“Quan la gent diu que no és racista s’escuda en la inacció”

AMIC
Silvia Rodríguez Gómez  @socialpuntcat 
Clara Congost  @QuasiClara 

Llegir-la o escoltar-la mai et deixa indiferent. De forma clara i contundent, l’escriptora i activista afrofeminista i antiracista Desirée Bela-Lobedde dissecciona en aquesta entrevista per què no n’hi ha prou amb dir que no som racistes, i per què cal educar-se en l’antiracisme. Al seu darrer llibre, Ponte a punto para el antirracismo  (Ediciones B, 2023), l’autora catalana afrodescendent assenyala quins són els mecanismes del supremacisme blanc que fan que les persones racialitzades encara avui continuïn patint opressió i discriminació en molts àmbits de les seves vides. Bela-Lobedde, qui també és formadora en antiracisme, és crítica: “Jo faig la meva part contra el racisme, però la gent blanca ha de fer la seva”. 

“No n’hi ha prou amb no ser racista. Cal ser antiracista”, diu al seu darrer llibre. Quina és la diferència i per què és important posar el focus aquí? 

Aquesta és una frase que des dels moviments antiracistes s’està dient des de fa dècades. Quan la gent diu que no és racista s’escuda en la inacció i pensa: “Com que jo personalment crec que no faig res que sigui racista, amb això ja n’hi ha prou”. Però cal entendre que no ser racista és insuficient perquè deixem que es perpetuïn situacions i accions racistes i discriminatòries. Al contrari, ser antiracista implica passar a l’acció, posicionar-se obertament i fer quelcom que vagi en contra del racisme, el que puguem dintre del nostre àmbit d’influència o el nostre entorn. Com deia Desmond Tutu: “Si en situacions d’injustícia et mantens neutral, t’estàs posant de part de l’opressor”. Encara hi ha molta gent que creu que en aquest cas el més desitjable és la neutralitat. 

“Quan comences a assenyalar conductes i comportaments racistes tothom et qüestiona”

Al llibre dona alguns consells per lluitar contra el racisme. A grans trets, quins destacaria?  

Jo crec que el consell més important, el bàsic, és preparar-nos per ser qüestionades, perquè quan comences a assenyalar conductes i comportaments racistes tothom et qüestiona. La resposta habitual no és que la gent pensi, “ostres, això no ho sabia, gràcies per dir-m’ho”. El que fa la gent és qüestionar-te, fer llum de gas per fer-te creure que tens la pell molt fina, que ets molt exagerada, que veus racisme a tot arreu. La idea d’escriure aquest llibre sorgeix d’una sessió gratuïta que jo realitzo en directe i en la qual dono cinc consells per a la gent que es vol posar en marxa i vol començar a apropar-se a l’activisme antiracista. En el llibre es poden trobar al capítol final.  

Anem molt mancats d’educació antiracista? Encara hi ha molta gent que pensa que l’Estat espanyol no és racista i vostè creu que és perquè es té una concepció limitada del racisme.   

Sí, anem curtíssims d’educació antiracista, i és un problema que neix des d’aquesta creença de pensar que un no és racista, justament per aquesta concepció errònia del que és racisme i el que no ho és. Creiem que el racisme està relacionat amb qüestions molt concretes i amb les accions més socialment condemnables. Aquelles amb les quals la gran majoria de la població estem d’acord que estan malament. Per tant, ho relacionem amb qüestions morals i arribem a aquesta conclusió: “Jo no faria totes aquestes coses tan obertament racistes, perquè fer-ho és de mala persona; com que jo no soc mala persona, jo no soc racista”.

Un raonament simplista. 

És que cal anar molt més enllà, és clar. En l’educció feminista hem après que a banda dels feminicidis i dels abusos i les violacions sexuals hi ha moltes altres qüestions masclistes, perquè vivim en una societat patriarcal, masclista i misògina, i fins que nosaltres mateixes com a dones no ens apropem a aquest discurs no ens adonem de totes les coses que ens han estat passant al llarg de la nostra vida, fins i tot de les coses que hem deixat passar. Amb l’educació antiracista passa exactament el mateix. Més enllà de tot allò que és tan obvi, hi ha moltes altres qüestions que necessitem que algú ens les ensenyi o ens les expliqui. I no saber-les no ens fa males persones. El sistema ens educa en aquest desconeixement, perquè omet tota una sèrie d’informació. Per això cal acceptar que no sabem fer-ho d’una altra manera, i cal buscar recursos per canviar això. 

