“Quan ets l’acompanyant d’una persona addicta necessites sobreviure de qualsevol manera”

Mar Barberà Heras  @mbarberaheras 

Els dies bons parla de dies molt durs. I dona nom a la primera novel·la d’Aina Fullana, una  autora de Manacor que aposta per recordar “alguna cosa bona de l’època més dolenta”. Més que res, diu, “com a instint de supervivència”. Fullana s’aferra, precisament, a aquest instint i té clar que no es pot anar per la vida acumulant misèries. Per aquest motiu, ha decidit escriure una història que parla d’addiccions, una història que l’ha viscut dins de casa. De quina manera les peripècies del seu pare addicte han acabat entrant i esquitxant tot el cosmos familiar?

El llibre, editat per Bromera, està estructurat en tres parts que conformen tres veus i tres punts de vista: la del pare, el Xevi, la de la seva mare, la Martina i la veu de la filla, l’Ariadna. Un relat dur, amb un llenguatge tan punyent i directe que fa mal. Amb tot, la cruesa de la trama, travessada per l’addicció, compta amb un bri d’esperança que la sosté d’inici a fi. L’entrevista la fem via telemàtica Palma-Tarragona. Volíem escoltar aquesta joveníssima autora i comprovem que, malgrat que la connexió a la xarxa no ens ho posa fàcil i encara que ella digui el contrari, s’expressa tan bé com escriu. Fullana ha estat mereixedora del Premi València de la Institució Alfons el Magnànim amb Els dies bons.

Com són els dies bons, Aina?

No sé exactament com són els dies bons, suposo que són diferents per a tothom. Però crec que són aquells dies que, quan els estàs vivint, ja saps que els recordaràs d’una manera especial. També els reforces una mica, perquè vols que hi siguin i, fins i tot, t’obligues a passar aquell moment d’una manera agradable o a cercar moments per a tu i que et facin sentir bé.

En un moment del llibre, el Xevi diu que els joves que actualment s’enganxen a alguna substància “és perquè són rucs”. Creus que ara és més evitable que els joves desenvolupin comportament addictiu pel fet que disposen de més informació que abans?

No estic d’acord amb això que diu el personatge. No penso que els joves d’avui siguin més beneits per consumir certes substàncies. El fet de disposar de més informació no fa que les drogues desapareguin del nostre dia a dia. Hi són d’una manera diferent, potser una mica més discreta.

Les xifres ens diuen que els joves fan un consum elevat d’alcohol, per exemple. Què creus que està fallant, en l’àmbit social, perquè els joves tot i disposar d’aquesta informació, continuïn en aquest camí?

No soc una experta en la matèria, però crec que els motius pels quals una persona comença a consumir, tant a escala individual com social són molt diversos, no són només per falta d’informació. La meva intenció amb aquesta novel·la no és la de demonitzar les drogues com a tal, perquè hi ha molta gent que les consumeix per diversió i prou. Però si la persona és propensa a les addiccions, acaba enganxada.

“Els tres personatges del llibre tenen les seves pròpies addiccions i s’escapen de la realitat a la seva manera”

Com viu la família del Xevi la seva addicció?

Els personatges de la meva novel·la no viuen, sobreviuen. Es mouen per instint de supervivència. Això és un dels factors més importants que et poden dur al consum. Al final, els tres personatges del llibre tenen les seves pròpies addiccions, encara que no siguin les mateixes. I s’escapen de la realitat a la seva manera, perquè també tenen els seus traumes.

El teu llibre és una eina per desestigmatitzar el consum i la gent que consumeix: utilitzes un llenguatge molt directe. Creus que aquesta comunicació tan directa pot ajudar a tractar el tema de les addiccions?

El que més em va empènyer a escriure aquesta novel·la és, precisament, ajudar a les persones a parlar de les addiccions. Jo he viscut aquesta història dins de casa i no havia llegit mai res d’aquest tema, d’aquest món. Havia vist pel·lícules o havia llegit llibres, però no des d’aquesta profunditat i tampoc des d’aquestes perspectives familiars o de persones que envolten el consum. Vaig trobar que era un tema molt estigmatitzat. Per exemple: el ionqui que s’ha quedat demacrat, etc. Però mai no havia trobat un document o llibre que et parlés des de la perspectiva que jo estava vivint.

I aquí vas veure la necessitat de posar el tema sobre la taula i convertir-lo en novel·la.

Sí, això em va fer pensar que és necessari parlar d’aquest tema. No dec ser l’única persona que està passant per això. Parlant amb els meus amics i gent de la meva edat, m’adonava que no hi havia realment massa informació sobre tot el que havia passat a Mallorca amb l’heroïna, malgrat que aquesta substància va afectar a tota una generació, en l’àmbit estatal. Estem parlant d’una epidèmia. I vaig veure que la gent jove no ho sabia o no ho entenia. Per això vaig pensar que era necessari parlar-ne.

És un tema que ha deixat moltes ferides obertes.

Sí, i per curar tot això, se n’ha de parlar. És l’única manera de desfer els tabús. I les persones que viuen una situació familiar com aquesta han de saber que no estan soles.

Pot ser un llibre terapèutic, en certa manera?

No pretenc que ho sigui, ni pretenc donar lliçons ni consells a ningú. Però, almenys, si llegeixes això veus que no estàs tot sol i que en pots parlar. I que és normal i no és una cosa de la qual t’hagis de sentir avergonyit perquè ens pot passar a tots.

