La dignitat viu al carrer

Mar Barberà Heras  @mbarberaheras 

“Les persones que dormen al carrer no dormen, estan en alerta”, destaca Ferran Busquets, director d’Arrels Fundació davant un grup de persones. Són voluntaris de l’entitat, que pentinaran els carrers de Barcelona aquesta nit de dimecres. A les 22 h, el número 24 del carrer de Riereta espera, ben il·luminat i amb les portes obertes de bat a bat, l’arribada d’aquestes persones voluntàries, que fan filera ordenada a la vorera. Dins: fruita, aigua, fruits secs, garlandes de colors i molta energia per repartir. La nit serà llarga. Els voluntaris es distribueixen en equips de tres. Els coordinadors de cada grup reparteixen les enquestes i responen dubtes. Un cop enllestits, surt l’expedició. És mitjanit.

Fa quatre anys que Arrels realitza el cens per conèixer qui són i com són les persones sense llar. “Quan parlem de cens, parlem d’apropar-nos a les persones, no només de fer recompte. Amb aquesta acció tenen la sensació que algú es preocupa per ells”, explica Busquets qui assegura que “tot i que el recompte és molt més ràpid, el cens interessa per saber com està la persona”.

La Míriam i el Carlos són dos estudiants de psicologia de 22 i 23 anys, respectivament, que, juntament amb la Luisa, formen un dels grups que caminarà per la Barceloneta, amb el Cesc de coordinador. “Qualsevol cosa que necessiteu truqueu-me i vinc de seguida, vaig en bici i rondaré per la zona tota la nit”, els adverteix. L’entrega del Cesc és evident. Els voluntaris s’estrenen i ho fan amb moltes ganes. Venen de Sabadell i han aparcat el cotxe a la Rambla. Una mica perduts, caminen amunt i avall fins que el troben. Ja ho tenim, ara sí, el barri mariner ens espera.

El trio de la Barceloneta ja ha aparcat i es disposa a buscar persones que dormen al carrer. Troben la primera. És un home. El desperten, el saluden i ell, molt amable, vol invitar-los a una cervesa. Va una mica begut i no parla l’idioma. Decideixen tallar la missió. Continuen.

La xifra de persones sense llar, lluny de disminuir, ha anat a l’alça a la ciutat. “No baixa perquè no s’estan fent els deures”, assenyala Busquets

La persona que troben a continuació dorm a les portes del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, l’emblemàtic edifici rodó, dissenyat amb fustes. La persona no vol parlar. Continua dormint arraulit en una manta. La següent persona sense llar que es troben els voluntaris dorm a pocs metres d’aquesta última. El desperten amb molta cura. S’incorpora. La Míriam intenta començar amb les primeres preguntes de l’enquesta. El noi no parla cap idioma en concret, però els xoca la mà. Bon rotllo. Gràcies i adéu.

La xifra de persones sense llar, lluny de disminuir, ha anat a l’alça a la ciutat. “La xifra no baixa perquè no s’estan fent els deures”, assenyala Busquets. Entre les propostes que explica el director de l’entitat, destaca l’habilitació d’espais provisionals amb capacitat per a deu o 15 persones mentre esperen habitatge. Gràcies a aquest cens saben, per exemple, que el 60% de les persones que dormen al carrer porten més de tres anys fent-ho.

L’Ahmed té 57 anys i és de Bulgària. Després de perdre una feina de cambrer, fa dos mesos que dorm al carrer. No només hi dorm, hi viu. Els voluntaris arriben sigilosament i el saluden. Es desperta amb un somriure. Són les 2.00 h de la matinada. Ell s’incorpora i es disposa a contestar l’enquesta amb molta paciència. Els adverteix, però, que no parla gaire català ni castellà. S’entenen en anglès i alguna paraula en alemany. “Nein”, diu contundent quan la Míriam, seguint amb el fil de l’enquesta, li pregunta si ha tingut problemes amb la policia. “Nein. Els policies sempre venen a parlar amb mi, em pregunten com estic”.

Protegit per les baranes separen la sorra del passeig marítim, just davant de l’edifici de l’Hospital del Mar, els explica que al matí es desplaça cap a la porxada que tenim judavant, i allà es protegeix del sol. A la nit creua el carrer de dos carrils en sentits oposats, i encara creua el carril bici i es torna a instal·lar al costat dels balconada, que fan de mirador de l’arena.

Quan li pregunten per la dutxa es gira i intenta acaparar, amb els braços ben oberts, tota la immensitat del mar que s’imposa darrere d’ell. Torna a somriure. Els diu que no té problemes de salut, tot i que s’ha de cuidar el cor. I que no beu alcohol. “Només una mica de vi per curar el cap”, ens diu assenyalant un brick que té posat en una mena de taula que s’ha construït ell mateix amb unes fustes. Tot polit. Les fustes, la disposició del brick, dos entrepanets ben conservats amb paper film. Un pot amb arena de colors. L’Ahmed té la mirada netíssima. Ara s’arrenquen i el conviden a una cigarreta. Fumen. Continua la conversa. Les barreres idiomàtiques es volen imposar però, com diu ell, nein.

La Luisa ha guardat tota la informació de l’Ahmed a la carpeta blava que els han repartit els coordinadors d’Arrels abans de sortir de la seu. Ella venia de casa amb els deures fets: “M’he llegit l’enquesta per poder actuar millor”. Ja tenen la primera entrevista feta. Baixen per les escales que arriben a peu de platja i segueixen caminant. Són les 3.00 h de la matinada.

Mentrestant, la Paula Ericsson i un grup de tres voluntaris més caminen pel barri del Raval. Entrevisten una família de mare i filla. Fa una setmana que han arribat a Barcelona, venen de Romania. Ha mort el tercer integrant de la família, el pare i espòs. La filla fa de traductora a la mare. Ericsson és el segon any que fa el cens d’Arrels. És periodista i sent que “és una manera de preguntar coses a gent que normalment no podria”. “Descobreixes diferents maneres d’actuar i humanitzes la situació d’aquestes persones”, diu.

“Descobreixes diferents maneres d’actuar i humanitzes la situació d’aquestes persones”, diu una voluntària

Aquest any ha passejat pel Raval i ha entrevistat un total d’11 persones. L’any passat va caminar per la zona de Camp de l’Arpa, un barri al nord est de la ciutat que no alberga tantes persones sense sostre. La nit se li va fer més llarga. Aquesta nit ha ajudat a completar vuit de les 339 enquestes d’Arrels. Unes enquestes que duren entre 20 i 30 minuts i que segueixen un model internacional. L’enquesta s’està fent a ciutats com Berlín o Dinamarca.

En total, els voluntaris han localitzat 1.195 persones que dormen al ras i han aconseguit censar-ne 339, que són les que han contestat l’enquesta que ha elaborat la mateixa entitat.

L’artista Mireia Sallarès explica que els currículums de les persones haurien d’incloure la “vida viscuda” de cadascuna d’elles. Els currículums d’aquestes 1.195 persones omplen pàgines i pàgines. D’una vida viscuda que no han triat ni, molt probablement, haurien volgut. El que sí que han triat, però, és viure la vida, la viscuda i la que viuen, amb dignitat. Quan l’adversitat juga la partida, la dignitat és una bona eina per guanyar-la.