“De l’administració o del govern no he rebut cap ajuda. De la societat, molta”

Nadia Ghulam | Activista i escriptora


Comença a parlar, i la seva veu transmet una pau i una serenitat que contrasta amb la cruesa de les experiències que relata. Ja fa 13 anys que la Nadia Ghulam, activista i escriptora afganesa, va arribar a Catalunya per curar-se de les ferides de la guerra del seu país. Unes ferides que li han quedat marcades a la pell, però també al cor.

Ghulam, que a Kabul va haver d'adoptar durant anys la identitat del seu germà mort per poder mantenir la seva família, conviu amb el dol migratori des de la força d'una veu ferma que crida contra el discurs d'odi, apostant per teixir i construir ponts entre les persones. Plantant-li cara al racisme però també a la complicitat dels que no aixequen prou la veu contra els que volen construir murs.

Després de formar-se, escriure tres llibres sobre les seves vivències, crear l'ONG Ponts per la Pau i explicar en escoles i instituts el valor de la diversitat, Ghulam enceta ara una nova etapa a la Fundació Catalana de l'Esplai, Fundesplai, on continuarà reivindicant que l'únic camí per desterrar el discurs racista és l'entesa, la paraula i la convivència.

Arriba a Catalunya fugint d'un país en permanent guerra i que no us donava cap oportunitat com a dona. Com recorda aquells primers dies en una societat tan diferent de la que estava acostumada?

Va ser un moment difícil perquè vaig arribar a un lloc on he pogut respirar pau, però he deixat als meus éssers estimats a dins del foc, dins la guerra. Com a dona que soc, per mi no és important només la meva vida, sinó tothom qui m'envolta: la societat, el meu entorn, les altres dones, les dones de la meva família, i les dones del meu país. Quan vaig arribar aquí tenia aquest sentiment de patiment per no estar amb ells, i em va afectar molt. En arribar aquí, jo pensava que recuperaria la meva identitat com a dona, però dubtava si podria tornar a construir una vida. De mica en mica, quan vaig veure que aquí com a dona podia fer tot allò que volia fer, llavors ja no m'ha costat tant.

Va ser una persona analfabeta fins als 16 anys, però arriba aquí i estudia graus d'informàtica i integració social, i finalment fa la carrera d'Educació Social. Un esforç titànic!

I també un màster de Desenvolupament Internacional. Jo sempre defineixo l'educació com una mena de gana que una persona pot passar. Quan has passat gana, veus menjar i no pots evitar atracar-te, i t'ho menges tot desmesuradament. Per mi, amb l'educació, ha estat el mateix. Com no he tingut la possibilitat de poder aprendre i formar-me, un cop vaig veure que aquí hi havia moltes oportunitats d'estudiar, doncs no he perdut ni un segon. A part d'aquestes formacions formals, també vaig apuntar-me a totes les organitzacions i entitats que he trobat, i m'he tret títols com el de Monitor de Lleure, i altres certificats que també m'han permès créixer com a professional.

“Quan vaig veure que aquí hi havia moltes oportunitats d'estudiar, no he perdut ni un segon”

Com va ser descobrir el món de l'educació com a adulta?

Tinc un buit molt gran en la meva formació. Tot i que als 16 anys vaig començar a aprendre coses en el meu país, no té res a veure la formació que reps en un país en guerra, on no tens recursos, amb el que he trobat aquí. És totalment diferent. Recordo que al principi tot em sonava molt estrany, no entenia res. És com si en una classe d'adults universitaris deixes una nena petita. Totes les coses que els docents explicaven, donaven per fet que els alumnes ho entenien, i els meus companys ho entenien. Però jo havia de fer un triple esforç per arribar al seu nivell. Si algú feia els seus deures en dues hores, jo els feia en sis. També he tingut molt suport de la meva família d'acollida, i dels meus veïns, perquè soc una persona que sé demanar ajuda. Quan no era present la meva família d'acollida, anava a picar a la porta dels veïns i els hi preguntava les coses que no entenia, i ells m'intentaven ajudar. És molt important saber que no som perfectes, tots tenim punts forts i punts dèbils, i és més fàcil si els coneixes, i saps demanar ajuda.

Teixir una xarxa de suport ha estat vital per construir la seva nova vida?

Molt, perquè per mi, la força de la societat i l'entorn és molt important. De l'administració o del govern, jo no he rebut cap ajuda, però de la societat, molta. Quan vaig arribar no tenia papers, però els meus professors d'informàtica, a qui estic molt agraïda, em van permetre estudiar mentre regularitzava la meva situació, perquè van veure que tenia moltes ganes d'aprendre. Regularitzar els papers és molt complicat, però el meu entorn m'ha ajudat molt. La força de la comunitat és molt forta.

