La Comissió de Presidència i Règim Interior va aprovar inicialment el Programa d'actuació municipal 2012-2015 (PAM) de Barcelona i, finit el període d’informació pública fa pocs dies, està previst culminar aquest procés el mes d'octubre, amb el debat i la votació del PAM en el Plenari del Consell Municipal. Voldríem proposar des d’aquestes línies una reflexió sobre com vincular l’objectiu estratègic 1.1.5 del PAM “Autonomia i independència de les persones amb discapacitat” amb la futura “Llei d’autonomia personal de Catalunya” anunciada pel Conseller Cleries.
La necessitat de crear alternatives reals per transitar del model de reclusió residencial i familiar cap un de vida independent ha estat recollida al llarg dels darrers mesos al portal Social.cat en una sèrie d’ articles d'opinió que bé podrien servir per endegar un procés de reflexió i debat per tal que l'avantprojecte de llei que entri al Parlament sigui un bon punt de partida:
 
- La (des)institucionalització: un debat públic necessari
- La futura Llei d'autonomia personal de Catalunya
- Desintitucionalització de les persones amb diversitat funcional, una qüestió de drets humans
- Som en funció de la possibilitat d'escolllir
- Internats o comunitaris
- Viure en residència és viure a Auschwitz


I aquet procés de reflexió col·lectiva comença a ser urgent, perquè el comitè d’expertes i experts que han de redactar el document de bases que desembocarà en l’avantprojecte de la Llei d’autonomia personal de Catalunya ja hi està treballant, i ho fa des de la NO experiència vivencial pròpia. En un exercici més del nefast “tot sobre nosaltres sense nosaltres” no s’ha considerat que el saber vivencial fou prou important com per a incorporar-ho al Comité. Cap dels seus membres –potser es podría matisar en el cas del sr. Grau- té experiència en fer servir suports generalitzats per a la seva autonomia personal.


Per descomptat, totes les persones que el composen tenen el meu respecte i el reconeixement de la seva experiència com a professionals, docents i/o gestors, però això sempre ha estat així en la composició de tots els comités d’experts i ens ha dut al punt on ens trobem i no pas a un altre. Hauríem de fer les coses de manera diferent si volem un resultat realment diferent. S’ens diu que “el document de bases serà sotmès a la consideració i el debat amb les persones en situació de dependència i les seves famílies per tal d’incloure en el text les seves propostes” i que “En paral·lel, també es promourà un procés de participació i negociació amb grups parlamentaris, entitats representants dels diferents col·lectius, entitats proveïdores de serveis i ciutadania en general per tal que puguin presentar propostes i suggeriments” Però el cert és que si el document de bases s’orienta cap al disseny d’una bicicleta tot el que vingui després acabarà de perfilar si la bici és de passeig o de muntanya, però ja no hi serem a temps de treballar per dissenyar una moto.


És per tot això que pren especial rellevància el debat públic sobre com l’objectiu estratègic 1.1.5 del PAM “Autonomia i independència de les persones amb discapacitat” podrá ser assolit en el marc de la futura “Llei d’autonomia personal de Catalunya” Tenint en compte que cal atendre les recomanacions de l'informe del grup Ad Hoc d'experts sobre la transició de serveis serveis residencials cap a serveis comunitaris, així com implementar tant la Recomanació CM/Rec(2010)2 sobre la desinstitucionalització i la vida en comunitat dels infants amb diversitat funcional com les observacions finals del Comitè dels Drets de les Persones amb “Discapacitat” sobre l'article 19 de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat, la clau sembla raure en com es desenvoluparà l‘actuació que el PAM descriu com “Treballar per a la consolidació del Servei Municipal d‟Assistent Personal com a servei dins la cartera de serveis socials bàsics de l‟Ajuntament” i que desglossa en tres punts:

