Quan l'èxit d'un jove es converteix en el de tota una comunitat

Mar Barberà Heras  @mbarberaheras 

“Un 40% de l’alumnat d’origen senegalès o gambià suspèn l’ESO. Si no fem accions de prevenció, la xifra suposarà una bomba social que pot esclatar d'aquí a cinc o deu anys”, diu el secretari adjunt d'Igualtat, Migracions i Ciutadania, Carles Macian. Una investigació recent de la Universitat Autònoma de Barcelona revela que el 17,3% dels fills de famílies d’origen estranger que ja han nascut a Catalunya i el 29,2% dels alumnes d’origen immigrant no assoleix l’educació secundària. Ambdues dades superen de llarg el 10,3% de joves autòctons que no assoleixen aquest nivell. Per aquest motiu, és clau tenir referents educatius, joves que són exemples d’èxit en cadascuna de les comunitats d’origen estranger que viuen a Catalunya. Per què? Per al futur de les noves generacions, per a l’èxit comunitari i, sobretot, com diu Macian, “per trencar estereotips”.

“Hem de treballar molt perquè l'èxit escolar arribi a tothom”, afegeix Macian. Seguint amb aquesta idea, des de l’any 2005 el sistema educatiu català preveu la inclusió de classes de llengua i cultura xineses. La idea inicial era afavorir la integració de l’alumnat d’origen xinès i establir ponts entre el centre educatiu i les famílies, sobretot amb l’objectiu de convertir el català en la llengua comuna de comunicació i aprenentatge d’aquest alumnat, sense que deixés de respectar la seva pròpia llengua. El Huanghong Zhou, d’origen xinès, va arribar a Catalunya l’any 2007 i assegura que en aquell moment “no sabia res” de la cultura autòctona i es va sentir “molt exclòs i apartat”. Ara, ha impulsat la xarxa juvenil Youth Plus per ajudar els altres joves que acaben d’arribar perquè no estiguin “marginats”.

La mateixa “soledat” que senten alguns membres de la comunitat gitana, com el Fernando Macías, quan decideixen tirar endavant i continuar els seus estudis, en un entorn que no els ofereix referents en els quals fixar-se. Amb l’objectiu de generar suport mutu entre els estudiants d’origen gitano que estan intentant accedir a la universitat o a algun grau formatiu d'educació, doncs, el Fernando impulsa la Xarxa Campus Rom. Una xarxa formada per diferents persones gitanes de Catalunya que comparteixen un somni: una educació de qualitat i d'èxit per al poble gitano. “La gent d’aquesta xarxa ho han fet molt bé: una comunitat que s'ajuda entre ella. Cada cop que un gitano entra a la universitat ho celebren com si fos una festa. Han treballat molt l'aspecte col·lectiu d'ajudar-se i alegrar-se de l'èxit de tots i aquest fet reforça moltíssim”, destaca Macian.

La història de la Komal parteix d’un denominador comú amb les trajectòries del Fernando i el Huanghong: la incomprensió a dues bandes. D’una banda, la que senten ells en un entorn que no és el seu habitual i, de l’altra, el desconeixement dels altres cap a ells i el seu món. “Quan vaig arribar tenia la sensació de ser una maleta més”, ens diu la Komal. Una maleta més que els seus pares van portar de Gujrat, el poble pakistanès on va néixer i créixer.

Per això, l’administració catalana “llença la llavor” per trencar uns estereotips, en molts casos, “massa arrelats”. I ho fa treballant de la mà de diferents associacions i entitats d’altres comunitats que viuen i conviuen a Catalunya. “Trencar l'estereotip fa que el potencial que tenen les criatures, siguin del país que siguin, es pugui desenvolupar”, diu Macian. “És molt important que es desenvolupin perquè, si no, acabem estratificant la societat i permetem que només certes classes socials amb determinats nivells econòmics accedeixen a un tipus de feines i, a sobre, si hi vincules el color de pell o la religió, no cal explicar que aquesta situació no acaba bé. La millor eina que tenim per ajudar-los és l’educació”, sentencia.