Va arribar aquí en condició de refugiada?

No, jo vaig arribar amb l'ajuda d'una ONG per fer uns tractaments mèdics per les ferides que em va causar una bomba que va caure a casa meva. El meu tractament es va allargar molt i he volgut quedar-me amb la meva família d'acollida. Però llavors el govern va dir que jo era il·legal, i que havia de tornar al meu país. Vaig trobar molts entrebancs, i vaig haver de viure molts anys sense el permís de treball, però finalment gràcies a la meva família d'acollida, que va fer-se càrrec econòmicament de mi davant l'administració, vam aconseguir arreglar-ho.

“He viscut durant anys 24 hores al dia amb molta por i inseguretat, però això ha fet que estigués molt atenta”

Al seu país, des dels 11 anys i fins que va venir aquí, va fer-se passar pel seu germà Zelmai per poder treballar i alimentar la família. Com va conviure amb la por que us descobrissin?

Patia i tenia molta por. Però la por per mi ha esdevingut quelcom important, perquè gràcies a ella soc una persona molt desperta. He viscut durant anys 24 hores al dia amb molta por i inseguretat, però això ha fet que estigués molt atenta per actuar davant les dificultats i sobreviure, i això és un avantatge. Sempre hem de veure l'altra cara de la moneda. Davant les dificultats també hi ha moments positius, i els hem de buscar. La por m'ha donat una força i una capacitat que molta gent no té. Enmig d'un règim talibà, amb totes les dificultats i les barreres que ens posaven a les dones el govern del meu país, jo tenia la meva llibertat, perquè l'havia aconseguit jo mateixa, fent-me passar per un noi. Amb risc i por, però podia anar en bicicleta, treballar i tenir amics, cosa impensable per una dona.

Les dones de la seva família, com van viure tots aquests anys?

La meva mare ho passava molt malament. Quan jo sortia de casa ella esperava resant a la porta fins que tornés. Va ser molt difícil.

Ha escrit tres llibres explicant la seva experiència i les terribles vulneracions de drets que pateixen les dones a l'Afganistan. Posar paraules a la barbàrie l’ha ajudat a reivindicar aquests drets?

Més que ajudar-me a mi, aquests llibres poden ajudar a la societat on estic vivint i que m'està acollint perquè comprenguin perquè actuo així, qui soc jo, i perquè decideixo anar a l'institut dues hores abans que obri la porta... Vull que la societat que m'ha acollit em comprengui i m'entengui. Moltes vegades parlem d'integració, però ha de ser mútua. Per mi no ha estat fàcil. Molta gent m'ha dit que els llibres són teràpia sobre la meva vida. Jo crec que no són una teràpia, però vaig trobar necessari escriure tot el que he viscut. Molta gent passa per moments difícils i no es comuniquen, no parlen i es tanquen, i l'altre no sap res de què ha viscut. I és quan et jutgen o t'acusen, i et diuen: 'Els migrants no participen, és que no fan res'. Saps pel que està passant aquesta persona? Per què actua d'aquesta manera? A través d'aquests llibres i com a activista, dono veu a aquestes persones que no tenen veu. Quan vaig a algun lloc a xerrar, la gent em diu que soc diferent dels altres migrants, perquè els altres no s'integren, i els hi pregunto: Han tingut aquesta possibilitat d'acompanyament que he tingut jo? Tot això fa que la persona s'obri i entri en la comunitat i et comprengui.

“Vull que la societat que m'ha acollit em comprengui i m'entengui”

Alguns d'aquests llibres han guanyat premis prestigiosos. El secret del meu turbant, que va escriure juntament amb la periodista Agnès Rotger, va guanyar el Prudenci Bertrana l’any 2010. Què va sentir en rebre'l?

Em va donar una oportunitat gran perquè gràcies al premi la gent va conèixer millor el meu projecte i el meu llibre. Ara El secret del meu turbant és una lectura obligatòria en moltes escoles. Faig moltes xerrades a escoles i instituts, i és increïble. Tinc centenars de cartes d'infants que m'escriuen després de la visita perquè en aquell moment estan tan emocionats que només fan que abraçar-me, i després m'envien aquestes cartes reflexionant amb el que hem parlat a la xerrada. Si faig un altre llibre, possiblement serà la publicació de totes aquestes cartes.

Aquí ha trobat molts suports, però imagino que també ha patit aquesta mirada que jutja constantment a les persones migrades. Com fa front al discurs racista?

