Des de fa un temps veiem el gran èxit que tenen diferents programes de televisió on es busquen persones amb alguna aptitud especial: cantar, ballar, cuinar, tocar un instrument... Doncs bé, al mercat de treball també es busquen persones amb talent.
La paraula talent prové del terme grec tálanton i feia referència al plat de la balança que servia per a calcular el cost de les mercaderies a través del seu pes. Tant pesava, tant valia. Actualment, però, s’utilitza per definir l’aptitud o el potencial d’algú per a certa activitat. És en l'Evangeli segons Mateu del Nou Testament on trobem la pista d’aquest canvi d’orientació.
En aquest relat s’explica la història d’un home ric que abans de marxar de viatge reparteix la seva riquesa entre tres servents. A un li dona cinc talents (monedes), a l'altre dos i al tercer una. Quan torna del viatge li pregunta a cadascun d’ells què n’ha fet d’aquells diners. Els dos primers van invertir els seus diners i van obtenir beneficis. El tercer va guardar els talents per por de perdre’ls. L’amo va premiar l’actitud dels primers i va censurar al darrer, a qui li va prendre el talent per donar-lo a qui ja en tenia cinc. Després el va fer fora de les seves terres.
La paràbola buscava un aprenentatge moral. Passant del talent, entès com quelcom que tens, al talent com la voluntat per desenvolupar-se un mateix. En el mercat de treball ho podem traduir com el que alguns autors anomenen tenir una “actitud empresarial” en relació a un mateix. Que cada persona esdevingui un subjecte actiu i autònom per desplegar estratègies de vida que li permetin incrementar el seu capital humà.
Aquest plantejament busca reduir la distància entre el treball que es remunera i el treball que efectivament s’obté. Una estratègia que només és possible amb el consentiment de propi treballador. La inclusió del talent en la lògica laboral permet pensar que el que està en joc ja no és el treball que es pot objectivar sinó la pròpia subjectivitat del treballador. I justifica l’acumulació de béns per part d’alguns, per la suposada incapacitat d’altres. És a dir, ens trobem davant la defensa de les desigualtats o l’actualització de l’efecte Mateu: el ric es fa més ric i el pobre més pobre.
No és tant l'objecte treball el que es posa a ser mirat, sinó la disponibilitat subjectiva. Justament aquí està la qüestió que plantegem: el talent passa a ser un element que genera rendiment en termes econòmics.
No acabo d'entendre l'última puntualització, entes com a una lógica que intenta escurçar la distància entre el treball remunerat i el treball obtingut, segueix sent l'objecte treball el que es posa a ser mirat. Traspassar d'aquí a posar en mirada la subjectivitat del treballador com acció a remunerar és un pas que crec va més enllà de l'ús del talent. Podriem entendre talent com una relació entre la capacitació i la habilitació del subjecte treballador enmarcat en una empresa?¿
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari