Per què la llengua de signes t’agradarà?

Recentment he llegit aquest article titulat Com els investigadors sords estan reinventant la comunicació científica, que explica com Lorne Farovitch, sord i doctorand en traducció en ciències biomèdiques de la Universitat de Rochester (Estats Units), crea signes per a conceptes que encara no tenen traducció. Quan una paraula encara no té un signe adjudicat se’l sol lletrejar, i amb els tecnicismes i argot mèdic, imagineu-vos com de feixuc pot arribar a ser discutir sobre, per exemple, l’Anaplasma Phagocytophilum.

Una idea preconcebuda sobre la llengua de signes és pensar que totes les paraules es lletregen, però com es pot intuir una conversa així seria inviable. La llengua de signes té “signes” que serien les nostres “paraules” i la llengua de signes té tot el que necessita per ser considerada una llengua més, incloses les metàfores.

Per què ens agraden les metàfores? Totes les llengües fan servir metàfores, forma part del discurs i dels recursos cognitius dels humans per comunicar-nos, tal com diuen George Lakoff i Mark Johnson al seu llibre Metàfores de la vida quotidiana, el nostre sistema conceptual es basa en gran part en metàfores, sobretot en l'abstracte.

Les metàfores ens agraden a tots, oients i sords. Ens agraden perquè ens ajuden a comprendre el món. Segons els mateixos autors, les metàfores poden ser ontològiques (dir el Boss, per referir-nos a Bruce Springsteen), estructurals (utilitzar llenguatge bèl·lic quan es parla de política), orientacionals (quan traslladem el món físic a l’experimental, “desfer-se en plors”) i d’imatge (quan per aparença física dos conceptes s’assemblen, “el país de la bota” per parlar d’Itàlia).

Una de les coses més meravelloses de la llengua de signes és la gran quantitat de metàfores que té. De fet, el 80% dels signes que s’utilitzen en llengua de signes són metàfores. “Ser submís/a” es fa emulant unes orelles de gos que tiren cap enrere, “Quedar-se amb la boca oberta” és literalment imitar amb la mà com la mandíbula inferior cau. Les metàfores ens agraden tant per la seva qualitat estètica però sobretot per la capacitat que tenen per permetre'ns copsar una idea o un sentiment que sovint és difícil de compartir.

Noves paraules, noves realitats. Els neologismes formen part de l’evolució natural del llenguatge, a una realitat nova li pertoca una paraula nova –o no, però això és un altre debat–. Quan s’entra en contacte amb una nova realitat cal anomenar-la, durant un temps es dubta i sol haver-hi una lluita de mots fins que en qualla un de definitiu.

És apassionant viure un procés de creació de paraules i terminologia. Tant la comunitat lingüística dels sords signants com la dels oients de qualsevol llengua ho vivim sovint però no solem reflexionar-hi. Per exemple, la paraula “Facebook” en català oral hem optat per fer un manlleu d’adopció (no hem canviat ni la prounica, ni la grafia, ni ho hem traduït), en llengua de signes catalana s’ha optat pel nou signe americà “cara-llibre” en anglès té més sentit, en català és una traducció i ho podríem considerar una forma alternativa d’anomenar-ho. Aquest neologisme és poc controvertit, però quan cal decidir com anomenem una realitat n’hi ha que ho són més i que ens ajuden a reflexionar com a societat, com ara “ser discapacitat o tenir una discapacitat?”, “matrimoni gai o alguna altra cosa gai”, “violència masclista o domèstica?”, etc.

La comunitat sorda signant és una comunitat lingüística minoritària i com totes les llengües minoritàries solen coixejar en nombre de parlants, presència pública, interès social o públic, etc. Tanmateix, totes les llengües tenen singularitats que ens ajuden a entendre el món, perquè no només n’hi ha una realitat, sinó tantes com subjectivitats existeixen i com diu la metàfora; la realitat és polièdrica –i jo afegiria– amb infinites cares. Conèixer més llengües només ens pot fer més lliures i salvar-nos de dogmes i relats únics. Penso que és el nostre deure i ens beneficia a tots protegir les llengües i les seves metàfores, perquè parafrasejant el poema, “si res ens salva de la vida, que la llengua ens salvi de la realitat”.