“No ser racista és insuficient perquè deixem que es perpetuïn situacions discriminatòries”

La mirada colonial a l’estat persisteix i es reflecteix en lleis com per exemple la d’estrangeria. Encara no s’assumeix com a estructural aquesta realitat que molta gent nega?   

Partim de la base que es nega fins i tot que Espanya tingués colònies, o que a Catalunya els indians també trafiquessin amb persones esclavitzades. Sense aquest reconeixement bàsic no anem enlloc. Per què no es fa aquest reconeixement? Jo diria que implica anar a l’arrel de coses que formen part del que hem après, del nostre codi de valors i de creences, i enfrontar-te a això és molt dur, i hi ha qui prefereix no fer-ho. En el moment que sabem que aquesta opressió i aquesta tradició colonial existeix, si l’acceptes i no fas res per canviar-la, en quin lloc et deixa? Per això és millor seguir creient que ho desconeixem, perquè així no hem de fer res per canviar-ho. 

Sovint passa que gent que es llegeix com a no racista, encara calla quan es produeixen comentaris obertament racistes en els seus entorns. Per què es produeix aquest silenci, que en altres àmbits ja no tolerem?  

Sento que una gran majoria de persones blanques no tenen el costum de parlar obertament i amb naturalitat del racisme. Quan es parla sobre racisme, normalment és quan hi ha un fet noticiable, com el 2020 amb l’assassinat de George Floyd, o com l’any passat amb els assassinats a la tanca de Melilla. Però quan algú assenyala un comentari racista a una altra persona, aquesta sent que se li està dient “tu ets mala persona”. I aquí no hi ha possibilitat de dialogar, perquè l’altra persona el que farà és escandalitzar-se: “Com he de ser racista si...”, i llavors fa una relació de totes les coses o les accions que creu que l’eximeixen de ser racista. Però no s’estableix un diàleg. I és necessari que la gent s’acostumi a la incomoditat que genera parlar sobre racisme. Inclús quan una persona assenyala a una altra un comportament racista es critica més a la persona que l’ha assenyalat que no allò que s’ha dit. És molt pervers. És el mateix que demanem als homes des del feminisme, que es posin en aquesta situació d’incomoditat, que aprenguin i que s’acostumin i ho anirem naturalitzant i podran parlar cada cop amb menys neguit o menys incomoditat.  

“En el moment que sabem que l’opressió i la tradició colonial existeix, si l’acceptes i no fas res per canviar-la, en quin lloc et deixa?”

Parla al llibre de la supremacia blanca. Potser algú es pensa que és una qüestió que remet al Ku Klux Klan o als moviments neonazis, però és molt més evident i quotidiana. En quins espais o àmbits es manifesta?  

En tots. La supremacia blanca és com explicar-li a un peix què és l’aigua, tal com diu l’estudiós de la raça Tim Wise al documental Hello privilege it’s me, Chelsea, de la Chelsea Handler. La supremacia blanca és el medi, és on viuen les persones blanques, i per això hi ha tota una sèrie de coses que no detecten. Però si no ets una persona blanca totes aquestes coses sí que tenen una afectació: és que la gent et pregunti abans d’on ets que com et dius; que no sàpiguen pronunciar bé el teu nom i tampoc s’esforcin; que vagis al supermercat i vegis que et segueixen amb la mirada, o fins i tot per tot l’establiment, d’una forma de vegades molt amable, però et segueixen. Són les parades policials per perfil ètnic...

També el racisme immobiliari?