“A Campus Rom intentem que cap gitano que vulgui estudiar se senti sol”

“La meva identitat d'infantesa es construeix des d'una perspectiva antigitana; negant i ometent la meva identitat. Llavors, arriba l'època universitària i curso els estudis de Magisteri. Allí començo les pràctiques en una escola de primària i visc un episodi molt racista i antigitano. En aquell moment me n’adono que he de fer alguna cosa per contribuir a que els professors vegin quina és la realitat gitana i canviïn la seva mentalitat. Aquest fet suposa un esclat personal. A partir d'aquí vaig començar a fer molt més d'èmfasi en qui era i d'on venia, reivindicant els meus orígens.

En algunes escoles d’alumnes gitanos hi ha una reducció de continguts tan bèstia que és impossible que la població gitana ens puguem equiparar a la resta de la societat. Aleshores començo a participar en una formació de familiars per fer la prova d'accés a majors de 25 anys empenyent a d'altres gitanos i gitanes perquè ho aconsegueixin. Actualment, des de la meva posició treballant a la Generalitat, concretament, pel Pla Integral del Poble Gitano, el que faig és impulsar la primera xarxa gitana universitària de Catalunya, Campus Rom. El nostre lema és que cap gitano o gitana que vulgui continuar els seus estudis obligatoris se senti sol. Perquè el que compartim tots els gitanos és la soledat. Tu t'enfrontes a un món molt diferent al teu, sense cap referent darrere que ho hagi aconseguit. No pots mirar a cap banda perquè dins la pròpia comunitat no hi ha referents i, a l’altre costat, hi ha uns prejudicis molt grans cap a la teva comunitat.

Afortunadament, crec que això està canviant. D’entrada, cada vegada hi ha més gitanes i gitanos que ocupem llocs de presa de decisions i això fa que cada vegada la gent tingui més exemples directes de referents. I gitanos decideixen el seu propi futur, és a dir, polítiques i pràctiques socials educatives per als gitanos i de gitanos. Sincerament, estem molt millor però la lluita continua”.

Fernando Macías Aranda, impulsor de la primera xarxa universitària Campus Rom

“A Catalunya es mouen coses i espero que se segueixin movent si volem una convivència social harmònica”

“El 14 de març de 2006 vaig arribar a Catalunya. Tenia 12 anys. Ara estic molt bé, però quan vaig arribar no ho estava gens.Tenia la sensació de ser una maleta més. Una maleta més que els meus pares van portar de Gujrat, al Pakistan. Eren els dos professors, vivien bé, no entenia per què vam haver de venir i deixar tota la nostra vida enrere. Quan vaig arribar, amb els meus companys ens comunicàvem amb signes, dibuixos o fèiem sons, imagina't! Malgrat tot, ells es van portar bé amb mi, però va ser difícil perquè, en certa manera, jo suposava una càrrega, ja que m'havien d'ajudar en tot. A vegades no volien que m'assegués amb ells, i ho entenc. El fet de no sentir-se desitjat fa mal. Necessitava un canvi de mentalitat i els meus pares em van ajudar a afrontar la nova situació amb més optimisme. Vaig aprendre a ser pacient. Després de fer la selectivitat, vaig decidir fer Humanitats, sense saber ben bé per què. Quan els meus pares em van preguntar a quina carrera m'havia apuntat finalment, vaig haver de buscar al traductor de Google per saber una mica millor de què anava! És una carrera molt bonica.

No m'agrada la paraula integració. Penso que cadascú té la seva individualitat i crec que he anat aportant i aprenent al mateix temps. L'any 2014 vaig muntar l'associació Pakmir al lloc on vivia, a Montcada i Reixac. Una entitat per a dones on atenem i rebem gent que acaba d'arribar del Pakistan i tenen dubtes de tot tipus, com matricular-se, etc.

L'últim projecte que hem fet ha estat amb el Consorci d'Educació. Es diu projecte Junts i és un intercanvi de cançons i poemes populars. Amb quatre escoles d'aquí i una del Pakistan. El projecte ha estat bianual. Jo crec que si tu t'espaviles i et fas notar, te'n pots sortir. És com quan estàs a l'aigua i t'estàs ofegant: quan comences a moure les mans i els peus és quan algú et veu. Però si vols que t'ajudin i et quedes tancat a casa ningú no  t'ajudarà, t'has de moure. He estat treballant a diferents llocs: a Casa Àsia, dinamitzant el projecte AFEX. Vaig treballar també en el projecte Xeix del districte de l'Eixample. Hem treballat amb els comerciants d'altres orígens i hem treballat amb l'Associació de comerciants del Fort Pienc. Aquest projecte van ser només sis mesos, però van ser els millors de la meva vida laboral.