Tinc molta sort perquè tinc la capacitat de comunicar-me assertivament, i això ajuda molt. Puc seure amb super radicals i tenir una conversa agradable, perquè els hi puc transmetre els meus missatges d'una forma que entenguin i que sàpiguen que comunicar-nos i conèixer-nos fomentarà una millor convivència. És cert que és molt difícil comunicar-me amb ells, però acabem en un acord, tot i que després diuen això de “tu ets diferent”. Això m'emprenya molt, perquè jo soc igual que la resta dels migrants. Aquesta suposada diferència, però, pot tenir la seva riquesa, i és que puc seure amb qualsevol persona de qualsevol ideologia i puc tenir una conversa. Els hi dic el que sento. A vegades funciona, i em donen la raó, tot i que després fan el que els hi dona la gana. Hi ha persones que no tenen prou coneixements i seran manipulats per aquests discursos, però el problema és el silenci. Si tens un discurs per expressar que aquella idea i pensament és dolent per la humanitat i per la comunitat, expressa-ho. No hem de callar, no és suficient dir que són bojos. Quan parlo amb gent que ha patit racisme i xenofòbia, com que tenen el seu dol, en lloc d'expressar-se, el que fan és callar i escapar. No és així. Has de dir el que estàs sentint. Els hem de dir que fan mal amb el seu discurs.

Viu a Badalona, on ha existit un discurs discriminatori que venia de les administracions, de personatges amb càrrecs públics com l'exalcalde Xavier García Albiol. Ha pogut expressar-se davant d'ell?

No gaire, però de fet jo no estic treballant en l'àmbit de les administracions, treballo més en l'àmbit local, sobretot fent xerrades en instituts i escoles. Per mi, és més important treballar des de la base per arribar a dalt. Sempre dic que el discurs del racisme és molt present, que tothom et diu que no és racista però en realitat no és suficient dir que no ho ets, sinó que cal actuar i no ser passiu quan veus alguna acció discriminatòria en el teu entorn. Es fa una oposició passiva davant el racisme, perquè ens callem. No és suficient ser bona persona, s'ha d'actuar davant d'una injustícia.

Nadia Ghulam creu que es fa una “oposició passiva” davant el racisme, perquè callem davant les actituds discriminatòries | Alfonso Varona

Com decideix venir a Catalunya a començar una nova vida?

Jo no vaig decidir venir a Catalunya. Jo vivia amb la meva família a Kabul. Quan us diuen que els refugiats decideixen venir o volen venir, no és així. No surts fins que és impossible viure-hi en el teu país. Resisteixes molt, jo vaig estar més de 10 anys resistint, no volia marxar, i tenia l'esperança que hi hagués un demà on les coses milloressin. Quan decideixo sortir va ser gràcies a l'ONG Asda, que ja no existeix, perquè ells em van aconseguir el tractament mèdic per operar-me de les ferides que em va provocar la bomba que va caure a casa meva. Però vaig deixar a la meva família allà sola, i per mi ha estat una decisió molt difícil i complicada. Moltes vegades interpreten que en arribar a Catalunya tota la meva vida ha canviat i tot em va perfecte, i no és així. El patiment i les dificultats segueixen. No és que la persona migrada o refugiada arribi aquí i tots els seus problemes es resolguin. Les dificultats hi són, però davant de les dificultats hem de saber actuar perquè aquest dolor no sigui tan profund. Tenir persones al teu costat que sàpiguen acompanyar-te pot superar moltes coses difícils.

De quina forma conviu amb aquest dol migratori?

És molt llarg i no s'acaba, perquè tu tens totes les teves connexions emocionals i lligams allà. Cada vegada que veus que ells estan patint, tu retornes allà emocionalment. Ara a l'hivern, cada vegada que em dutxo amb aigua calenta penso en la meva mare, perquè no tenen aigua. I torno mentalment de forma constant al meu país i a les seves dificultats. De vegades no sé on estic, estic aquí físicament, però emocionalment estic allà... De vegades penso a tornar, em dic: “No siguis dues persones Nadia, sigues una”, però costa molt. Has de ser molt forta per poder gestionar totes aquestes emocions.

Va sovint a l’Afganistan?

No puc anar perquè a causa del meu activisme i de les activitats que he fet, he estat amenaçada, i també la meva família, i en els darrers anys no he tornat.

“Paguem l'educació a infants de l'Afganistan amb la condició que siguin agents actius per la pau”

Un cop assentada a Badalona, ha creat l'ONG Ponts per la Pau, que promociona l'educació i la cultura de la pau. Com ho feu?

