has dormit en un llit meravellós, has menjat els plats més elaborats, no has hagut de fer les tasques de la llar i has pogut relaxar-te i tenir temps lliure per fer les activitats d'oci que no pots fer durant la resta de l'any, quan tornes paradoxalment penses “que bé que he arribat a casa!”.

Aconseguir que “un desconegut” tingui aquesta sensació des del primer moment que entra a casa teva no és fàcil, però és la nostra prioritat. El repte no és convidar la persona a entrar, ser respectuós i amable, donar resposta a les seves necessitats de manera coordinada, amb qualitat i professionalitat i acompanyar-la en tot el procés, tot això és evident. On realment està el quid de la qüestió és en renunciar als teus costums i preferències per respondre a la voluntat de l'altre. Llavors és quan podem dir que “es troba a casa seva” i no “com a casa seva”, una qüestió que res té a veure amb propietats, només amb sentiments. I és des d’aquí que hem d’entendre la idea “d’atenció basada en la persona”, és ella qui marca les pautes... el què, el quan i el com.

Tots aquests conceptes estan molt de moda, però per aplicar-los de manera profunda caldrà estar molt conscients i disposats a sortir de la nostra zona de confort.

I, en aquesta posada en pràctica, caldrà contemplar també que la mirada dels diferents actors convidats sigui holística, independentment que cada un sigui expert en un aspecte o matèria, ha d'estar atent a les necessitats i voluntats de la persona en tots els aspectes de la seva vida i actuar en conseqüència. Per això des de Sant Joan de Déu pensem que, independentment de l'àmbit a què et dediquis, has d'anar més enllà de la teva parcel·la d'expertesa i procurar activar els mecanismes necessaris perquè la persona estigui ben atesa en totes les seves dimensions.

Si agafem l'exemple de la cura de gent gran, no només cal donar una bona atenció sanitària, sinó que cal tenir en compte les seves característiques i també les seves prioritats segons la seva filosofia de vida. O en el cas d'un alumne, a banda de procurar un bon aprenentatge de coneixements, s'han de tenir en compte les seves circumstàncies personals i si cal, acompanyar-lo per fer-hi front.

Aquest és un canvi profund que exigeix la societat a tots els que ens dediquem a la cura de les persones. Avui dia a “l’expert” no se li demana una actitud paternalista, se’l col·loca en el mateix pla, de tu a tu, i d'acord amb els seus coneixements se l'hi exigeix informació completa, contrastada, basada en l'evidència i individualitzada, per tal que la persona atesa pugui escollir la millor alternativa per a ella.

Les institucions estem fent l’adaptació cap aquest model, però probablement és la societat qui porta la davantera. Hi ha aspectes del passat arrelats a la forma de fer actual que dificulten accelerar la marxa, però no tenim més remei que entendre-ho i acceptar-ho, i posar-se a treballar amb atreviment si volem donar una bona resposta.

A més, les necessitats socials cada cop són més grans, l'augment de l'esperança de vida fa que les malalties cròniques i les persones dependents experimentin un creixement progressiu i per tant, tot fa pensar, com diu una amiga meva, que potser mai aconseguirem fer realitat el somni que cap persona necessiti ser atesa.