A Catalunya es mouen coses i espero que se segueixin movent si volem una convivència social harmònica. Vaig fer el meu treball de final de carrera sobre perfils emergents de dones de la comunitat pakistanesa: una dona amb perfil de metgessa, de biòloga, entre altres, perquè pensava que hi havia molt d'estigma amb l'educació i la nostra comunitat. Sovint la gent pensa que si ets dona pakistanesa no estudies. Arran d'aquest treball se'ns va acudir una idea i vam fundar una associació d'estudiants catalans d'origen pakistanès. Nosaltres hem obert camí, ara hem d'ajudar als que arriben. El nostre objectiu és que els nouvinguts se sentin acompanyats. Es diu Associació ECOP: estudiants catalans d'origen pakistanès. Som 16 persones voluntàries i hem creat una gran família. Fem reunions amb l'Ajuntament i amb la Secretaria d'Igualtat, Migracions i Ciutadania, Casa Àsia, etc. Tenim xarxa i moltes ganes de seguir treballant”.

Komal Naz, fundadora de l’associació Pakmir

“Quan vaig arribar a Catalunya em vaig aïllar però ara tinc nous amics i compto amb el seu suport”

“Vaig arribar l’any 2007, en aquell moment no sabia res de la cultura catalana. El primer any vaig estar a Santa Coloma de Gramenet. Ara vivim a l’eixample on el meu pare ha començat amb el seu negoci. Després d’aprovar l'ESO al Sagrat Cor de Ribes i fer batxillerat i ara estic cursant un grau de màrqueting.

He ajudat al meu pare en tot el que he pogut, però tampoc massa, perquè el fet d'adaptar-me ja m'ha suposat una feina en si. Quan vaig arribar aquí, em vaig trobar amb el problema que existeix, que es troba tothom i que és bastant greu: els nens i nenes xinesos no entenem l'idioma d'aquí. Aquest fet dificulta molt la integració a l'aula.

Això fa que ens sentim exclosos i apartats. Per aquest fet ens sentim molt sols i sembla que estiguem marginats. No coneixem altres nens xinesos i amb els catalans és difícil comunicar-nos. Conec molts casos així, amb el risc que això comporta d'agafar hàbits viciosos, com per exemple, els videojocs o internet. Jo mateix vaig passar una època molt tancat. Fins a Batxillerat va ser una època complicada. L'idioma va ser la primera barrera, està clar. Sort que a segon d'ESO ja parlava bastant bé.

La diferència de cultura també ha estat un altre factor. Per exemple: els meus companys d'universitat acostumen a sortir de festa. I a mi no m'agrada sortir de festa, no sé si pel meu caràcter o per la meva cultura. No bec alcohol. No tenim les mateixes costums o aficions. Això crec que, a llarg termini, s'acaba convertint en un problema. Jo he fet nous amics i he comptat amb el seu suport. Tanmateix, podem dir que no ha estat un procés fàcil.

He creat una societat de joves xinesos, la xarxa Youth Plus: Fundació Educativa Xinesa, per ajudar-los a integrar-se a la societat local. Ara hi ha més de 60 usuaris. Ajudem a joves xinesos que no tenen amics, intentem que no es quedin a casa. Ara intento fer una escola d'idiomes dins l'organització. Considero que la barrera idiomàtica és la primera que s'ha de superar.

Espero tirar endavant amb l’associació i poder aconseguir la plena integració dels xinesos en la societat. M'agradaria que els joves que arriben ara tinguin més facilitats que quan vaig arribar jo. Amb tot, penso que la integració hauria de ser bidireccional, és a dir, que els catalans també coneguin la nostra cultura, perquè si només s'esforça una de les dues cultures, l'intercanvi no és tan fructífer. Hi ha molt desconeixement i confusió al voltant de la cultura xinesa. Per exemple: la gastronomia. Tinc amics que em veuen i em pregunten si menjo rates. Preguntes d'aquest estil no m’agraden. Per això, vull transmetre la meva cultura”.

Huanghong Zhou, impulsor de la xarxa juvenil Youth Plus