Fem gran l’acolliment?

Aquests dies, al meu CRAE (Centre Residencial d'Acció Educativa), estem duent a terme diversos processos d'acoblament per a infants. Parlem d'infants que tenen entre dos i quatre anys i afortunadament el mateix sistema ha trobat dos papes acollidors, cosa que suposarà la fi de l'estada al nostre centre.

Això suposa una immensa oportunitat, en concret per una nena de dos anys que porta quatre mesos al nostre CRAE i que ja amb anterioritat va romandre en un centre d'acolliment quasi un any. Dit d'una altra forma, més de la meitat de la seva vida l'ha viscut en centres de protecció a la infància. Això suposa fer comiats, tenir un petit “dol” cap a l'equip educatiu, d'acord amb l'estima que la mateixa nena s'ha guanyat i que ens ha captivat dia rere dia a través del seu somriure i dels seus gestos des de l'esfera quotidiana que ens proporciona una feina tan intensa com l'educació als centres de protecció a la infància.

Però en el mateix equip també hi ha una immensa felicitat per l'oportunitat que suposa créixer en entorns normalitzats, en obtenir experiències de vida enriquidores que permetin a la nena desenvolupar-se de forma òptima en totes les seves vessants (físiques, emocionals, psicològiques, etc) que un centre pot atorgar en un temps determinat però no de forma perenne. I és que els centres haurien de tenir una estada limitada que no sempre es reflecteix en la realitat de la nostra praxi professional.

Ara bé, aquestes línies pretenen més aviat descriure altres tipus d'acolliment. I és que les experiències potser més conegudes o més visibles són les d'acolliment en família extensa o aliena de forma simple o permanent. Però la Llei de Drets d'Oportunitats d'Infància i Adolescència 14/2010 materialitza altres tipus d'acolliment i que en la pràctica quotidiana dels CRAE els coneguem com el de famílies col·laboradores.

Aquesta modalitat permet que els infants que participen d'aquest programa –majoritàriament majors de nou anys i que fa molt temps que viuen en un centre de protecció– puguin gaudir d'altres experiències familiars durant els caps de setmana, vacances i altres períodes temporals sense perdre el contacte amb la seva família d'origen.

Aquesta modalitat suposa, com s'ha dit, que els infants i adolescents puguin viure i gaudir d'experiències familiars que probablement no hagin viscut mai. Permet, alhora, realitzar activitats de caràcter social i familiar des de la quotidianitat, des de la normalitat. El fet d'anar a sopar, veure una pel·lícula, anar d'excursió a la muntanya o a la platja en un context més individualitzat –que no el tarannà col·lectiu que intrínsecament atorga el centre en les seves activitats quotidianes– permet fomentar els factors de protecció en els mateixos infants.

Fa setmanes que al nostre centre hem començat un procés d'acoblament amb la família col·laboradora d'un jove de 13 anys. Aquesta experiència està resultant enriquidora per ell, per la mateixa família i també per a l'equip educatiu que veu com el jove cerca el constant vincle i contacte amb aquesta família i no pas l'aïllament i desídia social que es reflecteix en el seu dia a dia al CRAE a través de la soledat, l'abús de les noves tecnologies o fins i tot una incipient violència verbal i emocional cap a ell mateix i cap als professionals que l'atenen.

El programa de famílies col·laboradores suposa, per tant, un respir, una generació de noves experiències que sens dubte li faran créixer i augmentar la seva estabilitat emocional, social i educativa, entre altres. La mateixa família ens diu sovint, i amb una certa preocupació, que el jove en qüestió no vol sortir massa de casa els dissabtes que passa amb ells. Que vol fer “sofà, peli i manta” després de sopar, i que fins i tot cuina amb ells. Que estan contents amb la seva actitud, que és molt comunicatiu, irònic, rialler, etc però que els hi agradaria fer moltes més coses fora de casa amb ell.

A aquesta família, en canvi, li donaria (ja els hi dono cada dijous que ens truquem per concretar els horaris del cap de setmana) les gràcies. Gràcies perquè precisament aquí radica l'èxit d'aquesta modalitat de programa: la normalitat de les seves accions. I és que aquesta normalitat és el millor que li poden oferir atès la motxilla que carrega el jove durant tota la seva infantesa.

Sovint des del món educatiu i les seves polítiques es cerquen metodologies, estratègies i accions fonamentades en la cerca de recursos materials i econòmics mentre que, els infants i adolescents –especialment la infància tutelada–, cerquen una cosa més concreta, més senzilla i segurament la més antiga del món des del punt de vista familiar: la presència. El fet de sopar i tenir unes persones que estiguin per tu; el fet d'escoltar-te. El limitar-te com a generació d'un entorn estable i de força seguretat és el que els infants –i els adults– necessiten/necessitem. Presència. Que estiguin per nosaltres. Que ens sentim estimats. Que ens cuidin.

Cal però, una major difusió d'aquest programa a través dels diversos territoris del país. I també la col·laboració de les xarxes i recursos territorials, especialment les provinents del món escolar, ja que un gruix important de les famílies col·laboradores procedeixen de les escoles o instituts del mateix infant/adolescent tutelat, recuperant així l'escola com a niu fonamental de socialització de l'infant. Atorgar, insisteixo, normalitat a les seves vides és i ha de ser un pilar de les polítiques adreçades a la infància, en la mesura que la societat vol i pot oferir, ja sigui de forma permanent en el cas de les famílies acollidores, o de forma esporàdica en el cas de les famílies col·laboradores.

En qualsevol cas, i abans de donar-vos les gràcies us pregunto: fem gran l'acolliment?

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article