Vaig fundar el 2016 Ponts per la Pau perquè vaig ser beneficiària d'uns cursos de castellà que feien un grup de professores jubilades voluntàries a Badalona. Quan vaig veure que el seu projecte ajudava a la transformació social, i ningú les coneixia, vaig fundar Ponts per la Pau i elles continuen fent la seva feina sota aquest paraigua. A mi m'ha canviat la vida, i volia que això continués, perquè és molt important. L'any passat vam tenir 270 alumnes i aquest any encara està creixent més. Paral·lelament, a l'Afganistan tenim un projecte amb el qual fem educació i formació per a infants. Paguem la seva educació amb la condició que ells siguin agents actius per la pau: que llegeixen llibres, facin activitats i tallers, i pensin com poder reconstruir la pau.

Ara mateix les nenes poden estudiar tranquil·lament a l'Afganistan?

Tranquil·lament no, perquè ara no cauen bombes de guerra, però hi ha molts atemptats suïcides als carrers, a les escoles, i als hospitals. Per tant, no és segur.

Incideix molt en què les persones migrades aprenguin català i castellà i trobin xarxes de suport. En el seu cas, va facilitar això la seva acollida?

És molt important aprendre la llengua i també estar acompanyat de més persones. Tu deixes tots els éssers estimats lluny, i per nosaltres, la llengua és una excusa, el que volem és que els nostres alumnes vegin que estem pendents d'ells, que els hi esperem. Això em va servir molt quan vaig arribar, perquè no tens ningú amb qui parlar, i tenir aquest acompanyament és molt important.

Tenim una Llei d'estrangeria que fa la vida molt complicada als migrants. Creu que hauria de ser una prioritat canviar aquesta llei?

És molt important, perquè quan estem parlant d'integració, i estem parlant de convivència, tot comença per aquí. Si tu estàs preocupada perquè no tens papers, no trobes feina, o treballes il·legalment i vius amb la por que la policia et detingui... Com vols conviure amb tranquil·litat amb l'altra gent? Això no ajuda a la convivència ni a la interculturalitat, perquè quantes més possibilitats tinguin per cobrir les seves necessitats bàsiques, com tenir menjar i feina, més fàcil serà poder pensar en altres necessitats com participar més activament en el veïnat.

“Si vius preocupat perquè no tens papers o treballes il·legalment, com vols conviure amb l'altra gent?”

Ara treballa al projecte Nusos, a la Fundació Catalana de l'Esplai, Fundesplai, que apropa conceptes sobre la ciutadania global, el refugi o les migracions. Com ho feu?

És una proposta no només pensada pels infants, sinó que impregna tota l'acció de Fundesplai. A través de 'Nusos' fem sensibilització i formació als equips educatius, però també a totes les persones treballadores de l'organització en temes com Drets Humans, migracions i refugi. Sobretot tracta de fer una revisió personal sobre com ens relacionem amb les altres persones, especialment quan són d'origen estranger. Preparem activitats per infants i joves, molt centrades en el lleure, en les que reflexionem què és la diversitat, i que puguin comprendre com estem actuant davant d'aquesta comunitat tan diversa. L'estem entenent, aquesta diversitat? Com és la nostra convivència? Al març llençarem la campanya 'Menys murs i més ponts'. De forma conscient o inconscient, sembla que cada vegada estem més tancats, la gent, les ciutats, els països... Per això fem aquesta proposta per sensibilitzar i treure aquests murs mentals i físics, i ho farem en col·laboració amb Open Arms, la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat, Stop Mare Mortum o Creu Roja. Per a nosaltres això és molt important perquè són necessàries moltes mans, i cal treballar en cooperació.

Quines són les eines per trencar aquests murs mentals?

No és una feina d'un dia, perquè la societat es transforma de mica en mica. Ara la Generalitat està creant un pla d'interculturalitat, junt amb la Fundesplai i d'altres, i crec que això no ha de tenir un termini, perquè cada dia, generació a generació, hem d'estar molt atents perquè això funcioni. El món està canviant molt, hi ha molta diversitat... Aviat no hi haurà xinesos, afganesos i pakistanesos, serem ciutadans del món. Estem convivint en la mateixa casa, en la mateixa societat. Per tant, per poder entendre això i fer-ho transmetre a les noves generacions, no serà una feina de sis mesos, un any o dos anys...

Ghulam ha escrit tres llibres i ha fundat l’ONG Ponts per la Pau des de que viu a Catalunya | Alfonso Varona

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article