És la vocació el motor de les educadores i els educadors socials?

Durant els darrers anys, m'he estat preguntant sobre la vocació: què la mou? Que genera? Es pot perdre? Mai he dubtat de la meva vocació, perquè l'entenc com a aquella força que fa que m'apassioni la meva feina, però d'on neix aquesta força? És massa intensa i la sento tan endins, que és impossible que aparegui sense més.

Fa pocs dies, una alumna d'últim any del grau d'educació social de la Universitat Oberta de Catalunya es posava en contacte amb mi per a demanar-me una entrevista. Durant la conversa, i parlant de la seva experiència durant les pràctiques, em va traslladar el neguit que li va crear descobrir en els equips educatius una certa tendència a l'immobilisme, com si no fer res fos una solució en si mateixa de problemàtiques quotidianes als serveis.

Em vaig reconèixer en ella, l'estudiant d'últim any que jo mateixa vaig ser no fa massa temps. Aquell constant qüestionament cap a les intervencions, cap als professionals i cap a mi mateixa; aquella constant necessitat de buscar l'essència de l'altre, d'entendre a l'altre, de buscar el perquè, el com i l'on; i la necessitat de llegir, de pensar-hi, de parlar-ne i d'escriure.

Parlar amb ella va fer que parés a pensar-me ara com a educadora. Tot va bé a la feina, formo part d'un equip fantàstic, els joves amb els quals treballem són veri  tables lluitadors, però, i el meu esperit qüestionador? I la passió que em travessava com una fiblada quan trobava respostes, quan tenia idees o quan l'altre, a qui acompanyava, em reconeixia com a un pilar important en el qual recolzar-se? On estava l'educadora combativa disposada a fer trinxera junt amb aquells a qui acompanyava? M'havia acomodat?

No. Segueixo preguntant-me si ho estic fent bé, segueixo reflexionant sobre fins a quin punt els encàrrecs són controladors o facilitadors i segueixo buscant respostes en les companyes, en els joves i als llibres. Però necessito conèixer bé les regles del joc i d'una forma latent, gairebé inconscient, he estat buscant el perquè, el com i l'on, a un nou escenari i amb un nou col·lectiu, amb el que no havia treballat fins ara, per a connectar-ho amb quelcom que pogués reconèixer en mi.

I és que, és així com entenc l'educació social: sentint-la. Parant-me davant les ferides obertes de l'altre i reconeixent en elles sentiments viscuts i patiments passats. El dolor, igual que l'amor, és universal; i és a través del dolor que connecto, perquè el vaig sentir, el vaig suportar, i sé que pot ser tan absolutament intens, que et pot empènyer cap a la fina línia que hi ha entre el seny i la bogeria. Sé la por que es passa i sé que se sent una buidor freda que et fa sentir sol, encara que s'estigui envoltat de gent.

I d'aquí és d'on surt la meva vocació, d'allò més íntim i profund i des d'on em col·loco per a reconèixer a l'altre. Perquè, per mi, l'educació social implica posar-te en joc, estar disposat a obrir-te en canal, acollir, donar cops a la taula, pensar, inventar i créixer. En definitiva, sentir; sentir profundament des de la serenor que et dona ser una supervivent. I és des d'aquí, des d'allò que no es pot quantificar ni parametritzar, des d'on s'ha de qüestionar constantment: al poder, a la dinàmica social, a la institució, a la norma, a un mateix.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article