Sí. Encara avui dia quan una persona racialitzada vol llogar un habitatge es troba amb molts problemes. Fins i tot algunes agències immobiliàries especifiquen que volen llogar “només a espanyols”. Què vol dir només espanyols? Vol dir només a persones blanques. Perquè jo soc espanyola, però a mi possiblement no em voldrien llogar un pis. I moltes altres coses: per exemple, que no hi hagi tiretes de diferents tonalitats de pell; que el maquillatge sigui difícil de trobar o sigui més car; que els productes de cura capil·lar o corporal que ens van bé per la pell no estiguin al supermercat a un preu de mercat, i hàgim de pagar un sobrecost, etc. 

I amb tot el que acaba d’enumerar, com explica que moltes persones encara neguin el privilegi blanc?  

Hi ha molta gent, sobretot de classe treballadora, que quan sent la paraula privilegi l’entén malament, i pensa: “Com has de dir que soc una persona privilegiada si jo estic currant molt i ningú m’ho ha posat fàcil”. Però no parlem d’això, parlem de què el fet de no ser una persona racialitzada no afegeix una càrrega extra a tot allò que ja et passa. No afegeix altres situacions d’opressió que sí que es viuen pel fet de no tenir la pell blanca. Igual que s’entén el privilegi masculí, perquè vivim en societats patriarcals que discriminen les dones pel sol fet de ser-ho, amb les persones racialitzades passa exactament el mateix. 

Té molts seguidors a les xarxes socials, produeix contingut de gran qualitat, i, tot i que molta gent el rep amb respecte, també s’ha trobat amb menyspreus. Quina és la manera per no defallir quan sembla que el focus segueix en conceptes que haurien d’estar superats fa temps?  

D’entrada, m’ajuda tenir molt clar que són coses que no estan superades. Quan va venir l’escriptora Chimamanda Ngozi  a Barcelona, el 2017, li van preguntar com gestionava ella els comentaris dels trols, i va dir que tenia molt clar que són noms a una pantalla, que és gent que no ens coneix absolutament de res. Pensar això m’ajuda a crear una distància, i a no prendre-m’ho de forma personal quan la gent utilitza l’insult per intentar desacreditar el que dius. Aquesta gent no sap res de mi. La que fa anys que estudia i es forma en antiracisme soc jo, no ells, i per tant, que em diguin el que vulguin, que no tenen raó. 

Tot i això, sí que explica al llibre que hi ha un impacte emocional i que moltes vegades necessiteu cures col·lectives per suportar-ho.  

Evidentment. El suport i l’acompanyament de la comunitat que té la mateixa vivència que tu és clau,  perquè si no es fa insostenible. Necessitem aquests espais no mixtos de cura. Moltes vegades la gent blanca es posa les mans al cap: “Com pots dir espais no mixtos?”. Doncs sí, perquè un espai no mixt fa referència únicament a activitats organitzades des de les col·lectives. Un dinar en un restaurant africà amb les meves amistats racialitzades ja és un espai no mixt, en el qual jo no haig d’estar amb persones blanques que en un moment donat poden fer un comentari que qüestioni una vivència que puguis tenir, i que ells no tenen i no coneixen. No tinc ganes d’estar tot el temps sotmesa a aquest tipus de qüestionaments, i per això és necessari blindar-nos en aquest sentit.  

“El suport i l’acompanyament de la comunitat que té la mateixa vivència que tu és clau”

També assenyala la pornografia del sofriment, quan la gent blanca vol recrear-se en el patiment de les persones que sofreixen discriminació racial. 

Passa molt en les entrevistes, quan et demanen que expliquis quina va ser l’última vegada que vas patir una situació de racisme. Jo per què he d’estar exposant qüestions que per a mi són doloroses davant de gent que no conec de res? No podem estar fent aquestes peticions. A més a més, cal assenyalar altra qüestió. Moltes vegades es fan activitats en les quals la part vivencial i experiencial la porten les persones racialitzades, però el coneixement o les dades les aporten les persones blanques. El que fem és crear en el públic, que acostuma a ser majoritàriament blanc, aquesta sensació de “pobra gent, això que els hi passa...”, i després marxen a casa seva i s’obliden. Per mi és molt més interessant que la gent es qüestioni: De tot allò que fas al cap del dia, què contribueix a suportar o desmantellar aquest sistema que fa que a mi em passin tota una sèrie de qüestions que són discriminatòries i que impacten en la meva salut emocional i mental? Què fas tu? I que sigui això el que la gent s’endugui a casa, i pensi més enllà de l’experiència que una persona pugui tenir, perquè això és continuar fomentant aquesta pornografia del dolor, i no cal. 

