Educació social i autogestió de les emocions: qui ens cuida?

“Cuidar al cuidador”. Aquesta frase la diu sovint una companya meva de feina, en una de les múltiples reivindicacions que fem a les institucions. Perquè en el quotidià de la nostra tasca socioeducativa vivim, acompanyem i sovint patim els processos d’exclusió social i forta vulnerabilitat que tenen els subjectes de la nostra acció socioeducativa. Malgrat tot, ells inexorablement són els protagonistes reals de les seves vides, però nosaltres som uns actors i actrius de luxe en el seu acompanyament quotidià.

Però, és clar, treballem amb persones i som persones. I aquesta tasca ha d’anar acompanyada d’una forta autoregulació de les nostres emocions: compromís, ètica del treball, barrera professional, empatia, ràbia, alegria, tristesa, implicació, etc. Són molts conceptes que hem de gestionar si volem fer una feina objectiva pel que fa a l’acompanyament de les persones amb les quals treballem dia rere dia (adults, infants, joves, gent gran, etc) en la gran amalgama de col·lectius que representa l’educació i el social.

Ací radica la importància del vincle. Vincles que segurament de forma inicial generem de forma artificial. Sovint no triem iniciar aquesta relació professional: quan un infant arriba al nostre centre de protecció, quan una dona ha patit una agressió masclista, quan executem una mesura de llibertat vigilada imposada per un jutge a un jove de 15 anys, etc. Però, i aquí una de les majors virtuts de l’educació social, el treball constant amb aquestes persones fa que aquest vincle inicial i superficial esdevingui un vincle real.

No obstant això, els vincles reals tenen un poder simbòlic en la relació socioeducativa. Podem ser una gran guia en l’acompanyament de les persones però a escala personal pot convertir-se en un maldecap quotidià sobre com podem incidir perquè les persones amb qui treballem puguin trobar elements resilients per sortir-se’n. Més com quan em deia un company aquests dies, els vincles perduren en un llarg termini, dins d’un sistema precaritzat on hi ha una alta rotació de treballadors i treballadores dins de les entitats i serveis, atès les condicions laborals que enguany tenim.

Ara bé, com ho gestionem tot plegat? Responent a la frase de “cuidar al cuidador” considero que tots els treballadors i treballadores del món social i educatiu tenim un fort buit institucional sobre com gestionem tots aquests processos en el nostre quotidià. Sobre com les entitats i serveis on treballem acompanyen als treballadors en la lluita interna que genera la gestió de les nostres emocions envers la barrera professional que, se suposa, hem de tenir.

Crec que una de les causes radica en què encara avui dia hi ha termes “tabús” en la nostra tasca. Gestionem, en l’àmbit individual i col·lectiu, moltes responsabilitats entorn de les persones amb qui treballem i que configuren esferes molt importants d’aquestes persones: educació, salut, lleure, drets, habitatge, cura, acompanyament, etc. Tot dins de l’encàrrec institucional que alhora tenim segons el servei que prestem. Entre aquests tabús cal destacar la implicació, per exemple: si duus el treball a casa ets massa implicat. Si exteriorment sembla que no t’afecti vol dir que de cara als companys/es no t’afecta la tasca diària.

O altres temes que afortunadament anem visibilitzant, com les agressions a educadors/es i treballadors/es socials. O la impotència que ens genera no atendre de forma individual les respostes que necessiten els educands de la nostra acció. Perquè sí, ens genera molta impotència el no poder arribar no per manca d’acció individual sinó per inacció de les institucions en termes col·lectius que suposen, a més, una mena de victimització secundària en determinats col·lectius que ja “ens arriben” fortament castigats i estigmatitzats per la societat.

Visibilitzar i mostrar les nostres pors envers les emocions suposa un alt grau de valentia i compromís social envers l’encàrrec que tenim per garantir els drets de les persones amb les quals treballem. Suposa adherir-nos a les seves lluites, als seus processos i al seu acompanyament. Necessitem parlar-ne, trobar-nos, reflexionar, lluitar, conquerir drets pels treballadors i treballadores (a nivell laboral, econòmic i social) amb una fita comú: avaluar i innovar la nostra praxi.

Per tot plegat, seria bo que entre els diversos col·lectius d’acció social i educativa ens aturem i reflexionem sobre què necessitem per gestionar i regular tot el conjunt d’emocions que sorgeixen arran de la nostra tasca. Que des de les institucions sorgeixin iniciatives de cura al treballador com ara formació específica, atenció individualitzada, psicosocial o terapèutica per tots aquells treballadors/es que vulguin i/o necessiten un espai on poder treballar una esfera més de la nostra tasca: la gestió de les emocions.

Perquè tenim clara una cosa: si ens cuidem entre tots/es, cuidarem millor.