La manca d'entesa entre l'àmbit judicial i el sanitari perjudiquen una possible assistència per als presos amb trastorns mentals, pensada més enllà de les reixes dels centres penitenciaris. Una situació que deixa de banda la possibilitat de reinserció. La secretària general d'Institucions Penitenciàries del Ministeri d'Interior, Mercedes Gallizo, ho veu clar: "Ara que no hi ha manicomis, només queden les presons".
Sona la música d'El Cigala a la minicadena després d'un àpat copiós. En José María, que no és gitano però tots diuen que ho sembla, té trenta-set anys i renta una pila de plats. Entre el sabó apareix la mà d'en José María, amb un tatuatge del yin i el yang- Fa un any que se'l va fer.
En José María és de Barcelona, ha viscut quinze anys a Fuerteventura (Canàries) i d'allí va anar a la presó de Tahíche (Arrecife) per robar: "Vaig complir set mesos, treballava no vaig complir l'any sencer. Em tocava netejar els jardins".
Va ser sortir de la presó i començar a moure's entre tripijocs i bitllets grans. Robar i les drogues han estat el seu delicte. "Els mals de cap", com diu ell, han estat la seva bogeria i el seu deliri, i el que va fer que fos ingressat a la unitat d'infermeria de la presó de la Model a Barcelona. Ho recorda molt bé: "Dos anys, quatre mesos i un dia".
Uns gossos llauradors, que ara mira en una fotografia vella i mig trencada, van ser la seva distracció durant el internament al Centre Psiquiàtric Penitenciari de Fontcalent, a Alacant. Es va passar tota la condemna cuidant aquests gossos. Allí, també per robar, va estar-s'hi sis anys: "Em medicaven i hi havia metges tot el dia per controlar".
De Fontcalent va anar directament a l'associació valenciana Àmbit, que té un pis tutelat al barri del Cabanyal: "Com més temps pugui, em quedo perquè aquí s'està molt bé". Una casa de noranta metres quadrats, amb les parets pintades de colors llampants, tres habitacions, terrassa i dos banys. Per trobar feina, ho té difícil. Ara rep una pensió de 300 euros per incapacitació, però ell vol ser fuster, com el seu avi. Al pis tots el residents se senten ben tractats, però pocs tenen actualment una professió. Fan càbales, però no ho tenen gens clar a l'hora de decidir cap a on volen reenfocar la seva vida; les pensions per incapacitació i l'ajuda d'associacions com Àmbit, els arriben per viure.
Sembla que la situació dels malalts mentals a la presó havia de millorar quan es va posar en marxa, el març de l'any passat, el Protocol d'Atenció al Malalt mental a la Presó (PAIEM).
La realitat actual queda lluny del que s'esperava. Gallizo encara creu que les persones amb trastorns "alteren la convivència a la presó i provoquen la majoria d'incidents", una declaració que va fer durant la celebració de la jornada ‘Presons avui: salut mental i exclusió social', que va tenir lloc el mes de novembre passat a Madrid. Només trenta-cinc centres apliquen el PAIEM actualment i Espanya només disposa de dos centres psiquiàtrics penitenciaris per a l'Estat: un a Sevilla i un altre a Fontcalent. Pocs llits i pocs recursos per a una situació que augmenta cada dia: el 12% de la població reclusa necessita tractament psicològic. Susana Cubría, psicòloga d'Àmbit, afirma que el PAIEM els va arribar per sorpresa: "El que fem és intentar adaptar-lo al que tenim".
Catalunya
A Catalunya funciona d'una altra manera. Aquesta comunitat autònoma és l'única que s'encarrega de les competències en aquest àmbit, des de 1984, i, a diferència de la resta de l'Estat, no disposa de cap centre psiquiàtric penitenciari. "El que hem volgut aconseguir és que la gent que és a la presó tingui el mateix que una persona que és a fora", diu el cap de l'Àrea de Sanitat Penitenciària de la Direcció General de Recursos i Règim Penitenciari de la Generalitat de Catalunya, Rafael Guerrero.
No volien una xarxa paral·lela sinó una xarxa conjunta: "S'ha aconseguit que els psiquiatres que van a la presó no siguin psiquiatres del Departament de Justícia, sinó que formen part de Salut i pertanyen a l'entitat proveïdora dels serveis de salut mental del territori". Una diferència substancial que els desmarca de la resta d'Espanya i a la qual el responsable de Salut Mental del Govern de Navarra, en José Domingo, aspira a arribar. "No és infreqüent que hi hagi una persona de l'empresa privada que aconselli al jutge que apliqui una pena que és inexistent o de la qual la comunitat autònoma no es pot fer càrrec", explica Domingo. I és que ara a Navarra han començat a fer un Centre Psiquiàtric Penitenciari "i ningú no s'hi implica per saber què passarà a dins", assenyala.