Tal com has dit, a vegades la ficció ens mostra una situació d’addicció quan ja està totalment descontrolada. Malgrat el que has viscut, dius que no vols parlar malament sobre les drogues ni tampoc bé.

Exacte. No vull demonitzar les drogues, perquè hi ha gent que les fa servir de tant en tant i no passa absolutament res. Cadascú sap la seva manera de fer. Simplement, hi ha persones que ho fan a través de les drogues, amb la mala sort, que n’hi ha que s’enganxen.

“Algunes persones, quan veuen un cas d’addicció, miren cap a una altra banda”

Actualment, s’està posant sobre la taula la salut mental.

Sí, se n’està parlant més, però, també és cert que algunes persones, quan veuen un cas d’addicció, acostumen a mirar cap a una altra banda.

Per què creus que les persones miren cap a una altra banda davant d’una persona addicta?

Suposo que pensen que no s’hi han de posar. En part, ho entenc perquè no podem estar pendents de tot el que passa al món. Però, per altra banda, crec que és necessari que tothom conegui aquesta realitat perquè si la coneixes hi ha més probabilitats que puguis detectar-la i actuar, fent costat a una persona que realment ho estigui passant malament. Per exemple, el tema de l’alcohol: hi ha molta gent que és alcohòlica i no ho sap. I els seus amics ho veuen. Moltes vegades tenim amics que ens fan pensar, quan observem la seva actitud, que tenen un problema en relació amb una substància concreta i, a vegades, no fem res. Sobretot, en aquest cas, perquè l’alcohol està molt més normalitzat que les altres drogues.

Amb tot, la intenció d’aquest llibre no és establir un estudi sociològic al voltant de les addiccions.

La meva intenció amb el llibre és, precisament, allunyar-me de l’àmbit acadèmic i teòric. En primer lloc, per mi mateixa i per poder aprofundir en la mateixa experiència per poder entendre-la millor. I, en segon lloc, per arribar a les persones de la manera més verídica possible. Per això no vaig fer un treball de documentació acadèmica com a tal. Si no que va ser més un treball de camp: preguntar al meu entorn, observar les persones i parlar amb aquelles que sabia que havien viscut aquestes situacions. Fins i tot, indagar dins els meus propis records i els meus traumes. Ho vaig fer des de la meva experiència més verídica, encara que no tot el que hi ha al llibre és real. És el mitjà que he triat.

Com ha estat per a tu escriure aquest llibre? Ha estat un fet catàrtic, o, al contrari, ha estat dur?

No ha estat dur, tot al contrari. M’ho he passat molt bé. El llibre no el vaig escriure amb una intenció terapèutica per a mi mateixa. Normalment, tinc molt clar quan escric per a mi i quan escric per a un lector potencial. I, en aquest cas, tenia claríssim que el que volia era fer una ficció, més enllà de les altres intencions que hem parlat.

Però t’ha alleujat, en certa manera, escriure’l?

Sí que és cert que em va servir una mica de teràpia, però no perquè partia de la meva pròpia experiència sinó perquè, en realitat, per a mi tots els processos d’escriptura són terapèutics. Simplement, és com buidar-te d’una etapa de la teva vida concreta, sigui escrivint sobre aquesta etapa o sobre una altra cosa. En aquest moment ets una persona i al cap dels anys en seràs una altra de totalment diferent i, per tant, escriuràs una altra cosa totalment diferent i allò que escriguis també et buidarà. Aquest buidatge sempre és terapèutic i a vegades fa mal, sí. Però considero que és un mal necessari i que, tot d’una es converteix en plaer. A mi em passa això. Des del moment en què poso sobre paper els meus pensaments, les meves cabòries, i es converteixen en una ficció, són alliberadores, plaents i divertides.

Has destacat que tots tres personatges són protagonistes del llibre i no només el Xevi, que és la persona que té un trastorn de consum. En el teu cas, com se sobreviu, com a acompanyant d’una persona que es troba en aquesta situació?

Aquesta pregunta me l’han fet diverses vegades i generalment no la sé respondre. Crec que des de fora és molt fàcil dir que la figura de l’acompanyant és molt important, però, quan tu ets l’acompanyant necessites sobreviure de qualsevol manera. Arriba un punt que l’únic que pots fer és allunyar-te d’aquella persona i deixar que faci el seu camí. I, a vegades, fins i tot així, l’estàs ajudant.

“A vegades, quan t’allunyes d’una persona addicta és quan més l’ajudes perquè no li queda més remei que mirar-se al mirall”

De quina manera pots ajudar una persona amb un trastorn addictiu des de la distància?

Quan una persona té una addicció el que busca és algú que la salvi quan ella és dins el pou. Sap que té aquell salvavides i sap que, faci el que faci, sempre hi haurà aquella persona al seu costat. Per tant, a vegades, quan tu t’allunyes, és quan més l’ajudes perquè és quan aquella persona es troba sola i no li queda més remei que mirar-se al mirall i reflexionar. Però clar, aquesta és la meva visió i no és una visió professional. Suposo que un professional et donarà una altra resposta. Però la meva és aquesta i és fruit de l’experiència. Ho he passat molt malament intentant ser aquest suport.

Per tant, ho has intentat.

És evident que s’ha d’intentar, i no es tracta que a la primera de canvi surtis corrent i hagis de deixar tirada una persona que estimes i que es troba en aquesta situació. Primer s’ha de lluitar. Però si veus que aquella persona no està disposada a canviar, has d’acceptar que és la vida que ella ha triat i tu has de fer la teva vida, perquè sinó no vius.