Qui paga els serveis socials?

El debat al voltant del finançament dels serveis socials fa temps que cueja i és resultat de factors diversos com el dèficit històric en serveis socials que pateix Catalunya, les males previsions pressupostàries de la Llei de la dependència o el complex tema del copagament que apareix sempre en temps de crisi.

Als anys 80 l'Estat espanyol va aprovar les lleis que universalitzaven l'educació i la sanitat. La Transició avançava amb força, Europa exigia i el discurs governamental parlava d'igualtat d'oportunitats a tots nivells. Donar educació bàsica i gratuïta a tothom i garantir un accés universal a la sanitat a tota la població eren elements imprescindibles de tota societat avançada. Es volia seguir l'exemple del nord d'Europa (Suècia, sobretot) on els governs socialdemòcrates feia anys que havien consolidat un model social basat en el pacte entre treballadors i empresaris que garantia drets socials i laborals a canvi del manteniment i l'impuls de l'economia productiva.

L'Estat del benestar mediterrani

Al sud d'Europa, però, les coses no serien tan fàcils. Les condicions culturals, econòmiques i socials no feien possible la creació d'un model igual al nòrdic i es va optar per a construir un model sui generis que va acabar sent menys intens en la protecció social i amb moltes mancances. La crisi econòmica dels 80 fruit del procés de desindustrialització va fer que els serveis socials no es consideressin com a elements prioritaris per a la construcció de l'Estat del benestar a casa nostra. D'aquí que l'assistència social a Catalunya porti 30 anys de retard respecte l'educació i la sanitat, i hagi estat considerat des de sempre la germana pobra de les polítiques socials.

Tal com cita el professor de sociologia de la UPF, Gösta Esping-Andersen, en el seu reconegut llibre Els Tres móns de l'Estat del benestar al món existeixen tres tipus de models de protecció social: el liberal, on el sector privat ofereix serveis a gran part de la població i l'Estat només s'encarrega de les classes més desafavorides (EUA, Regne Unit); el conservador, on la protecció social va lligada a la contribució econòmica a la seguretat social que fa el treballador (Alemanya, Àustria) o el model socialdemòcrata, on el sector públic ofereix serveis per a tota la població sigui quina sigui la seva renda. I, com dèiem abans, el model mediterrani, on l'Estat ofereix serveis socials a les persones amb rendes baixes i on les famílies (sobretot les dones) de classe mitjana (massa rics per accedir els serveis públics, massa pobres per accedir a uns serveis privats amb preus abusius) han estat les garants de donar atenció a les persones amb dependència i als infants.

La revolució que han suposat la Llei 12/2007 de serveis socials catalana i la 39/2006 d'atenció a la dependència han fet canviar les coses a casa nostra. Aquestes dues lleis han vingut a suplir les mancances que durant tant de temps havien patit els serveis socials; assistencialisme i pocs recursos. La nova legislació representava, doncs, un nou escenari on construir un sistema d'atenció basat en la universalització (serveis socials per a tots aquells que tinguin una necessitat social i finançats pels pressupostos públics). La pregunta que es fan molts és si serà possible.

El finançament mediterrani dels serveis socials

Per entendre el drama de com i qui paga els serveis socials al nostre país cal entendre que a l'Estat espanyol, després de la Transició, es va produir una descentralització de serveis que no va anar acompanyada dels recursos econòmics pertinents. Va ser una cessió de serveis i prou.

Per altra banda, a partir de l'any 1988 es posa en marxa el Plan Concertado para el desarrollo de prestaciones básicas de servicios sociales en corporaciones locales. Un instrument que crea el Govern espanyol per a 'controlar' i finançar els serveis socials bàsics dels ajuntaments. En definitiva, un pla finalista, obligat per l'Estat a les autonomies i que ha representat un altre element de desequilibri territorial en el repartiment de fons. Sobre aquest tema són recomanables els estudis i els informes del consultor Victor Bayarri de la consultoria Alter-civites.

Tot plegat, les formes de finançament estatal dels serveis socials han estat marcades per la falta de criteris racionals, no han tingut en compte el cost dels serveis a Catalunya i encara menys el tant per cent de població que s'atén.

La falta de previsió del Govern espanyol en la gestió de la Llei de la dependència s'ha de sumar a tot aquest ball de xifres i de manca de finançament en un temps de crisi, en què les retallades a la despesa social poden acabar perjudicant a les persones més febles de la nostra societat, necessitades d'ajudes i suports per a poder viure.

Perillen els drets socials

La crisi econòmica, la pressió dels mercats internacionals, la crisi del deute i la tempesta financera que estem vivint han fet que els Governs d'arreu hagin vist retallades les seves perspectives d'ingressos en gran mesura, mentre que els seus compromisos socials, arran dels desplegament de lleis que han garantit els drets socials, segueixen vigents.

Tot això condiciona en gran mesura el debat sobre el finançament de la sostenibilitat de l'Estat del benestar actual; experts com Vicenç Navarro o Albert Serra en parlen sovint en els seus escrits.  

Davant de tot això s'obren nous debats sobre la necessitat del copagament (participació de l'usuari en el pagament del servei) similar al debat que s'està produint en l'àmbit sanitari o com el que es produeix en el servei d'ajuda adomicili que impulsa la Diputació de Barcelona.

Amb tot, la manera de lligar finançament dels serveis socials, reforçament de la cohesió, els drets socials i la igualtat d'oportunitats és el repte que té avui la protecció social.  Partidaris i detractors dels diferents models plantejats intenten fer sentir la seva veu i guanyar espais de comunicació per a fer-se visibles. Un dels més innovadors i originals segueix sent el plantejament d'una renda de ciutadania que planteja el professor de la Universitat de Barcelona, Daniel Raventós. Estimulants idees per a un debat que es preveu llarg i ple de tensions.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article