A Navarra i a la resta d'Espanya encara no tenen articulat un sistema per seguir el tractament del pacient quan la mesura de seguretat de l'inimputat s'ha acabat. A Catalunya la continuïtat s'aconsegueix. El 60% de les persones declarades inimputables i que han d'estar sota una mesura de seguretat són fora de la presó en una hospital de la comunitat. L aresta d'inimputables són a la Unitat d'Hospitalització Psiquiàtrica, a Brians I (Sant Cugat), on són tractats per professionals que, quan finalitzin l'estada a la presó, continuaran atenent-los.
El imputables segueixen un altre camí; els centres penitenciaris de la comunitat catalana disposen d'unitat d'infermeria psiquiàtrica. "Es desenvolupa un tractament terapèutic en què es tracta l'aspecte farmacològic i el terapèutic, i que inclou un servei de rehabilitació social i de residència per a malalts mentals", indica Guerrero.
La sobretaula
Avui, a l'Enrique li toca escombrar el menjador. En aquest pis tutelat totes les tasques estan repartides, encara que avui al Manuel Puebla, el psicòleg de guàrdia, li ha tocat fer el menjar, perquè els residents encara no havien arribat de les activitats que tenen programades per avui. "Vinc de piscina", diu l'Enrique, que té ganes d'explicar la seva història. Va passar vuit anys en una presó de Galícia. A la presó de Picasent les coses van canviar: "Em vaig encarregar de cuidar a un malalt i es va morir mentre li agafava la mà. En un alè se'n va anar". A la cartera guarda una foto de quan ell (Enrique) era jove i "guapo", diu entre rialles. Li recorda temps millors, tot i que les drogues també li han passat factura. Va passar al mòdul d'infermeria pel VIH i pel trastorn mental que pateix.
Arriba el moment del cafè i el cigarret. L'Enrique, com gairebé tots en aquesta casa, fuma, encara que cada calada no li prova gens ni mica i li produeix una tos que no s'atura i que sembla que l'hagi de matar. Però encara no li toca; aquesta nit tenen un sopar de pis en un restaurant xinès amb bufet lliure. "No recordava que avui teníem el sopar; si ho arribo a saber, hauria menjat menys al Telepizza", diu el més jove de la casa, el Raúl. Havia demanat diner al Manuel per anar a menjar a fora. Els administren la paga. Només té vint-i-quatre anys i pateix esquizofrènia paranoide. Ara té al cap una idea concreta: es vol vendre la consola i l'ordinador per comprar un altra més bo.
Yolanda
La Yolanda arriba a casa. Aquí tots, monitors i residents, es fan petons quan es veuen. "Vaig ser a la presó quatre mesos i després va venir a buscar-me la Concha", diu la Yolanda, amb vergonya; la gravadora la impressiona una mica. La Concha Calvet és la coordinadora de l'associació Àmbit. Varen trobar a la Yolanda a Fontcalent molt desmillorada. Les drogues li havien provocat que estigués extremadament prima i amb ganes de consumir. "Ara té el cap increïblement bé", diu la Concha, encara que va voler deixar de visitar el pis dos o tres cops. Ara s'ha independitzat i avui ha vingut a fer un cafè i a buscar la metadona. La realitat de les presons se centra en una patologia dual.
S'imposa la toga
Mariano Hernández, psiquiatre del Ministeri de Sanitat, Política Social i Igualtat, es va atrevir a dir en les jornades sobre presons, dutes a terme a la capital espanyola, que és més probable que acabi a la presó una persona amb trastorn mental que una que no en té cap, "entre altres coses, perquè el jutge no sap què fer amb la perillositat en comptes de facilitat un tractament".
Sembla que els jutges són els gran culpables de la mala gestió que encara avui hi ha als centres penitenciaris pel que fa a la persones que pateixen un trastorn mental. "El jutge vol les coses clares", diu Domingo, en referència als informes que s'utilitzen per sentenciar una persona: "Aquests informes potser s'han elaborat amb la intenció d'utilitzar-los per a altres interessos".
El metge forense Àngel Cuquerella, del Institut de Medicina Legal de Catalunya (IMLC), afirma: "Quan els jutges, en un cas complicat i en delictes amb cert pes, ens exigeixen peritatges al metges forenses, no són vinculants per al jutge, són informatius, però sí que solen fer cas d'aquests peritatges en matèria de malaltia mental". Uns informes que poden transformar-se en hores d'entrevistes i durant diverses vegades. Malgrat tot, per Cuquerella, també, "el jutge vol saber, en termes frívols, si hi ha bogeria o no". Segons explica, la formació en dret és molt criminològica, i denuncia que avui en dia, encara, es diferencia entre la pena que s'aplica al subjecte i la que se li aplica sota el influx del trastorn mental. Moltes persones intenten enganyar al metge forense per fer-li creure que tenen un problema psicològic, perquè saben que el tracte és diferent en un centre psiquiàtric penitenciari que en una presó.
Text i fotos: Beatriz Castillo
Reportatge publicat al nº2 de JOIA Magazine de la Salut Mental
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari