Artesans i professionals (8): els monstres

“A la gent no li agrada, allò que no poden entendre. S’espanten”. (Patrick Ness, Un monstruo viene a verme).

“El Lobo se vestia con piel de cordero y el rebaño consentia el engaño”. (Mary Shelley)

Passejant, em va cridar l’atenció la frase que hi havia en el cartell de presentació d’un llibre. “El pitjor de veure monstres és que et tornin la mirada” (Ivan Ledesma, Negorith). De sobte, em va venir la imatge d’un monstre que et mira. Un monstre a qui tens por i et sosté la mirada. Un monstre que et fa baixar o tancar els ulls. Un monstre que, simplement amb la seva mirada, et destrueix.

Quants monstres coneixem? Sabem quins són nostres i quins són dels altres? Quins són reals i quins són de ficció? I quins són creats per nosaltres mateixos o impulsats per situacions externes? Hi vaig recordar a Frankenstein i altres monstres literaris propis de les dates en que em vaig trobar amb el cartell de la presentació i, no sé com, vaig acabar amb aquesta reflexió: Tots som monstres d’algú i tots tenim el nostre propi monstre que ens espera per retornar-nos la mirada.

Són monstres invisibles, físics, morals, vitals, professionals. Monstres que ens marquen i ens fan créixer o ens enfonsen. Monstres que poden ser buits existencials o, simplement, un record que no s’ha pogut tancar. Monstres que poden ser prejudicis socials o una manca de crítica al món i que ens fa assumir tot allò que passa al nostre voltant. Poden ser monstres institucionals o monstres que han conviscut amb nosaltres sempre i un dia, de sobte, esclaten.

A la tasca educativa i d’acompanyament a les persones i, en especial, als infants, ens trobem diferents nivells d’aquest monstre que et mira. Tots ells són diferents i, depenent de la nostra força i de la nostra passió en creure en el que fem, els refermem o no. En aquest sentit els monstres que ens acompanyen són diversos i complexos. Són monstres que sempre hi són i que, a vegades, costa no fitxar-se en ells, no treure-li la mirada. Són monstres que tots hem vist (que no mirat) alguna vegada. Monstres que fan por, monstres que reten, monstres que fan oblidar l’essència de la nostra tasca, el fet més important: l’infant, l’adolescent, l’adult,...i el seu acompanyament en la vida.

Hi ha un primer monstre. Un monstre ambiental. Un monstre que s’instal·la en les famílies, en algunes de les persones que conviuen en aquest nucli i que els fa diferenciar-se entre elles. Un monstre ambiental que es pot fer més fort, si els diferents membres de la família l’eviten o van perdent teixit social (amistats, feina, escola, somnis,...). Un monstre que quan et mira, et porta a la fugida, al no fer res, a la soledat fosca de l’habitació tancada al migdia. Un monstre que quan et mira es converteix en la teva mirada. Un monstre que si no lluites i l’acceptes, et fa seu amb rapidesa i sense miraments. Un cop ja tens al monstre dins teu, ell et controla els pensaments i les accions que realitzes.

Hi ha un segon monstre. Un monstre social. Un monstre que fa més gran al primer i l’acompanya. Un monstre que condemna. Un monstre jutge que segueix sense mirar-te, ja que només et veu. Un monstre que parla de tu, sense estar-hi. Un monstre que culpabilitza sense preguntar-se un perquè. Un monstre que es creu amb la veritat de l’entorn que comparteix amb tu. Un monstre que et culpabilitza dels seus errors. Aquest monstre és perillós, ja que et porta a llocs indesitjables i situacions que no voldries viure (robatoris, consum, bandes, maltracte, bullying, trastorns alimentaris,...). Aquest segon monstre té el perill de la marca. A diferencia de l’anterior que era més invisible i formava part de la història personal de cadascú, aquest et deixa marca, ferida, cicatriu. És un monstre que no oblida i sempre està allà.

Amb aquests dos monstres venen, a vegades, els nostres usuaris. Uns amb una edat ja avançada o amb alguna malaltia mental. Els usuaris i usuàries que acompanyo arriben amb una edat canviada (massa adulta o autònoma per l’edat física que tenen). Una edat que el primer monstre els ha canviat. Una edat que el segon monstre els ha fet mostrar per sobreviure. I amb ells dos vénen als nostres centres i es trobem amb altres nens i nenes en la mateixa situació que elles i, en qui reconeixen la senyal del monstre, l’estigma del monstre. I tenen por i han de tornar a lluitar en un nou espai, més reduït, esperant que algú el miri, no que el vegi, sinó que realment el miri i que aquesta mirada no sigui, un altre cop la del monstre. Però llavors apareix el tercer monstre.

El monstre institucional. Un monstre ple de pressa, de temps, de resultats, de papers. Un monstre que recull i acull però no reflexiona ni pensa. Un monstre que els invisibilitza del monstre social però que manté els seus prejudicis per la manca de planificació, de recursos i l’excés de queixes per la manca de temps i la rutina del dia a dia. Un monstre que els cuida, els protegeix, els acompanya però, en ocasions, s’oblida de l’essència, del més important: el subjecte i les seves necessitats i mancances. Un monstre que ha de mirar però només torna a veure. Un monstre que acompanya però no ofereix. Un monstre que cuida, descuidant. Un monstre sense temps que crema i fatiga als professionals i als seus usuaris/es. Un monstre que diferencia entre artesans (aquells que lluiten per un canvi en les institucions i en el propi monstre. Aquells que es permeten mirar que no només veure, que volen treure etiquetes i prejudicis, que ofereixen i intenten cuidar,...) i els professionals ( aquells que veuen al monstre i es queixen de la seva presència i que veuen però tenen por de mirar, por de descobrir al seu propi monstre interior i els seus prejudicis,...). El monstre institucional que es mira el melic constantment i que no permet millorar l’acció per què hi ha el que hi ha i tenim els “tempus” i les limitacions que tenim.

I arriba el quart monstre. Un monstre per sobre de tots ells. Un monstre que es basa en la mentida i en eslògans publicitaris de voler fer el millor per protegir a la infància en risc i a les persones que treballen en ella. Un monstre que no sap reconèixer les seves limitacions i mancances per poder fer una bona feina (o deixar-la fer). Un monstre que vol cuidar, sense saber cuidar. Un monstre atrapat en la seva pròpia teranyina publicitària i que esperem que en algun moment, sàpiga sortir d’ella pel bé dels nostres usuaris/es i també dels diferents professionals que els hi acompanya. Un monstre que ha de canviar, s’ha de transformar en alguna cosa millor per fer realitat el seu somni. El somni de l’acompanyament i la protecció dels infants, joves i famílies en risc. Si no ho fan, si no pensen com trencar aquest mirall de mentides convertides en eslògans, el somni es convertirà en malson i el monstre, definitivament, haurà guanyat la partida perquè ens estarà tornant la mirada a tots com ja està passant en l’actualitat (els narcopisos, la gent sense llar que moren als carrers, la gent que s’ofega als nostres oceans, els menors sense papers que ens arribem i recol·loquem sense saber que fem amb ell,...) .

Però encara hi ha oficis i professionals que s’atreveixen a mirar al monstre amb una mirada artesanal. I són capaços de mantenir una conversa amb ell. Una conversa imaginària que podria acabar així: “Et miro i reconec qui ets i ara ens acompanyarem per ser tots dos millors i cuidar-nos”. Artesans que no tenen por de mirar i donar presència al monstre per apropar-lo al somni universal de construir un món just per a tothom. Professionals artesans que saben veure “fins i tot que l’ésser més horrible pot tenir el seu costat més sensible”.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article