Seria també la manera d’aconseguir que sigui la persona blanca la que es posicioni i es responsabilitzi. 

Clar. Hi ha una frase de l’Audre Lorde que és brutal que diu: “Jo soc una dona negra, poeta, lesbiana, mare, que està fent la seva feina. Estàs fent tu la teva?”. Les dones ho sabem bé, perquè passa molt amb l’assetjament... Cap home és un assetjador, però totes les dones o gairebé totes tenim experiències d’assetjament sexual. Com pot ser? Amb el racisme passa igual. “No, el racisme ja s’ha acabat, no hi ha racisme”, diuen. Però no és que jo continuï tenint experiències d’aquest estil, sinó que les meves filles, que són adolescents, també s’ho troben. Com pot ser? Jo faig la meva part contra el racisme, però la gent blanca ha de fer la seva. 

“Ens falta educació antiracista, ja no val la perspectiva de la diversitat i la multiculturalitat”

Ja que menciones les teves filles, en l’àmbit escolar encara es donen casos de discriminació racial. De fet, darrerament, alguns dels suïcidis de joves que havien patit assetjament tenien una arrel xenòfoba. Què cal fer per evitar-ho? 

Ens falta educació antiracista, ja no val amb la perspectiva de la diversitat i la multiculturalitat. Per poder detectar totes aquestes qüestions els docents necessiten educació antiracista als claustres. Si entre iguals, dintre d’una aula, es fan comentaris racistes i els docents ho deixen córrer, aquí tenim un problema, perquè no estem aturant una situació de discriminació racista. Es necessita formació, protocols d’actuació, i també és prioritari deixar de creure que l’existència de la diversitat en sí és senyal d’alguna cosa, perquè no ho és. La diversitat genera més conflicte. Si tu tens persones amb identitats diverses en un espai, aquí sorgiran conflictes. El tema és que siguem capaces d’entendre que el conflicte no és necessàriament negatiu, sinó que s’ha de gestionar i per fer-ho necessitem eines. Quines? Educació antiracista. Al currículum s’han de revisar els continguts que s’ensenyen. 

En quin sentit? 

S’està explicant tota l’estona la història des de la perspectiva de les persones blanques, principalment homes blancs europeus o occidentals. Això deixa fora moltes aportacions de persones d’altres indrets del món, i crea la sensació que només la gent blanca ha fet coses que valguin la pena esmentar i estudiar. Després, en aquestes aules diverses, hi ha molta canalla d’altres orígens ètnics que no tenen aquestes referències, que no veuen als llibres persones com elles. Quin efecte té tot això en aquest alumnat? Hem de pensar en totes aquestes qüestions i no s’està fent.  

“Jo faig la meva part contra el racisme, però la gent blanca ha de fer la seva”

De fet, diferents informes indiquen que l’alumnat racialitzat té més fracàs escolar, perquè hi ha docents que els transmeten que no són bons estudiant, o que mai arribaran a la universitat. 

Això és mentalitat colonial, supremacisme i racisme. Si tot aquest cos docent que fa aquestes orientacions pedagògiques no ho reconeix, no fa exercici d’autocrítica i no canvia, estem abocades a estar repetint constantment la mateixa història. 

El periodista afrodescendent Moha Gerehou reconeix al seu llibre Qué hace un negro como tu en un sitio com este (Península, 2021) que quan era petit ell no volia ser negre. 30 anys després, els infants racialitzats encara pateixen amb aquests pensaments tan violents?  

Sí, i tant que passa. Hi ha molta canalla que no vol ser negra. Jo soc una mica més gran que el Moha, però també em va passar. Jo no volia ser negra, i la gent de generacions més joves també té aquesta vivència. Tal com deia Audre Lorde al llibre El unicornio negro, quan tu vius en un sistema que no espera que les persones negres sobrevisquem, clar que no vols ser allò que genera tantes situacions d’injustícia, d’opressió, de discriminació, de dolor en la teva vida.