1. Col·laboració en la recerca de fons de finançament i assessorament en els casos que es consideri necessari.

Veient les retalladles a la ja minsa Llei de Dependència espanyola sembla clar que la Llei d’autonomia personal de Catalunya hauria d’establir fonts de finançament propi. Cal anar estudiant com fer un mix amb d’impostos sobre elements que generen seqüeles que generen dependència (alcohol, tabac, contaminació i trànsit), altres lligats a l’excedent de riquesa (successions, transmissions patrimonials, herències intestades, jocs i apostes), una part del 0'7% d’irpf per a fins socials, desgravacions fiscals per donacions a l'Agència Catalana per a l'Autonomia Personal, etc

2. Reconversió de la llar residència Vila Olímpica

Els apartaments d’aquest servei són domotitzats, i compartits per dues persones malgrat originàriament van ser dissenyats amb una sola habitació. Aquí la Llei d’automia personal de Catalunya haurà de garantir l’accés a l’assistència tecnològica (productes de suport, el·liminació de barreres i adaptació de l’entorn, domòtica, robótica…) com a eina per a flexibilitzar, optimitzar i potenciar l’assistència personal. L’altre element clau, l’habitatge, hauria d’enfocar-se tenint en compte tres idees fonamentals:

1. Cal aprofitar socialment l’excedent d’habitatges buits en mans d’una banca que sobreviu amb suport públic

2. Cal fer un ajustament raonable dels barems econòmics d’accés a l’habitage públic que tingui en compte el nivell de renda de les persones amb diversitat funcional (condicionat per unes pensions baixes i un mercat laboral excloent) i el greuge econòmic comparatiu que comparta viure amb diversitat funcional

3. L’accessibilitat universal ha de ser una condició inexcusable per a tot habitatge nou i objectiu de la rehabilitació dels habitatges ja construits, perquè si no és possible accedir a tots els habitatges es trenquen relacions familiars i socials.

3. Integració dels projectes de vida independent de l'Institut Municipal de persones amb Discapacitat en el Servei Municipal d'Assistent Personal

La Llei d’autonomia personal de Catalunya hauria de possibilitar tres qüestions clau per tal que la “integració de projectes” no fos una homogeneització que desaprofités el coneixement obtingut de les diferents experiències:

1. El Pla Individual d’Atenció ha d’incorporar una valoració individual de les hores d’assistència necessàries, cal atendre persones i no “graus” o “patologies”. Si cadascú rep el que necessita podem confiar en que la mitjana estadística mantindrà la despesa en un nivell sostenible sense imposar topalls que no respecten les diferències humanes. No es tracta, doncs, de pujar el topall si no de fer-lo innecessari aprofundint en la individualització de l’atenció.

2. La persona amb diversitat funcional ha de poder asumir tanta responsabilitat i control com dessitgi sobre la gestió de la seva assistència personal. Aquesta és la millor garantía de veritable qualitat del servei i part fonamental del procés d’empoderament i emancipació que porta cap a la vida independent. L’autogestió de l’assistència ha d’incloure, si la persona així ho vol, decidir a qui es contracta/acomiada com a assistent personal, la formació requerida, les tasques a desenvolupar, els horaris i els espais de l’assistència. També ha de poder delegar part d’aquestes responsabilitats en el proveïdor del servei, si així ho prefereix.

3. La provisió d’assistència personal s’ha de poder obtenir per contracte directe de l’assistent personal, contractant un servei de l’Administració o bé un servei privat que, entre d’altres requisits, garanteixi el punt (ii) Aquesta varietat d’opcions possibilita diferents estils de vida, entre els quals la formació de xarxes de petits grups d’autogestió que construeixen el seu propi “manual d’instruccions” de l’assistència personal mitjançant el suport entre iguals. Per descomptat, cal evitar l’oligopoli (encara més el monopoli) d’uns pocs operadors atesa la importancia de poder decidir sobre aspectos tan vinculats a la quotidianitat i la intimitat.